Missatge de Sa Santedad
BENET XVI
per a la celebració de la

Jornada Mundial de la Pau

Família humana, comunitat de pau

1. En començar el nou any vull fer arribar als homes i dones de tot el món els meus fervents desitjos de pau, junt amb un calorós missatge d’esperança. Ho faig proposant a la reflexió comuna el tema que he enunciat al principi d’aquest missatge, que considero molt important: «Família humana, comunitat de pau.» De fet, la primera forma de comunió entre les persones és la que l’amor suscita entre un home i una dona decidits a unir-se establement per a construir plegats una nova família. Però també els pobles de la terra estan cridats a establir entre ells relacions de solidaritat i col·laboració, com correspon als membres de l’única família humana: «Tots els pobles» —diu el concili Vaticà II— «són una sola comunitat, tenen el mateix origen, ja que Déu decidí que tota mena d’homes habités sobre la faç de la terra (cf. Ac 17,26); com també tenen un únic fi darrer, Déu».[1]

Família, societat i pau

2. La família natural, com a comunió íntima de vida i amor, fundada en el matrimoni entre un home i una dona [2] és el «lloc primer d’“humanització’’ de la persona i de la societat».[3] el «bressol de la vida i de l’amor» [4] Amb raó, doncs, s’ha qualificat la família com la primera societat natural, «una institució divina que està a la base de la vida de les persones, com a prototip de tot ordenament social» [5]

3. En efecte, en una vida familiar «sana» s’experimenten alguns elements essencials de la pau: la justícia i l’amor entre germans i germanes, la funció de l’autoritat manifestada pels pares, el servei afectuós als membres més febles, perquè són petits, ancians o estan malalts, l’ajuda mútua en les necessitats de la vida, la disponibilitat per acollir l’altre i, si fos necessari, per perdonar-lo. Per això, la família és la primera i insubstituïble educadora de la pau. No ha de sorprendre, doncs, que es consideri particularment intolerable la violència comesa dins la família. Per tant, quan s’afirma que la família és «la primera i vital cèl·lula de la societat».[6] es diu una cosa essencial. La família és també fonament de la societat perquè permet tenir experiències determinants de pau. Per consegüent, la comunitat humana no pot prescindir del servei que fa la família. L’ésser humà en formació, on podria aprendre a tastar millor el «gust» genuí de la pau sinó al «niu» que li prepara la natura? El llenguatge familiar és un llenguatge de pau, al qual cal recórrer sempre per no perdre l’ús del vocabulari de la pau. En la inflació de llenguatges, la societat no pot perdre la referència a aquesta «gramàtica» que tots els nens aprenen dels gestos i mirades del pare i de la mare, abans fins i tot que de les seves paraules.

4. La família, pel fet de tenir l’obligació d’educar els seus membres, és titular d’uns drets específics. La Declaració universal dels drets humans mateix, que constitueix una conquesta de civilització jurídica de valor realment universal, afirma que «la família és el nucli natural i fonamental de la societat i té dret a ser protegida per la societat i per l’Estat» [7] Per la seva banda, la Santa Seu ha volgut reconèixer una especial dignitat jurídica a la família publicant la Carta dels drets de la família. En el Preàmbul es diu: «Els drets de la persona, encara que expressats com a drets de l’individu, tenen una dimensió fonamentalment social que troba la seva expressió innata i vital en la família» [8] Els drets enunciats a la Carta manifesten i expliciten la llei natural, inscrita en el cor de l’ésser humà i que la raó li manifesta. La negació o restricció dels drets de la família, en enfosquir la veritat sobre l’home, amenaça els fonaments mateixos de la pau.

5. Per tant, qui obstaculitza la institució familiar, encara que sigui inconscientment, fa que la pau de tota la comunitat, nacional i internacional, sigui fràgil, perquè debilita el que, de fet, és la principal «agència» de pau. Aquest és un punt que mereix una reflexió especial: tot el que contribueix a debilitar la família fundada en el matrimoni d’un home i una dona, allò que directament o indirectament dificulta la seva disponibilitat per a l’acollida responsable d’una nova vida i s’oposa al seu dret de ser la primera responsable de l’educació dels fills, és un impediment objectiu per al camí de la pau. La família necessita una casa, un treball i el reconeixement que es mereix l’activitat domèstica dels pares; escola per als fills, assistència sanitària bàsica per a tots. Quan la societat i la política no s’esforcen per ajudar la família en aquests camps, es priven d’un recurs essencial per al servei de la pau. Concretament, els mitjans de comunicació social, per les potencialitats educatives de què disposen, tenen una responsabilitat especial en la promoció del respecte per la família, a il·lustrar les seves esperances i drets i a ressaltar la seva bellesa.

La humanitat és una gran família

6. La comunitat social, per viure en pau, està cridada a inspirar-se també en els valors sobre els quals es regeix la comunitat familiar. Això és vàlid tant per a les comunitats locals com nacionals; encara més, és vàlid per a la comunitat mateixa dels pobles, per a la família humana, que viu en aquesta casa comuna que és la terra. Això no obstant, en aquesta perspectiva no s’ha d’oblidar que la família neix del «sí» responsable i definitiu d’un home i d’una dona, i viu del «sí» conscient dels fills que de mica en mica en van formant part. Per a prosperar, la comunitat familiar necessita el consens generós de tots els seus membres. Cal que aquesta presa de consciència arribi a ser també una convicció compartida per tots els qui estan cridats a formar la família humana comuna. Cal saber dir «sí» a aquesta vocació que Déu ha inscrit en la nostra mateixa naturalesa. No vivim els uns al costat dels altres per casualitat; tots estem recorrent un mateix camí com a homes i, per tant, com a germans i germanes. Per això és essencial que cadascú s’esforci a viure la seva vida amb una actitud responsable davant Déu, reconeixent-hi la font de la pròpia existència i de la dels altres. Sobre la base d’aquest principi suprem es pot percebre el valor incondicionat de tot ésser humà i, així, posar les premisses per a la construcció d’una humanitat pacificada. Sense aquest fonament transcendent, la societat és només una agrupació de ciutadans, i no una comunitat de germans i germanes cridats a formar una gran família.

Família, comunitat humana i medi ambient

7. La família necessita una casa a la seva mida, un ambient on viure les seves relacions. Per a la família humana, aquesta casa és la terra, l’ambient que Déu creador ens ha donat perquè l’habitem amb creativitat i responsabilitat. Hem de tenir cura del medi ambient, que ha estat confiat a l’home perquè el cuidi i el conreï amb llibertat responsable, tenint sempre com a criteri orientador el bé de tots. Òbviament, el valor de l’ésser humà està per damunt de tota la creació. Respectar el medi ambient no vol dir que la naturalesa material o animal sigui més important que l’home. Vol dir més aviat que no se la considera de manera egoista, a plena disposició dels propis interessos, perquè les generacions futures tenen també el dret d’obtenir benefici de la creació, exercint en ella la mateixa llibertat responsable que reivindiquem per a nosaltres. I tampoc s’ha d’oblidar els pobres, exclosos en molts casos del destí universal dels béns de la creació. Avui la humanitat tem pel futur equilibri ecològic. Seria bo que les valoracions pel que fa a aquest tema es fessin amb prudència, en diàleg entre experts i entesos, sense constrenyiments ideològics cap a conclusions precipitades i, sobretot, concordant junts un model de desenvolupament sostenible, que asseguri el benestar de tots respectant l’equilibri ecològic. Si la tutela del medi ambient té els seus costos, aquests han de ser distribuïts amb justícia, tenint en compte el desenvolupament dels diversos països i la solidaritat amb les futures generacions. Prudència no significa eximir-se de les pròpies responsabilitats i posposar les decisions; significa més aviat assumir el compromís de decidir plegats després d’haver ponderat responsablement la via que s’ha de seguir, amb l’objectiu d’enfortir aquesta aliança entre ésser humà i medi ambient que ha de ser reflex de l’amor creador de Déu, del qual procedim i vers el qual caminem.

8. Pel que fa a això, és fonamental «sentir» la terra com «la nostra casa comuna», i, per posar-la al servei de tots, adoptar la via del diàleg en comptes de prendre decisions unilaterals. Si fos necessari, es poden augmentar els àmbits institucionals a nivell internacional per afrontar plegats el govern d’aquesta «casa», la nostra; això no obstant, el que més compta és aconseguir que maduri en les consciències la convicció que és necessari col·laborar responsablement. Els problemes que apareixen a l’horitzó són complexos i el temps apressa. Per fer front a la situació de manera eficaç cal actuar de comú acord. Un àmbit en què seria particularment necessari intensificar el diàleg entre les nacions és el de la gestió dels recursos energètics del planeta. Referent a aquest tema, es planteja una doble urgència per als països tecnològicament avançats: d’una banda, cal revisar els elevats nivells de consum causats pel model actual de desenvolupament, i, per una altra, cal predisposar inversions adequades per a diversificar les fonts d’energia i millorar l’eficiència energètica. Els països emergents tenen fam d’energia, però a vegades aquesta fam se sacia a costa dels països pobres, que, per la insuficiència de les seves infraestructures i tecnologia, es veuen obligats a malvendre els recursos energètics que tenen. A vegades, la seva mateixa llibertat política queda en dubte amb formes de protectorat o, en tot cas, de condicionament que es mostren clarament humiliants.

Família, comunitat humana i economia

9.  Una condició essencial per a la pau en cada família és que es recolzi sobre el sòlid fonament de valors espirituals i ètics compartits. Però s’ha d’afegir que es té una autèntica experiència de pau en la família quan a ningú no li manca el que és necessari, i el patrimoni familiar —fruit del treball d’uns, de l’estalvi d’altres i de la col·laboració activa de tots— s’administra correctament amb solidaritat, sense excessos ni malbarataments. Per tant, per a la pau familiar cal, d’una banda, l’obertura a un patrimoni transcendent de valors, però al mateix temps no deixa de tenir la seva importància una sàvia atenció tant dels béns materials com de les relacions personals. Quan falta aquest element es deteriora la confiança mútua per les perspectives incertes que amenacen el futur del nucli familiar.

10.Una consideració semblant pot fer-se respecte a aquesta altra gran família que és la humanitat en el seu conjunt. També la família humana, avui més unida pel fenomen de la globalització, necessita a més un fonament de valors compartits, una economia que respongui realment a les exigències d’un bé comú de dimensions planetàries. Des d’aquest punt de vista, la referència a la família natural es revela també singularment suggestiva. Cal fomentar relacions correctes i sinceres entre els individus i entre els pobles, que permetin a tots col·laborar en actitud d’igualtat i justícia. Al mateix temps, és necessari comprometre’s a emprar encertadament els recursos i a distribuir la riquesa amb equitat. En particular, les ajudes que es donen als països pobres han de respondre a criteris d’una sana lògica econòmica, evitant malbarataments que, en definitiva, serveixen sobretot per al manteniment d’un costós aparell burocràtic. S’ha de tenir també en compte adequadament l’exigència moral de procurar que l’organització econòmica no respongui només a les lleis implacables dels beneficis immediats, que poden resultar inhumanes.

Família, comunitat humana i llei moral

11. Una família viu en pau quan tots els seus membres s’ajusten a una norma comuna: això és el que impedeix l’individualisme egoista i el que manté units a tots, afavorint la seva coexistència harmoniosa i la laboriositat orgànica. Aquest criteri, de per si obvi, val també per a les comunitats més àmplies: des de les locals fins a les nacionals, i fins i tot a la comunitat internacional. Per aconseguir la pau es necessita una llei comuna que ajudi la llibertat a ser realment ella mateixa, en comptes de cega arbitrarietat, i que protegeixi el feble de l’abús del més fort. En la família dels pobles es donen molts comportaments arbitraris, tant dins de cada Estat com en les relacions dels Estats entre ells. Tampoc falten tantes situacions en què el feble ha de doblegar-se, no per les exigències de la justícia, sinó per la força bruta de qui té més recursos que ell. Cal reiterar-ho: la força ha d’estar moderada per la llei, i això ha de passar també en les relacions entre Estats sobirans.

12. L’Església s’ha pronunciat molts cops sobre la naturalesa i la funció de la llei: la norma jurídica que regula les relacions de les persones entre elles, canalitzant els comportaments externs i preveient també sancions per als transgressors, té com a criteri la norma moral basada en la naturalesa de les coses. D’altra banda, la raó humana és capaç de discernir-la almenys en les seves exigències fonamentals, arribant així fins a la raó creadora de Déu, que és l’origen de totes les coses. Aquesta norma moral ha de regular les opcions de la consciència i guiar tot el comportament de l’ésser humà. Hi ha normes jurídiques per a les relacions entre les nacions que componen la família humana? I si existeixen, són eficaces? La resposta és sí; les normes existeixen, però per aconseguir que siguin veritablement eficaces cal remuntar-se a la norma moral natural com a base de la norma jurídica, en cas contrari aquesta queda a mercè de consensos fràgils i provisionals.

13. El coneixement de la norma moral natural no és impossible per a l’home que entra en ell mateix i, situant-se davant el propi destí, s’interroga sobre la lògica interna de les inclinacions més profundes que hi ha en el seu ésser. Encara que sigui amb perplexitats i incerteses, pot arribar a descobrir, almenys en les seves línies essencials, aquesta llei moral comuna que, per sobre de les diferències culturals, permet que els éssers humans s’entenguin entre ells sobre els aspectes més importants del bé i del mal, del que és just o injust. És indispensable remuntar-se fins a aquesta llei fonamental emprant en aquesta recerca les nostres millors energies intel·lectuals, sense deixar-nos desanimar pels equívocs o les tergiversacions. De fet, els valors continguts en la llei natural estan presents, encara que de manera fragmentada i no sempre coherent, en els acords internacionals, en les formes d’autoritat reconegudes universalment, en els principis del dret humanitari recollit en les legislacions de cada Estat o en els estatuts dels organismes internacionals. La humanitat no està «sense llei». Això no obstant, és urgent continuar el diàleg sobre aquests temes, afavorint també la convergència de les legislacions de cada Estat vers el reconeixement dels drets humans fonamentals. El creixement de la cultura jurídica en el món depèn, a més, de l’esforç per donar sempre consistència a les normes internacionals amb un contingut profundament humà, evitant rebaixar-les a mers procediments que es poden eludir fàcilment per motius egoistes o ideològics.

Superació dels conflictes i desarmament

14. La humanitat pateix avui, lamentablement, grans divisions i forts conflictes que llancen densos núvols sobre el seu futur. Grans regions del planeta estan embolicades en tensions creixents, mentre que el perill que augmentin els països amb armes nuclears suscita en tota persona responsable una fundada preocupació. Al continent africà, malgrat que nombrosos països han progressat en el camí de la llibertat i de la democràcia, hi ha encara moltes guerres civils. L’Orient Mitjà continua sent encara escenari de conflictes i atemptats, que influeixen també en nacions i regions limítrofes, amb el risc de quedar atrapades en l’espiral de la violència. En un nivell més general, cal fer referència, amb dolor, a un augment del nombre d’Estats implicats en la carrera d’armaments: fins i tot nacions en vies de desenvolupament destinen una part important del seu escàs producte interior a comprar armes. Les responsabilitats en aquest funest comerç són moltes: hi ha, d’una banda, els països del món industrialment desenvolupat, que obtenen importants beneficis gràcies a la venda d’armes i, per una altra, hi ha també les oligarquies dominants a tants països pobres que volen reforçar la seva situació mitjançant la compra d’armes cada cop més sofisticades. En temps tan difícils, és veritablement necessària una mobilització de totes les persones de bona voluntat per arribar a acords concrets amb vista a una eficaç desmilitarització, sobretot en el camp de les armes nuclears. En aquest moment en què el procés de no proliferació nuclear està estroncat, sento el deure d’exhortar les autoritats a reprendre les negociacions amb una determinació més ferma de cara al desmantellament progressiu i concordat de les armes nuclears existents. Sóc conscient que en renovar aquesta crida em faig intèrpret del desig de tots els qui comparteixen la preocupació pel futur de la humanitat.

15. Ara fa seixanta anys, l’Organització de les Nacions Unides feia pública de manera solemne la Declaració universal dels drets humans (1948-2008). Amb aquell document la família humana reaccionava davant els horrors de la segona guerra mundial, reconeixent la unitat basada en la dignitat mateixa de tots els homes i posant en el centre de la convivència humana el respecte dels drets fonamentals dels individus i dels pobles: va ser un pas decisiu en el camí difícil i laboriós cap a la concòrdia i la pau. Mereix una menció especial també la celebració del 25è aniversari de l’adopció per part de la Santa Seu de la Carta dels drets de la família (1983-2008), així com el 40è aniversari de la celebració de la primera Jornada Mundial de la Pau (1968-2008). La celebració d’aquesta Jornada, fruit d’una intuïció providencial del papa Pau VI, i represa amb gran convicció pel meu estimat i venerat predecessor, el papa Joan Pau II, ha ofert a l’Església al llarg dels anys l’oportunitat de desenvolupar, mitjançant els missatges publicats amb aquest motiu, una doctrina orientadora en favor d’aquest bé humà fonamental. Precisament a la llum d’aquestes significatives efemèrides, invito tots els homes i dones a prendre una consciència més clara sobre la pertinença comuna a l’única família humana i a comprometre’s perquè la convivència a la terra reflecteixi cada cop més aquesta convicció, de la qual depèn la instauració d’una pau veritable i duradora. Invito també els creients a implorar a Déu sense parar el gran do de la pau. Els cristians, per la seva part, saben que poden confiar en la intercessió de la que, sent la mare del Fill de Déu que es va fer carn per a la salvació de tota la humanitat, és Mare de tots.

Desitjo a tots un feliç any nou.

Vaticà, 8 de desembre de 2007.

BENET XVI

Notes

[1] Decl. Nostra aetate, sobre les relacions de l'Església amb les religions no cristianes, 1

[2] Cf. Conc. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l'Església en el món actual, 48.

[3] Juan Pablo II, Exhort. ap. Christifideles laici, 40: AAS 81 (1989) 469.

[4] Ibíd

[5] Cons. Pont. Justicia y Paz, Compendio de la doctrina social de la Iglesia, 211.

[6] Conc. Vat. II, Decr. Apostolicam actuositatem, sobre l'apostolat dels laics, 11.

[7] Art. 16/ 3.

[8] Cons. Pont. para la Família, Carta de los derechos de la familia, 24 novembre 1983, Preàmbul, A.

© Copyright 2007 - Llibreria Editrice Vaticana