Tipus
Prop de vosaltres (Bisbe Salvador)
Autoria
Producció
Data publicació: 
dg., 02/04/2018

Molta gent desconeix el significat del terme “Vida Consagrada”. Fins i tot molts cristians prefereixen la paraula religiós o religiosa en comptes de membre d’una comunitat de vida consagrada perquè reconeixen la seva funció i el seu treball a l’Església, i tal vegada, perquè la segona definició els resulta massa tècnica.

En aquestes línies tracto d’explicar la mencionada realitat eclesial i, de passada, compartir i convidar a tothom a alegrar-se per la festa que totes aquestes comunitats religioses celebren el 2 de febrer, Solemnitat de la Presentació del Nen Jesús al Senyor en el temple que realitzen, com una consagració definitiva, els seus pares Maria i Josep.

En nom de tots vosaltres felicito i dono un gran agraïment pel servei que presten tants religiosos a la nostra societat fent evident la presència de l’Església. Molts de vosaltres us heu educat en els seus centres d’ensenyament i d’altres els trobeu en els diversos serveis d’atenció a persones amb dependència, amb discapacitat o amb necessitat.

Què és la Vida Consagrada? Començo amb l’afirmació que fa el Concili Vaticà II: “És l’estat de vida que consisteix en la professió dels consells evangèlics, encara que no pertanyi a l’estructura de l’Església, pertany, malgrat tot, sense discussió a la seva vida i a la seva santedat” (LG 44). I el Catecisme explica que “els consells evangèlics estan proposats en la seva multiplicitat a tots els deixebles de Crist. La perfecció de la caritat... implica per aquells que assumeixen lliurement la crida a la vida consagrada, la obligació de practicar la castedat en el celibat pel Regne, la pobresa i l’obediència” (núm. 915).

A la nostra diòcesi hi viuen diverses comunitats femenines. Excepte una que és de vida contemplativa, les Germanes Carmelites, totes les altre són de vida activa amb dedicació al món de l’educació a d’atenció als necessitats. També comptem amb comunitats masculines amb especial atenció al treball parroquial. Molts de vosaltres coneixeu als seus membres i heu col·laborat amb ells en diferents projectes i activitats. M’alegra comprovar l’alta estima que la nostra societat manté cap a tots ells. És més, m’enorgulleix quan en les meves visites parroquials qualsevol em parla d’un familiar seu, que forma part d’alguna congregació, accentuant la seva profunda admiració per la seva vida entregada als altres. Especialment mostren una gran veneració cap als que han mort i sempre tenen paraules de gratitud.

Per a l’Església és un gran regal que queda enriquida per la diversitat de carismes, gràcies o sensibilitats de cada comunitat, que posen al servei de la mateixa Església per a l’atenció integral de la societat. Cada congregació o institut secular es fundat per la intuïció d’un cristià exemplar, amb els seus propis trets psicològics i amb plena disposició per a l’ajuda al proïsme. Tots els fundadors manifesten una motivació especial en el sentit de que la seva principal missió neix de donar a conèixer el missatge, l’obra i la persona de Jesús als altres. Pràcticament tots ells han deixat profunds i profitosos escrits que descriuen la seva experiència cristiana i que han fet tant bé a la generacions posteriors.

Al llarg dels segles la vida consagrada ha sofert diferents modulacions i ha procurat teixir un clar compromís amb la societat que l’acollia. L’església ha deixat constància d’aquesta singular manera de viure oferint-la a tots els cristians i animant a la seva expansió. Un dels últims documents de referència de Sant Joan Pau II, fruit d’un Sínode, es va publicar l’any 1996 i el seu títol és precisament LA VIDA CONSAGRADA.

 

                                                                  +Salvador Giménez, bisbe de Lleida.