Missatge de Sa Santedad
BENET XVI
per a la

Quaresma - 2008

«Nostre Senyor Jesucrist […], essent ric, es va fer pobre per vosaltres» (2Co 8,9)

Estimats germans i germanes,

1. Cada any, la Quaresma ens ofereix una ocasió providencial per a aprofundir en el sentit i el valor de ser cristians, i ens estimula a descobrir novament la misericòrdia de Déu perquè també nosaltres arribem a ser més misericordiosos amb els nostres germans. En el temps quaresmal l’Església es preocupa de proposar alguns compromisos específics que acompanyin concretament els fidels en aquest procés de renovació interior: aquests compromisos són la pregària, el dejuni i l’almoina. Aquest any, en el meu acostumat missatge quaresmal, vull reflexionar sobre la pràctica de l’almoina, que representa una manera concreta d’ajudar els necessitats i, al mateix temps, un exercici ascètic per alliberar-se de l’afició als béns terrenals. Com n’és, de forta, la seducció de les riqueses materials, i com n’ha de ser, de contundent, la nostra decisió de no idolatrar-les. Ho afirma Jesús de manera peremptòria: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Lc 16,13).

L’almoina ens ajuda a vèncer aquesta temptació constant, educant-nos a socórrer el proïsme en les seves necessitats i a compartir amb els altres el que tenim gràcies a la bondat divina. Les col·lectes especials en favor dels pobres, que per Quaresma es fan a moltes parts del món, tenen aquesta finalitat. D’aquesta manera, a la purificació interior s’hi afegeix un gest de comunió eclesial, com passava en l’Església primitiva. Sant Pau en parla en les seves cartes sobre la col·lecta en favor de la comunitat de Jerusalem (cf. 2Co 8,4-7; Rm 15,25-27).

2. Segons els ensenyaments evangèlics, no som propietaris dels béns que posseïm, sinó administradors: per tant, no hem de considerar-los una propietat exclusiva, sinó mitjans a través dels quals el Senyor ens crida, a cadascun de nosaltres, a ser un mitjà de la seva providència envers el proïsme. Com ho recorda el Catecisme de l’Església catòlica, els béns materials tenen un valor social, segons el principi del seu destí universal (cf. n. 2404).

A l’evangeli és clara l’amonestació de Jesús als qui tenen les riqueses terrenals i les utilitzen només per a ells mateixos. Davant la multitud que, mancada de tot, pateix la fam, adquireixen el to d’un fort retret les paraules de sant Joan: «Si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu?» (1Jn 3,17). La crida a compartir els béns ressona amb més eloqüència encara als països en què la majoria de la població és cristiana, ja que la seva responsabilitat davant la multitud que pateix en la indigència i en l’abandó és encara més greu. Socórrer els necessitats és un deure de justícia més que no pas un acte de caritat.

3. L’evangeli indica una característica típica de l’almoina cristiana: s’ha de fer en secret. «Mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta», diu Jesús, «perquè el teu gest quedi amagat» (Mt 6,3-4). I poc abans havia afirmat que no cal presumir de les pròpies bones accions, per no córrer el risc de quedar-se sense la recompensa dels cels (cf. Mt 6,1-2). La preocupació del deixeble és que tot vagi per a major glòria de Déu. Jesús ens ensenya: «Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel» (Mt 5,16). Per tant, cal fer-ho tot per a la glòria de Déu i no per a la nostra. Estimats germans i germanes, que aquesta intenció acompanyi cada gest d’ajuda al proïsme, evitant que es transformi en una manera de cridar l’atenció. Si en complir una bona acció no tenim com a finalitat la glòria de Déu i el bé real dels nostres germans, sinó que més aviat aspirem a satisfer un interès personal o simplement a obtenir l’aprovació dels altres, ens situem fora de l’òptica evangèlica. En la societat moderna de la imatge cal estar molt atents, ja que aquesta temptació es planteja contínuament. L’almoina evangèlica no és simple filantropia: és més aviat una expressió concreta de la caritat, la virtut teologal que exigeix la conversió interior a l’amor de Déu i dels germans, a imitació de Jesucrist, que morint a la creu es va entregar a si mateix per nosaltres. És impossible no donar gràcies a Déu per tantes persones que en el silenci, lluny dels reflectors de la societat mediàtica, duen a terme amb aquest esperit accions generoses de sosteniment al proïsme necessitat. Serveix de ben poc donar els propis béns als altres si el cor s’omple de vanaglòria per això. Per aquest motiu, qui sap que «Déu hi veu, en el secret» i que en el secret donarà la seva recompensa, no cerca un reconeixement humà per les obres de misericòrdia que fa.

4. Invitant-nos a considerar l’almoina amb una mirada més profunda, que transcendeixi la dimensió purament material, l’Escriptura ens ensenya que hi ha més felicitat a donar que a rebre (Ac 20,35). Quan actuem amb amor expressem la veritat del nostre ésser: en efecte, no hem estat creats per a nosaltres mateixos, sinó per a Déu i per als germans (cf. 2Co 5,15). Cada vegada que per amor a Déu compartim els nostres béns amb el proïsme necessitat experimentem que la plenitud de vida ve de l’amor i ho recuperem tot com a benedicció en forma de pau, de satisfacció interior i d’alegria. El Pare celestial recompensa les nostres almoines amb la seva alegria. I encara més: sant Pere cita entre els fruits espirituals de l’almoina el perdó dels pecats. «L’amor» —escriu— «cobreix una multitud de pecats» (1Pe 4,8). Com sovint ho repeteix la litúrgia quaresmal, Déu ens ofereix, als pecadors, la possibilitat de ser perdonats. El fet de compartir amb els pobres el que tenim ens disposa a rebre aquest do. En aquest moment penso en els qui senten el pes del mal que han fet i, precisament per això, se senten lluny de Déu, temorosos i gairebé incapaços de recórrer a ell. L’almoina, pel fet d’acostar-nos als altres, ens acosta a Déu i pot convertir-se en un instrument d’autèntica conversió i reconciliació amb ell i amb els germans.

5. L’almoina educa en la generositat de l’amor. Sant Josep Benet Cottolengo acostumava a recomanar: «Mai no compteu les monedes que doneu, perquè jo dic sempre: si quan fem almoina la mà esquerra no ha de saber el que fa la dreta, tampoc la dreta no ha de saber-ho» (Detti e pensieri, Edilibri, n. 201). Pel que fa a això és significatiu l’episodi evangèlic de la vídua que, en la seva misèria, tira al tresor del temple «tot el que tenia per a viure» (Mc 12,44). La seva moneda petita i insignificant es converteix en un símbol eloqüent: aquesta vídua no dóna a Déu el que li sobra, no dóna el que té, sinó el que és: tota la seva persona.

Aquest episodi commovedor es troba dins la descripció dels dies immediatament precedents a la passió i mort de Jesús, el qual, com indica sant Pau, s’ha fet pobre perquè ens enriquíssim amb la seva pobresa (cf. 2Co 8,9); s’ha lliurat a si mateix per nosaltres. La Quaresma ens empeny a seguir el seu exemple, també a través de la pràctica de l’almoina. Seguint els seus ensenyaments podem aprendre a fer de la nostra vida un do total; imitant-lo aconseguim estar disposats a donar, no tant alguna cosa del que tenim, sinó a nosaltres mateixos. Que potser no es resumeix tot l’evangeli en l’únic manament de l’amor? Per tant, la pràctica quaresmal de l’almoina es converteix en un mitjà per a aprofundir la nostra vocació cristiana. El cristià, quan gratuïtament s’ofereix a si mateix, dóna testimoniatge que no és la riquesa material la que dicta les lleis de l’existència, sinó l’amor. Per tant, allò que dóna valor a l’almoina és l’amor, que inspira formes diferents de do, segons les possibilitats i les condicions de cadascú.

6. Estimats germans i germanes, la Quaresma ens invita a «entrenar-nos» espiritualment, també mitjançant la pràctica de l’almoina, per créixer en la caritat i reconèixer Crist mateix en els pobres. Els Fets dels Apòstols expliquen que l’apòstol sant Pere va dir a l’home invàlid que li va demanar una almoina a l’entrada del temple: «De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca’t i camina!» (Ac 3,6). Amb l’almoina regalem quelcom material, signe del do més gran que podem oferir als altres amb l’anunci i el testimoni de Crist, en el nom del qual hi ha la vida veritable. Per tant, que aquest temps estigui caracteritzat per un esforç personal i comunitari d’adhesió a Crist per a ser testimonis del seu amor. Que Maria, mare i serventa fidel del Senyor, ajudi els creients a portar endavant la «batalla espiritual» de la Quaresma armats amb la pregària, el dejuni i la pràctica de l’almoina, per arribar a les celebracions de les festes de Pasqua renovats en l’esperit. Amb aquest desig, us imparteixo a tots una especial benedicció apostòlica.

Vaticà, 30 d'octubre de 2007.

BENET XVI

© Copyright 2007 - Llibreria Editrice Vaticana