L'Església uneix en una sola festa sant Pere, que ha acompanyat Jesús des del començament, i sant Pau que ha trobat el Ressuscitat a les portes de Damasc i ha quedat trasbalsat. Un i l'altre han hagut de fer el seu camí de fe i de testimoniatge fins al final i hi han estat fidels. Els dos han esdevingut pilars de l'Església. Van seguir les petjades del seu Mestre i, com ell, es van haver d'enfrontar a les persecucions i a la mort violenta.
Avui, us convido a mirar la manera com Jesús li ha conferit a Pere una especial tasca mitjançant tres imatges o metàfores: la de la roca que es converteix en pedra de fonament (Pere serà la base rocosa sobre la qual s’assentarà l’Església); la de les claus per a obrir o tancar allò que li semblarà just; i la de lligar i deslligar en el sentit que podrà establir o no permetre allò que creurà necessari per a la vida de l’Església.
Cal tenir present que els relats de la promesa feta a Pere presenten Jesús encaminant-se cap a Jerusalem, cap a la Creu de la que sabem que ha sortit victoriós. Això ens ha de fer mirar l’Església d’avui, que segueix patint els vents contraris i sofriments en tants indrets, sabent que Crist en surt victoriós en aquesta Església que sofreix i la fe recobra sempre noves forces.
Si en el ministeri de Pere es manifesta la feblesa de l’Església i de tots els seus membres (pròpia de tot allò humà), també queda palesa la força de Déu. Tots coneixem les tres negacions de Pere i també con s’aixeca de les seves caigudes en renovar la seva vinculació amorosa a Jesús. Més encara, el mateix Jesús, malgrat la fallida de Pere, li confia la tasca de presidir la comunió universal de l’Església i de mantenir-la present al món com a unitat també visible. No deixa de ser una cosa sorprenent i admirable. I el mateix passa en contemplar la figura de Pau i el seu encontre decisiu i transformador amb Jesucrist.
En la Solemnitat d’aquests dos grans apòstols, preguem intensament pel successor de Pere, el Papa Francesc, per tal que pugui exercir el ministeri que té encomanat en el sentit volgut expressament pel Senyor Jesús. Els nostres temps són bastant complicats per a l'Església, però el desafiament sempre és el mateix: evangelitzar el món. L'Església no té raó de ser en si mateixa, és per al món, com va assenyalar el Concili Vaticà II. Que el Senyor assisteixi el Bisbe de Roma amb la seva llum i la seva força de manera que continuï trobant la manera adequada de fer la proposta cristiana (“l’alegria de l’evangeli”) acompanyada d'un testimoni coherent.
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Pirirs Frígola, Bisbe de Lleida