No vull restar importància ni deixar d’expressar la pena que produeixen algunes coses que passen i que són del domini públic. La temperatura moral que ens envolta no és precisament alta i cal denunciar-la, tenint en compte l’advertència evangèlica de mirar també qui està lliure de pecat per a començar a tirar pedres. Certament hi ha circumstàncies negatives, però també n’hi ha de favorables.
Els cristians hem descobert en Jesús el sentit transcendent de la vida i cal anunciar-lo i animar el desenvolupament ètic del món, estimulant tot allò de positiu que s’amaga en l’interior de les persones. Entre tots cal fer que la societat que anem construint tingui més qualitat i fonaments més sòlids i nobles. Som servidors d’esperança: una esperança que és confiança en la fidelitat de Déu que compleix sempre allò que promet. Es recolza en la presència permanent de Jesucrist i del seu Esperit en l’Església i ens demana col·laboració responsable.
Quan escoltem a l’evangeli: “Déu envià l'àngel Gabriel...” estem afirmant que Déu ha pres la iniciativa. “L'Esperit Sant vindrà sobre teu...”: aquestes paraules són com un sagrament de la iniciativa de Déu, és el temps del Esperit Sant que és el temps de l’Església, el nostre temps, en el que Ell té la iniciativa. Però ha volgut comptar amb nosaltres.
Cal la nostra docilitat, perquè Déu actua en la història mitjançant nosaltres. I aquesta docilitat (“Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”) no és una docilitat inoperant. Està al servei de la iniciativa de Déu i alhora carregada de creativitat, ocurrències, sacrificis, projectes, dedicació. Sabem que el primer efecte de la docilitat de Maria és la visita a ajudar la seva parenta Elisabet: un bon exemple d’iniciativa i servei. I després, tota la seva maternitat amb totes les aventures: l’exili, les preocupacions per donar a menjar, per educar...
A la nostra vida les coses són així: ser dòcils a l’Esperit és posar en marxa totes les nostres qualitats. No les tenim perquè dormin sinó per a fer-les servir al màxim. I tots els dons que hem rebut els hem de posar al servei de la iniciativa fonamental de l’Esperit, que ens ha de portar a allò que avui anomenem la ‘inculturació’ de l’Evangeli. Tal com va passar en l’experiència de Maria (“La Paraula es féu Carn...”), tots els esforços que puguem fer sota la potència de l’Esperit porten amb ells la eficàcia de l’Encarnació. És una tasca difícil però important, i molt necessària per a poder compartir la joia de l’Evangeli. Però sempre serà fruit d’aquestes dues passes: Déu que intervé i els cristians dòcils que es lliuren al servei total de les iniciatives de l’Esperit en favor de la humanitat.
Mirant Maria, nosaltres rebem una gran lliçó d’activitat pastoral, d’esperança, de certesa, que passa a través de la nostra petitesa i les nostres incapacitats. Sempre serà més allò que manca que allò que hem assolit. Per això, és clar que hi tenim un futur obert.
Rebeu la salutació el vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida