Característica de la unió sacramental amb Crist, és l'amor apassionat per l'Església

Is 61,1-3a.6a.8b-9; Ap 1,5-8; Lc 4,16-21

Jesús torna a la sinagoga de Natzaret després de dies de soledat i oració i presenta la seva identitat i missió aplicant-se paraules d’Isaïes (61,1-2): (“portar la bona nova als pobres, curar els cors desfets, proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, proclamar l'any de gràcia del Senyor”). I afegeix: “Avui és compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar” (Lc 4,21). Més tard, culminarà aquesta missió oferint-se per a la llibertat de cada persona de tot temps, com ens ho ha recordat la 2ª lectura: “Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang, i ha fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare” (Ap 1,5-6). I ens ha fet participar explícitament a tots nosaltres del seu Ministeri i de la seva Missió: “Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat” (Jo 17, 18).

Us agraeixo de cor a totes i tots la participació en aquesta celebració en la que, amb la benedicció dels olis i la consagració del crisma, tenim l’oportunitat de reconèixer el Do de l’Esperit, el Do per excel·lència que ens ha atorgat Crist glorificat. La vostra presència acompanyant als vostres preveres és un bon signe de comunió eclesial.

Tots sabem que allò que està a la base de la nostra dignitat i fa que participem ja de la plenitud pasqual de Jesucrist és el Baptisme. Els tres sagraments de la "iniciació cristiana" (Baptisme, Confirmació i Eucaristia) formen plegats un únic gran esdeveniment de gràcia que ens ha regenerat en Crist i ens ha obert a la seva salvació. Aquesta és la vocació fonamental que ens uneix a tots en l'Església, com a deixebles del Senyor Jesús. Després hi ha les vocacions específiques.

Avui ens apleguem a pregar, de manera particular, pels qui hem estat cridats al seguiment de Jesús i a l'edificació de l'Església en el Sagrament de l’Ordre: un Sagrament que ens vincula al ministeri que Jesús va confiar als Dotze i que hem d’exercir “amb la potencia de l'Esperit i d'acord al cor de Jesús, que és un cor d'amor. Si no ho fem amb amor, no serveix”. Amb aquesta contundència ho explicava el Papa Francesc el proppassat mes de març al clergat de la Diòcesi de Roma, recordant-nos algunes coses que fora bo tornar a passar pel nostre cor abans de reafirmar la nostra identitat.

Una: aquells que són ordenats es col·loquen al capdavant de la comunitat, sabent que, per a Jesús, estar al capdavant significa posar la pròpia autoritat al servei: "el que vulgui ser el primer entre vosaltres, serà el vostre esclau; de la mateixa manera que el Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per molts" (Mt 20, 25-28 // Mc 10, 42-45). I afegia: un bisbe que no està al servei de la comunitat: no està bé. Un capellà, que no està al servei de la seva comunitat: no està bé. Està equivocat.

Una altra característica que es deriva d'aquesta unió sacramental amb Crist és l'amor apassionat per l'Església (Ef. 5, 25-27). En virtut de l'Ordre sacramental, el ministre dedica tot el seu ser a la seva pròpia comunitat i se l’estima amb tot el cor: és la seva família. El bisbe i el capellà estimen a l'Església en la seva comunitat. I l'estimen fortament. Com Crist estima a l'Església. D'aquí neix la força de la caritat pastoral que constitueix la nostra principal actitud i el nostre principal servei, és a dir, l’“ofici d'estimar”.

I encara emfatitzava un tercer aspecte: revifar el do rebut en el Sagrament de l’Ordre (1Tim 4,14;2Tim 1, 6-7) amb l'oració, l'escolta de la Paraula de Déu, la celebració diària de l'Eucaristia i el Sagrament de la Penitència. I deia expressament: “El bisbe que no resa, el bisbe que no viu i escolta la Paraula de Déu, que no celebra tots els dies, que no va a confessar-se regularment… i el mateix el prevere que no fa aquestes coses, a la llarga, perden la unió amb Jesús i adquireixen una mediocritat que no fa bé a l'Església.”

I ahir mateix (dilluns 14 abril 2014) deia als seminaristes del Pontifici Col·legi Leonià d’Anagni (Italia): ''per als qui segueixen el ministeri de Jesucrist no hi ha lloc per a la mediocritat''. I afegia: ''Convertir-se en bons pastors a imatge de Jesús és quelcom molt gran, massa gran, i nosaltres som molt petits... Però no és obra nostra. És obra de l'Esperit Sant, amb la nostra col·laboració'. Recordeu les paraules de l’apòstol Pau: ''No visco jo, sinó que Crist viu en mi'' només així es pot ser diaca i prevere en l'Església”.

Germanes i germans: no es fàcil per a nosaltres viure a l’alçada de la nostra vocació i ministeri. Tenim molt viva consciència de la desproporció que hi ha entre el do que hem rebut i la fràgil gerra de terrissa que som. Per això, en la renovació del compromís de servei sacerdotal que farem ara mateix, necessitem el suport i la pregària dels altres cristians. Jo us ho demano de cor a tots els presents, pels nostres preveres i per mi mateix, alhora que us renovo el meu agraïment a cadascú de vosaltres. 

Un agraïment i una estima que, en justícia, he de renovar una vegada més als meus germans mossens per la seva fidelitat i constància en gastar la seva vida dia a dia, confiant en Jesucrist que ens ha cridat i constituït pastors del seu poble, en aquest temps i en aquesta nostra concreta Església particular de Lleida.