|
Carta Encíclica del Summe Pontífex
Joan Pau II
als preveres i diaques, i a tots els fidels laics sobre l'Eucaristia en la seva relació amb l'Església CAPÍTOL II. L'Eucaristia edifica l'Església. CAPÍTOL III. Apostolicitat de l'Eucaristia i de l'Església. CAPÍTOL IV. Eucaristia i comunió eclesial. CAPÍTOL V. Decoro de la celebració eucarística. CAPÍTOL VI. En l'escola de Maria, dona "Eucaristia". 1. L’Església viu de l’Eucaristia. Aquesta veritat no expressa solament una experiència quotidiana de fe, sinó que sintetitza el nucli del misteri de l’Església. Aquesta experimenta amb alegria com s’acompleix contínuament, en múltiples formes, la promesa del Senyor: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins la fi del món» (Mt 28,20), i en la sagrada Eucaristia, amb la transformació del pa i el vi en el cos i en la sang del Senyor, s’alegra d’aquesta presència amb una intensitat única. Des que amb la Pentecosta, l’Església, Poble de la Nova Aliança, ha començat la seva peregrinació cap a la pàtria celestial, aquest Sagrament diví m’ha marcat els dies i els ha omplert d’esperança confiada.
Amb raó el Concili Vaticà II ha proclamat que el Sacrifici eucarístic és
«font i cimal de tota la vida
cristiana».[1]
«La sagrada Eucaristia, en efecte, conté tot el bé
espiritual de l’Església, és a dir, Crist mateix, la nostra Pasqua i el Pa
de Vida, que dóna la vida als homes per
mitjà de l’Esperit Sant».
[2]
Per tant, la mirada de
l’Església s’adreça constantment vers el seu Senyor, present en el Sagrament
de 2. Durant el Gran Jubileu de l’any 2000, vaig tenir ocasió de celebrar l’Eucaristia al Cenacle de Jerusalem, on, segons la tradició, Crist mateix la va celebrar per primera vegada. El Cenacle és el lloc de la institució d’aquest Santíssim Sagrament. Allí Crist va prendre amb les seves mans el pa, el va partir i el va donar als deixebles dient: «Preneu i mengeu-ne tots: això és el meu Cos, entregat per vosaltres» (cf. Mt 26,26; Lc 22,19; 1Co 11,24). Després va prendre amb les seves mans el calze del vi i els va dir: «Preneu i beveu-ne: aquest és el calze de la meva sang, la sang de l’aliança nova i eterna, que serà vessada per vosaltres i per tots els homes per al perdó dels pecats» (cf. Mc 14,24; Lc 22,20; 1Co 11,25). Estic agraït al Senyor Jesús perquè em va permetre de repetir en aquell mateix lloc, obeint el seu mandat «feu això, que és el meu memorial» (Lc 22,19), les paraules pronunciades per Ell fa dos mil anys. Els apòstols que van participar en l’Últim Sopar, van comprendre el sentit de les paraules que van sortir dels llavis de Crist? Potser no. Aquelles paraules només s’aclaririen plenament al final del Triduum sacrum, és a dir, el lapse que va de la tarda del dijous fins al matí del diumenge. En aquests dies s’emmarca el mysterium paschale, en ells s’inscriu també el mysterium eucharisticum. 3. Del misteri pasqual neix l’Església. Precisament per això l’Eucaristia, que és el sagrament per excel·lència del misteri pasqual, és al centre de la vida eclesial. Es pot observar això ja des de les primeres imatges de l’Església que ens ofereixen els Fets dels Apòstols: «Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les oracions» (2,42). La «fracció del pa» evoca l’Eucaristia. Després de dos mil anys, continuem reproduint aquella imatge primigènia de l’Església. I, mentre ho fem en la celebració eucarística, els ulls de l’ànima s’adrecen al tríduum pasqual: al que va succeir la tarda del Dijous Sant, durant l’Últim Sopar i després. La institució de l’Eucaristia, en efecte, anticipava sacramentalment els esdeveniments que tindrien lloc poc més tard, a partir de l’agonia en Getsemaní. Veiem Jesús que surt del Cenacle, baixa amb els deixebles, travessa la riera del Cedró i arriba a l’Hort de les Oliveres. En aquell hort encara avui hi ha algunes oliveres molt antigues. Potser van ser testimonis del que va succeir a la seva ombra aquella tarda, quan Crist en oració va experimentar una angoixa mortal i «la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra » (Lc 22,44). La sang, que poc abans havia lliurat a l’Església com a beguda de salvació en el Sagrament eucarístic, va començar a ser vessada; la seva efusió es completaria després en el Gòlgota, convertint-se en instrument de la nostra redempció: «Crist com a gran sacerdot del món futur [...] ha entrat al santuari una vegada per sempre, sense servir-se de la sang de bocs i de vedells, sinó valent-se de la seva pròpia sang, aconseguint una redempció eterna» (He 9,11-12). 4. L’hora de la nostra redempció. Jesús, encara que sotmès a una prova terrible, no defuig la seva «hora»: «Què he de dir? Pare, salva’m d’aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora!» (Jn 12,27). Vol que els deixebles l’hi acompanyin i, tanmateix, ha d’experimentar la solitud i l’abandó «No heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació» (Mt 26,40-41). Només Joan romandrà al peu de la Creu, al costat de Maria i de les dones pietoses. L’agonia a Getsemaní ha estat la introducció a l’agonia de la Creu del Divendres Sant. L’hora santa, l’hora de la redempció del món. Quan se celebra l’Eucaristia davant la tomba de Jesús, a Jerusalem, es retorna de manera gairebé tangible a la seva «hora», l’hora de la creu i de la glorificació. En aquell lloc i en aquella hora torna espiritualment tot prevere quan celebra la Santa Missa, juntament amb la comunitat cristiana que hi participa. «Fou crucificat, mort i sepultat, davallà als inferns. Ressuscità al tercer dia d’entre els morts». En les paraules de la professió de fe ressonen les paraules de la contemplació i la proclamació: «Ecce lignum crucis in quo salus mundi pependit. Venite adoremus.» Aquesta és la invitació que l’Església fa a tots en la tarda del Divendres Sant. I que proclamarà novament durant el temps pasqual en cantar: «Surrexit Dominus de sepulcro qui pro nobis pependit in ligno. Aleluia.» 5. «Mysterium fidei! -el misteri de la fe!». Quan el sacerdot pronuncia o canta aquestes paraules, els presents aclamen: «Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús!».
Amb aquestes paraules o semblants, l’Església alhora que es refereix a Crist
en el misteri de la seva Passió, també
revela el seu propi misteri: Ecclesia de Eucharistia. Si amb el do de
l’Esperit Sant a la Pentecosta l’Església neix i s’encamina pels vials
del món, un moment decisiu de la seva
formació és certament la institució de l’Eucaristia al Cenacle. Troba
el fonament i la font en tot el tríduum pasqual, però
Aquest pensament ens provoca sentiments de gran estupor i gratitud.
L’esdeveniment pasqual i l’Eucaristia que l’actualitza al llarg dels segles
tenen una «capacitat» veritablement
enorme, en la qual s’inclou tota la història com a
destinatària de la gràcia de la
redempció. Aquest estupor ha d’amarar sempre
6.
Amb aquesta carta encíclica, vull suscitar aquest «estupor» eucarístic,
continuant amb l’herència jubilar que he volgut deixar a l’Església amb la
carta apostòlica
Novo millennio ineunte
i amb el seu coronament marià
Rosarium Virginis Mariae.
Contemplar el rostre de Crist, i contemplar-lo amb Maria, és el «programa»
que he marcat per a l’Església a l’alba del tercer mil·lenni, convidant-la a
remar mar endins en les aigües de la història amb l’entusiasme de la nova
evangelització. Contemplar
Crist implica saber reconèixer-lo allà on Ell es manifesti, en els seves
presències
multiformes, però sobretot en el Sagrament viu del seu cos i de la seva
sang.
L’Església viu del Crist eucarístic, d’Ell s’alimenta i per Ell és
il·luminada.
7.
Des que vaig iniciar el meu ministeri de Successor de Pere, he reservat
sempre per al Dijous Sant, dia de l’Eucaristia i del Sacerdoci, un signe
d’especial atenció, adreçant una carta a tots els sacerdots del món.
Enguany, el vint-i-cinquè del meu Pontificat, vull involucrar més plenament
tota l’Església en aquesta reflexió eucarística, per donar gràcies a Déu
també pel do de l’Eucaristia i del Sacerdoci:
8.
Quan penso en l’Eucaristia, esguardant la meva vida de sacerdot, de bisbe i
de Successor de Pere, em resulta
espontani recordar tants moments i llocs en els quals he tingut la gràcia de
celebrar-la! Recordo l’església parroquial de Niegowic, on vaig acomplir el
meu primer encàrrec pastoral, la col·legiata de Sant Florià a Cracòvia, la
catedral del Wawel, la basílica de Sant Pere i tantes altres
basíliques i esglésies de Roma i del món sencer. He pogut celebrar la Santa
Missa en capelles situades en camins de muntanya, a la vora dels llacs, a
les ribes del mar; l’he celebrat sobre
altars construïts en estadis, en les places de les ciutats... Aquests
escenaris tan variats de les meves celebracions eucarístiques em fan
experimentar intensament el seu caràcter universal i, per dir-ho així,
còsmic. Sí, còsmic! Perquè també quan se
celebra sobre el petit altar d’una església en el camp, l’Eucaristia se
celebra, d’alguna manera, sobre
l’altar del món. Ella uneix el cel i la terra. Engloba i
impregna tota la creació. El Fill de Déu
s’ha fet home, per reconduir tota la creació, en un suprem acte de lloança,
a Aquell que la va fer del no-res. D’aquesta manera, 9. L’Eucaristia, presència salvadora de Jesús en la comunitat dels fidels i el seu aliment espiritual, és el més preciós que pot tenir l’Església en el seu caminar per la història. Això explica l’acurada atenció que ha prestat sempre al Misteri eucarístic, una atenció que es manifesta de manera autoritzada en l’acció dels concilis i dels summes pontífexs. Com no hem d’admirar l’exposició doctrinal dels decrets sobre la Santíssima Eucaristia i sobre el Sacrifici Sagrat de la Missa, promulgats pel concili de Trento? Aquelles pàgines han guiat en els segles successius tant la teologia com la catequesi, i encara avui són un punt de referència dogmàtica per a la renovació constant i el creixement del poble de Déu en la fe i en l’amor a l’Eucaristia. En temps més propers a nosaltres, cal esmentar tres encícliques: la Mirae Caritatis de Lleó XIII (28 de maig de 1902),[5] la Mediator Dei de Pius XII (20 de novembre de 1947) [6] i la Mysterium Fidei de Pau VI (3 de setembre de 1965).[7] El Concili Vaticà II, encara que no va publicar un document específic sobre el Misteri eucarístic, en va il·lustrar també els seus diversos aspectes en tots els seus documents, especialment a la constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen gentium i a la constitució sobre la sagrada litúrgiaSacrosanctum Concilium. Jo mateix, als primers anys del meu ministeri apostòlic a la Càtedra de Pere, amb la carta apostòlica Dominicae Cenae (24 de febrer de 1980),[8] vaig tractat alguns aspectes del Misteri eucarístic i la seva incidència en la vida dels qui en són ministres. Avui reprenc el fil d’aquelles consideracions amb el cor encara més ple d’emoció i gratitud, com fent-me ressò de la paraula del salmista: «Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet? Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació» (Sl 116,12-13). 10. Aquest deure d’anunci per part del Magisteri ha estat correspost amb un creixement en el si de la comunitat cristiana. No hi ha dubte que la reforma litúrgica del Concili ha tingut grans avantatges per a una participació més conscient, activa i profitosa dels fidels en el Sant Sacrifici de l’altar. En molts llocs, a més, l’adoració del Santíssim Sagrament té una importància destacada cada dia i es converteix en font inesgotable de santedat. La participació devota dels fidels en la processó eucarística en la solemnitat del Cos i la Sang de Crist és una gràcia de Déu, que cada any omple de goig els qui hi prenen part. I es podrien esmentar altres signes positius de fe i amor eucarístic.
Malauradament, al costat d’aquestes llums, no hi falten ombres. En efecte,
hi ha llocs on es constata un abandó gairebé total del culte de l’adoració
eucarística. A això cal afegir, en diversos contextos eclesials, alguns
abusos que contribueixen a enfosquir la
fe recta i la doctrina catòlica sobre aquest Sagrament admirable. A
vegades es percep una comprensió molt limitada del Misteri eucarístic.
Privat del Confio que aquesta carta encíclica contribueixi eficaçment a dissipar les ombres de doctrines i pràctiques no acceptables, per tal que l’Eucaristia continuï resplendint amb tota l’esplendor del seu misteri. CAPÍTOL I. Misteri de la fe. 11. «Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat» (1Co 11,23), va instituir el Sacrifici eucarístic del seu cos i de la seva sang. Les paraules de l’apòstol Pau ens condueixen a la circumstància dramàtica en què va néixer l’Eucaristia. En ella està inscrit, de forma indeleble, l’esdeveniment de la passió i la mort del Senyor. No tan sols l’evoca sinó que el fa sacramentalment present. És el sacrifici de la Creu que es perpetua pels segles dels segles.[9] Aquesta veritat l’expressen molt bé les paraules amb les quals, en el ritu llatí, el poble respon a la proclamació del «misteri de la fe» que fa el sacerdot: «Anunciem la vostra mort, Senyor». L’Església ha rebut l’Eucaristia de Crist, el seu Senyor, no tan sols com un do entre molts altres, si bé molt valuós, sinó com el do per excel·lència, perquè és do de si mateix, de la seva persona en la seva santa humanitat i, a més, de la seva obra de salvació. Aquesta no queda relegada al passat, sinó que «tot el que Crist és i tot el que va fer i va patir pels homes participa de l’eternitat divina i domina així tots els temps...».[10] Quan l’Església celebra l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment present aquest esdeveniment central de salvació i «s’acompleix l’obra de la nostra redempció».[11] Aquest sacrifici és tan decisiu per a la salvació del gènere humà, que Jesucrist el realitza i torna al Pare només després d’haver-nos deixat el mitjà per participar-hi, com si hi haguéssim estat presents. Així, tot fidel hi pot prendre part i obtenir-ne fruits de forma inesgotable. Aquesta és la fe de la qual han viscut al llarg dels segles les generacions cristianes. Aquesta és la fe que el Magisteri de l’Església ha reiterat contínuament amb joiosa gratitud per un do tan inestimable.[12] Vull, una vegada més, cridar l’atenció sobre aquesta veritat, posant-me amb vosaltres, els meus estimats germans i germanes, en adoració davant d’aquest Misteri: Misteri gran, Misteri de misericòrdia. Què més podia fer Jesús per nosaltres? Veritablement, en l’Eucaristia ens mostra un amor que arriba «fins a l’extrem» (Jn 13,1), un amor que no coneix mesura 12. Aquest aspecte de caritat universal del Sagrament eucarístic es fonamenta en les paraules mateixes del Salvador. En instituir-lo, no es va limitar a dir «Això és el meu cos», «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang», sinó que va afegir «entregat per vosaltres... vessada per vosaltres» (Lc 22,19-20). No va afirmar solament que el que els donava per menjar i beure era el seu cos i la seva sang, sinó que en va manifestar el valor del sacrifici, fent present de manera sagramental el seu sacrifici, que acompliria després en la creu, algunes hores més tard, per a la salvació de tots. «La missa és, alhora i inseparablement, el memorial del sacrifici que es perpetua en el sacrifici de la creu, i el banquet sagrat de la comunió en el Cos i la Sang del Senyor».[13] L’Església viu contínuament del sacrifici redemptor, i hi accedeix no tan sols per mitjà d’un record ple de fe, sinó també amb un contacte actual, ja que aquest sacrifici es fa present, perpetuant-se sacramentalment en cada comunitat que l’ofereix per mans del ministre consagrat. D’aquesta manera, l’Eucaristia aplica als homes d’avui la reconciliació obtinguda per Crist una vegada per totes per a la humanitat de tots els temps. En efecte, «el sacrifici de Crist i el sacrifici de l’Eucaristia són, doncs, un únic sacrifici».[14] Ja ho deia de manera eloqüent sant Joan Crisòstom: «Nosaltres oferim sempre el mateix Anyell, i no un avui i demà un altre, sinó sempre el mateix. Per aquesta raó el sacrifici sempre és només un [...]. També ara nosaltres oferim aquella víctima, que es va oferir aleshores i que mai no es consumirà». [15] La Missa fa present el sacrifici de la Creu, ni se li afegeix i no el multiplica.[16] ) El que es repeteix és la celebració del memorial, la «manifestació del memorial» (memorialis demonstratio), [17] per la qual l’únic i definitiu sacrifici redemptor de Crist s’actualitza sempre en el temps. La naturalesa del sacrifici del Misteri eucarístic no es pot entendre, doncs, com una cosa a part, independent de la Creu o amb una referència només indirecta al sacrifici del Calvari. 13. Per la seva relació íntima amb el sacrifici del Gòlgota, l’Eucaristia és sacrifici en sentit propi i no només en sentit genèric, com si es tractés del mer oferiment de Crist als fidels com a aliment espiritual. En efecte, el do del seu amor i de la seva obediència fins a l’extrem de donar la vida (cf. Jn 10,17-18) és, en primer lloc, un do al seu Pare. Certament és un do en favor nostre, més encara, de tota la humanitat (cf. Mt 26,28; Mc 14,24; Lc 22,20; Jn 10,15), però abans que res un do al Pare: «un sacrifici que el Pare va acceptar, corresponent a aquesta donació total del seu Fill que es va fer “obedient fins a la mort” (Fl 2,8) amb el seu lliurament paternal, és a dir, amb el do de la vida nova i immortal en la resurrecció».[18] En lliurar el seu sacrifici a l’Església, Crist ha volgut a més fer seu el sacrifici espiritual de l’Església, cridada a oferir-se també ella mateixa, unida al sacrifici de Crist. Pel que fa als fidels, el Concili Vaticà II ensenya que «en participar en el sacrifici eucarístic, font i cimal de la vida cristiana, ofereixen a Déu la víctima divina i s’ofereixen a si mateixos amb ella».[19] 14. La Pasqua de Crist inclou, amb la passió i la mort, també la seva resurrecció. És el que recorda l’aclamació del poble després de la consagració: «Proclamem la vostra resurrecció». Efectivament, el sacrifici eucarístic no tan sols fa present el misteri de la passió i la mort del Salvador, sinó també el misteri de la resurrecció, que corona el seu sacrifici. És com a vivent i ressuscitat que Crist en l’Eucaristia es pot fer «pa de vida» (Jn 6,35.48), «pa viu» (Jn 6,51). Sant Ambròs ho recordava als neòfits, com una aplicació de l’esdeveniment de la resurrecció a la seva vida: «Si avui Crist està en tu, Ell ressuscita per a tu cada dia».[20] Per la seva banda, sant Ciril d’Alexandria subratllava que la participació en els sants misteris «és una veritable confessió i memòria que el Senyor ha mort i ha tornat a la vida per nosaltres i per a benefici nostre».[21]
15.
La representació sagramental a la Santa Missa del sacrifici de Crist, que
culmina amb la seva resurrecció, implica una presència molt especial que
-citant les
paraules de Pau VI- «es diu “real” no per exclusió, com si les altres no
fossin
“reals”, sinó per antonomàsia, perquè és substancial, ja que per ella
certament es fa present Crist, Déu i home, en la seva integritat».[22]
Es recorda així la doctrina sempre
vàlida del Concili de Trento: «Per la consagració del pa i del vi es
realitza la conversió de tota la
substància del pa en la substància del cos de Crist Senyor
nostre, i de tota la substància del vi en
la substància de la seva sang. Aquesta
conversió, pròpia i convenientment, fou
anomenada transsubstanciació per la santa «Adoro et devote, latens Deitas», seguirem cantant amb el Doctor Angèlic. Davant d’aquest misteri d’amor, la raó humana experimenta tota la seva limitació. Es comprèn com, al llarg dels segles, aquesta veritat hagi obligat la teologia a fer grans esforços per entendre-la. Són esforços lloables, tant més útils i penetrants com millor aconsegueixen conjugar l’exercici crític del pensament amb la «fe viscuda» de l’Església, percebuda especialment en el «carisma de la veritat» del Magisteri i en la «comprensió interna dels misteris», a la qual arriben sobretot els sants. [25] La línia fronterera és la que assenyala per Pau VI: «Tota explicació teològica que intenti buscar alguna intel·ligència d’aquest misteri ha de mantenir amb fermesa, per estar d’acord amb la fe catòlica, que en la realitat objectiva -independentment del nostre esperit- el pa i el vi han deixat d’existir després de la consagració, de manera que el Cos i la Sang adorables de Crist Jesús són els que estan realment davant nostre».[26] 16. L’eficàcia salvadora del sacrifici es realitza plenament quan es combrega rebent el cos i la sang del Senyor. De si mateix, el sacrifici eucarístic s’orienta a la unió íntima de nosaltres, els fidels, amb Crist mitjançant la comunió: el rebem a Ell mateix, que s’ha ofert per nosaltres; el seu cos, que Ell ha lliurat per nosaltres en la Creu; la seva sang, «vessada per tothom en remissió dels pecats» (Mt 26,28). Recordem les seves paraules: «A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare, igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi» (Jn 6,57). Jesús mateix ens assegura que aquesta unió, que Ell posa en relació amb la vida trinitària, es realitza efectivament. L’Eucaristia és un banquet veritable, en el qual Crist s’ofereix com a aliment. Quan Jesús anuncia per primera vegada aquest menjar, els que el senten es queden sorpresos i confusos, cosa que obliga el Mestre a recalcar la veritat objectiva de les seves paraules: «Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres » (Jn 6,53). No es tracta d’un aliment metafòric: «La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda» (Jn 6,55).
17.
Per la comunió del seu cos i de la seva sang, Crist ens comunica també el
seu Esperit. Escriu sant Efrem: «El pa l’anomenà el seu cos vivent, el va
omplir de si mateix i del seu Esperit
[...], i qui el menja amb fe, menja Foc i Esperit. [...].
Preneu, mengeu-ne tots, i mengeu amb ell
l’Esperit Sant. En efecte, és 18. L’aclamació que el poble pronuncia després de la consagració es conclou oportunament manifestant la projecció escatològica que distingeix la celebració eucarística (cf. 1Co 11,26): «... fins que ell vingui». L’Eucaristia és tensió cap a la meta, pregustar la joia completa, promesa per Crist (cf. Jn 15,11); és, d’alguna manera, anticipació del Paradís i «penyora de la glòria futura».[30] En l’Eucaristia, tot expressa l’espera confiada: «mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador».[31] Qui s’alimenta de Crist en l’Eucaristia no ha d’esperar el més enllà per rebre la vida eterna: la posseeix ja en la terra com a primícia de la plenitud futura, que abastarà l’home en la seva totalitat. En efecte, en l’Eucaristia rebem també la garantia de la resurrecció corporal a la fi del món: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia» (Jn 6,54). Aquesta garantia de la resurrecció futura prové del fet que la carn del Fill de l’home, entregada com a menjar, és el seu cos en l’estat gloriós del ressuscitat. Amb l’Eucaristia s’assimila, per dir-lo així, el «secret» de la resurrecció. Per això, sant Ignasi d’Antioquia definia encertadament el pa eucarístic com a «fàrmac d’immortalitat, antídot contra la mort».[32]
19.
La tensió escatològica suscitada per l’Eucaristia expressa i consolida la
comunió
amb l’Església celestial. No és casualitat que en les anàfores orientals i
en les
pregàries eucarístiques llatines es recordi sempre amb veneració la gloriosa
sempre
Verge Maria, Mare de Jesucrist, el nostre Déu i Senyor, els àngels, els
sants
apòstols, els gloriosos màrtirs i tots els sants.
És un aspecte de l’Eucaristia que cal 20. Una conseqüència significativa de la tensió escatològica pròpia de l’Eucaristia és que dóna impuls al nostre camí històric, posant una llavor de viva esperança en la dedicació quotidiana de cadascú a les seves pròpies tasques. En efecte, encara que la visió cristiana fixa la seva mirada en un «cel nou» i una «terra nova» (Ap 21,1), això no afebleix, sinó que més aviat estimula el nostre sentit de responsabilitat respecte a la terra present.[33] Vull destacar-ho amb força al principi del nou mil·lenni, perquè els cristians se sentin més compromesos que mai a no descurar els deures de la seva ciutadania terrenal. Tenen el deure de contribuir a bastir, amb la llum de l’Evangeli, un món a la mesura de l’home i que respongui plenament al designi de Déu. Són molts els problemes que enterboleixen l’horitzó del nostre temps. Només cal pensar en la urgència de treballar per la pau, d’establir bases sòlides per a la justícia i la solidaritat en les relacions entre els pobles, de defensar la vida humana des de la seva concepció fins al seu terme natural. I, què hem dir, també, de les tantes contradiccions d’un món «globalitzat», on els més febles, els més petits i els més pobres sembla que tinguin poc a esperar? En aquest món és on ha de florir l’esperança cristiana. També per això el Senyor ha volgut quedar-se amb nosaltres en l’Eucaristia, gravant en aquesta presència sacrificial i convivial la promesa d’una humanitat renovada pel seu amor. És significatiu que l’Evangeli de Joan, en el punt on els sinòptics narren la institució de l’Eucaristia, proposa el relat del «lavatori dels peus», en el qual Jesús es fa mestre de comunió i de servei (cf. Jn 13,1-20), il·lustrant-ne així el seu sentit profund. Per la seva banda, l’apòstol Pablo qualifica com a «indigne» d’una comunitat cristiana que es participi en el Sopar del Senyor, si es fa en un context de divisió i indiferència cap als pobres (Cf. 1Co 11,17.22.27.34).[34] Anunciar la mort del Senyor «fins que vingui» (1Co 11,26) comporta per als qui participen en l’Eucaristia el compromís de transformar la seva vida, perquè tota ella arribi a ser, en certa manera, «eucarística». Precisament aquest fruit de transfiguració de l’existència i el compromís de transformar el món segons l’Evangeli fan resplendir la tensió escatològica de la celebració eucarística i de tota la vida cristiana: «Vine, Senyor Jesús!» (Ap 22,20).
CAPÍTOL II - L'eucaristia edifica l'església. 21. El Concili Vaticà II ha recordat que la celebració eucarística és el centre del procés de creixement de l’Església. En efecte, després d’haver dit que «l’Església, o el regne de Crist present ja en misteri, creix visiblement en el món pel poder de Déu»,(35) com volent respondre a la pregunta: Com creix?, afegeix: «Sempre que se celebra a l’altar el sacrifici de la creu, en el qual Crist, la nostra Pasqua, va ser immolat (1Co 5,7), es realitza l’obra de la nostra redempció. El sagrament del pa eucarístic significa i alhora realitza la unitat dels creients, que formen un sol cos en Crist (cf. 1Co 10,17)».[36] Hi ha un influx causal de l’Eucaristia a l’origen mateix de l’Església. Els evangelistes precisen que van ser els Dotze, els apòstols, els qui es van reunir amb Jesús a l’Últim Sopar (cf. Mt 26,20; Mc 14,17; Lc 22,14). És un detall de gran importància, perquè els apòstols «van ser la llavor del nou Israel i alhora l’origen de la jerarquia sagrada».[37] En oferir-los el seu cos i la seva sang com a aliment, Crist els va implicar misteriosament en el sacrifici que hauria de consumar-se poques hores més tard al Calvari. Anàlogament a l’aliança del Sinaí, segellada amb el sacrifici i l’aspersió amb la sang ,[38] els gestos i les paraules de Jesús a l’Últim Sopar van fundar la nova comunitat messiànica, el Poble de la nova Aliança. Els apòstols, en acceptar la invitació de Jesús al Cenacle: «Preneu, mengeu-ne... Beveu-ne tots...» (Mt 26,26.27), van entrar per vegada primera en comunió sagramental amb Ell. Des d’aquell moment, i fins al final dels segles, l’Església s’edifica a través de la comunió sagramental amb el Fill de Déu immolat per nosaltres: «Feu això, que és el meu memorial... Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial» (1Co 11, 24-25; cf. Lc 22,19). 22. La incorporació a Crist, que té lloc per mitjà del Baptisme, es renova i es consolida contínuament amb la participació en el Sacrifici eucarístic, sobretot quan aquesta és plena mitjançant la comunió sagramental. Podem dir que no tan sols cadascun de nosaltres rep Crist, sinó que també Crist ens rep a cadascun de nosaltres. Ell estreny la seva amistat amb nosaltres: «Vosaltres sou els meus amics» (Jn 15,14). Més encara, nosaltres vivim gràcies a Ell: «el qui em mengi a mi viurà gràcies a mi» (Jn 6,57). En la comunió eucarística es realitza de manera sublim que Crist i el deixeble «estiguin» l’un en l’altre: «Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres» (Jn 15,4). En unir-se a Crist, en comptes de tancar-se en si mateix, el Poble de la nova Aliança es converteix en «sagrament» per a la humanitat,[39] en signe i instrument de la salvació, en obra de Crist, en llum del món i sal de la terra (cf. Mt 5,13-16), per a la redempció de tots.[40] La missió de l’Església continua la de Crist: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres» (Jn 20,21). Per tant, l’Església rep la força espiritual necessària per acomplir la seva missió perpetuant en l’Eucaristia el sacrifici de la Creu i combregant el cos i la sang de Crist. Així, l’Eucaristia és la font i alhora el cimal de tota l’evangelització, ja que el seu objectiu és la comunió dels homes amb Crist i, en Ell, amb el Pare i amb l’Esperit Sant.[41] 23. Amb la comunió eucarística, l’Església consolida també la seva unitat com a cos de Crist. Sant Pau es refereix a aquesta eficàcia unificadora de la participació en el banquet eucarístic quan escriu als Corintis: «El pa que partim, no és comunió amb el cos de Crist? El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’aquest únic pa» (1Co 10,16-17). El comentari de sant Joan Crisòstom és detallat i profund: «Què és, en efecte, el pa? És el cos de Crist. En què es transformen els qui el reben? En cos de Crist; però no en molts cossos sinó en un de sol. En efecte, com el pa només és un, per més que estigui compost de molts grans de blat i aquests es trobin en ell, encara que no es vegin, de manera que la seva diversitat desapareix en virtut de la seva perfecta fusió, també nosaltres estem units recíprocament els uns als altres i, tots junts, amb Crist».[42] L’argumentació és concloent: la nostra unió amb Crist, que és do i gràcia per a cadascun, fa que en Ell estiguem associats també a la unitat del seu cos, que és l’Església. L’Eucaristia consolida la incorporació a Crist, establerta en el Baptisme mitjançant el do de l’Esperit (cf. 1 Co 12, 13.27). L’acció conjunta i inseparable del Fill i de l’Esperit Sant, que és a l’origen de l’Església, de la seva constitució i de la seva permanència, continua en l’Eucaristia. D’això n’és ben conscient l’autor de la Litúrgia de sant Jaume: a l’epiclesi de l’anàfora es prega a Déu Pare que enviï l’Esperit Sant sobre els fidels i sobre els dons, perquè el cos i la sang de Crist «serveixin a tots els qui hi participen [...] per a la santificació de les ànimes i dels cossos».(43) L’Església és reforçada pel diví Paràclit a través la santificació eucarística dels fidels 24. El do de Crist i del seu Esperit que rebem en la comunió eucarística satisfà amb plenitud sobreabundant els anhels d’unitat fraterna que alberga el cor de l’home i, al mateix temps, eleva l’experiència de fraternitat, pròpia de la participació comuna en la mateixa taula eucarística, molt per damunt de la simple experiència humana del convit. Mitjançant la comunió del cos de Crist, l’Església assoleix cada vegada més profundament el seu ésser «en Crist com a sagrament o signe i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà».[44] A la llavor de la disgregació entre els homes, que l’experiència quotidiana demostra que està tan arrelada en la humanitat a causa del pecat, es contraposa la força generadora d’unitat del cos de Crist. L’Eucaristia, construint l’Església, precisament per això crea comunitat entre els homes. 25. El culte que es fa a l’Eucaristia fora de la Missa és d’un valor inestimable en la vida de l’Església. Aquest culte està estretament unit a la celebració del Sacrifici eucarístic. La presència de Crist sota les sagrades espècies que es conserven després de la Missa -presència que dura mentre subsisteixin les espècies del pa i del vi [45]–, deriva de la celebració del Sacrifici i tendeix a la comunió sacramental i espiritual.[46] Correspon als pastors de promoure, àdhuc amb el testimoniatge personal, el culte eucarístic, particularment l’exposició del Santíssim Sagrament i l’adoració de Crist present sota les espècies eucarístiques.[47] És bonic d’estar amb Ell i, reclinats sobre el seu pit com el deixeble que Jesús estimava (cf. Jn 13,25), palpar l’amor infinit del seu cor. Si el cristianisme s’ha de distingir, al nostre temps, sobretot per l’ «art de l’oració»,[48] com no hem de sentir una necessitat renovada d’estar llargues estones en conversa espiritual, en adoració silenciosa, en actitud d’amor, davant de Crist present al Santíssim Sagrament? Quantes vegades, estimats germans i germanes, he fet aquesta experiència i hi he trobat força, consol i suport! Molts sants ens han donat exemple d’aquesta pràctica, que el Magisteri ha lloat i recomana repetidament.[49] De manera particular s’hi va distingir sant Alfons Maria de Ligori, que va escriure: «Entre totes les devocions, la d’adorar Jesús sagramentat és la primera, després dels sagraments, i la més estimada per Déu i la més útil per a nosaltres».[50] L’Eucaristia és un tresor inestimable; no tan sols celebrar-la, sinó també estar-hi al davant fora de la Missa ens dóna la possibilitat d’arribar a la font mateixa de la gràcia. Una comunitat cristiana que vulgui ser més capaç de contemplar el rostre de Crist, en l’esperit que he suggerit en les cartes apostòliques Novo millennio ineunte i Rosarium Virginis Mariae, ha de desenvolupar també aquest aspecte del culte eucarístic, en el qual es prolonguen i es multipliquen els fruits de la comunió del cos i la sang del Senyor. CAPÍTOL III. Apostolicitat de l'Eucaristia i de l'Església. 26. Com he recordat abans, si l’Eucaristia edifica l’Església i l’Església fa l’Eucaristia, es dedueix que hi ha una relació molt estreta entre l’una i l’altra. Això és tan cert que ens permet aplicar al Misteri eucarístic el que diem de l’Església quan, en el símbol nicenoconstantinopolità, la confessem «una, santa, catòlica i apostòlica». També l’Eucaristia és una i catòlica. És també santa; més encara, és el Santíssim Sagrament. Però ara volem adreçar la nostra atenció principalment a la seva apostolicitat.
27. El
Catecisme de l'Església Catòlica,
quan explica que l’Església és apostòlica, és
a dir, basada en els apòstols, es refereix a un triple sentit de
l’expressió. D’una
banda, «fou i resta edificada sobre “el fonament dels apòstols” (Ef 2,20),
testimonis escollits i enviats en missió pel propi Crist».[51]
També els apòstols es troben en el
fonament de l’Eucaristia, no perquè el sagrament no parteixi de Crist
mateix, sinó El segon sentit de l’apostolicitat de l’Església que indica el Catecisme és que «guarda i transmet, amb l’ajuda de l’Esperit Sant que l’habita, l’ensenyament, el bon dipòsit, les sanes paraules escoltades dels apòstols».[52] També en aquest segon sentit l’Eucaristia és apostòlica, perquè se celebra de conformitat amb la fe dels apòstols. En la història bimilenària del Poble de la nova Aliança, el Magisteri eclesiàstic ha precisat en moltes ocasions la doctrina eucarística, fins i tot en el que pertoca a la terminologia exacta, precisament per salvaguardar la fe apostòlica en aquest misteri excels. Aquesta fe resta inalterada i és essencial per a l’Església que així perduri. 28. Finalment, l’Església és apostòlica en el sentit que «continua essent ensenyada, santificada i dirigida pels apòstols fins que Crist vingui, gràcies a aquells que els succeeixen en el seu ministeri pastoral: el col·legi dels bisbes, assistits pels preveres, juntament amb el successor de Pere i Summe Pastor de l’Església».[53] La successió dels apòstols en la missió pastoral comporta necessàriament el sagrament de l’Ordre, és a dir, la sèrie ininterrompuda, que es remunta fins als orígens, d’ordenacions episcopals vàlides.[54] Aquesta successió és essencial perquè hagi Església en sentit propi i ple. L’Eucaristia expressa també aquest sentit de l’apostolicitat. En efecte, com ensenya el Concili Vaticà II, els fidels «participen en la celebració de l’Eucaristia en virtut del seu sacerdoci real»,[55] però és el sacerdot ordenat qui «realitza com a representant de Crist el sacrifici eucarístic i l’ofereix a Déu en nom de tot el poble».[56] Per això el Missal Romà prescriu que és únicament el sacerdot qui pronuncia la pregària eucarística, mentre que el poble de Déu s’hi afegeix amb fe i en silenci.[57] 29. L’expressió, emprada repetidament pel Concili Vaticà II, segons la qual el sacerdot ordenat «realitza com a representant de Crist el sacrifici eucarístic»,(58) estava ja bé arrelada en l’ensenyament pontifici.[59] Com he tingut ocasió d’aclarir en una altra ocasió, in persona Christi «vol dir més que “en nom de” o “en lloc de” Crist. “In persona”, és a dir, en identificació específica, sagramental amb el “summe i etern Sacerdot”, que és l’autor i el subjecte principal del seu propi sacrifici, en el qual, en veritat, no pot ser substituït per ningú».[60] El ministeri dels sacerdots, en virtut del sagrament de l’Ordre, en l’economia de salvació volguda per Crist, manifesta que l’Eucaristia celebrada per ells és un do que supera radicalment la potestat de l’assemblea i és insubstituïble en qualsevol cas per unir vàlidament la consagració eucarística al sacrifici de la Creu i a l’Últim Sopar. L’assemblea que es reuneix per celebrar l’Eucaristia necessita absolutament, perquè sigui realment assemblea eucarística, un sacerdot ordenat que la presideixi. D’altra banda, la comunitat no està capacitada per donar-se, per si sola, el ministre ordenat. Aquest és un do que rep a través de la successió episcopal, que es remunta als apòstols. És el bisbe qui estableix un nou prevere, mitjançant el sagrament de l’Ordre, atorgant-li el poder de consagrar l’Eucaristia. Perquè «el misteri eucarístic no la pot celebrar cap comunitat si no és per mitjà d’un sacerdot ordenat, com ha ensenyat expressament el Concili del Laterà IV.[61]
30.
Tant aquesta doctrina de l’Església catòlica sobre el ministeri sacerdotal
en
relació amb l’Eucaristia, com la referent al sacrifici eucarístic, han estat
objecte en les últimes dècades d’un diàleg fecund en l’àmbit de l’activitat
ecumènica. Hem de donar gràcies a la
Santíssima Trinitat perquè, en aquest sentit, s’han fet progressos
i acostaments significatius, que ens fan esperar en un futur que es
comparteixi Els fidels catòlics, doncs, àdhuc respectant les conviccions religioses d’aquests germans separats, s’han d’abstenir de participar en la comunió distribuïda en les seves celebracions, per no avalar una ambigüitat sobre la naturalesa de l’Eucaristia i, per tant, faltar al deure de fer un testimoniatge clar de la veritat. Això alentiria el camí cap a la plena unitat visible. Semblantment, no es pot pensar a substituir la santa Missa dominical amb celebracions ecumèniques de la Paraula o amb trobades d’oració en comú amb cristians membres d’aquestes comunitats eclesials, o bé amb la participació en el seu servei litúrgic. Aquestes celebracions i trobades, lloables en si mateixes en circumstàncies oportunes, si bé preparen per a la anhelada comunió total, fins i tot l’eucarística, no poden reemplaçar-la. El fet que el poder de consagrar l’Eucaristia hagi estat confiat només als bisbes i als preveres no significa cap menysteniment envers la resta del Poble de Déu, ja que la comunió de l’únic cos de Crist que és l’Església és un do que redunda en benefici de tots. 31. Si l’Eucaristia és el centre i el cimal de la vida de l’Església, també ho és del ministeri sacerdotal. Per això, amb ànim agraït a Jesucrist, Senyor nostre, reitero que l’Eucaristia «és la raó de ser principal i central del sagrament del sacerdoci, nascut efectivament en el moment de la institució de l’Eucaristia i alhora que ella».[63] Les activitats pastorals del prevere són múltiples. Si es pensa, a més, en les condicions socials i culturals del món actual, és fàcil entendre que està molt sotmès al perill de la dispersió pel gran nombre de tasques diferents. El Concili Vaticà II ha identificat en la caritat pastoral el vincle que dóna unitat a la seva vida i a les seves activitats. Aquesta -afegeix el Concili- «brolla, sobretot, del sacrifici eucarístic, que per això és el centre i l’arrel de tota la vida del prevere».[64] S’entén, doncs, la importància que té per a la vida espiritual del sacerdot, i per al bé de l’Església i del món, que posi en pràctica la recomanació conciliar de celebrar quotidianament l’Eucaristia, «la qual, encara que els fidels no puguin ser presents, és certament una acció de Crist i de l’Església».[65] D’aquesta manera, el sacerdot serà capaç de sobreposar-se cada dia a qualsevol tensió que el porti a la dispersió, i trobarà en el sacrifici eucarístic, veritable centre de la seva vida i del seu ministeri, l’energia espiritual necessària per afrontar les diverses activitats pastorals. Cada dia serà, així, veritablement eucarístic. Del caràcter central de l’Eucaristia en la vida i en el ministeri dels sacerdots es deriva també el lloc central que ocupa en la pastoral de les vocacions sacerdotals. Abans que res, perquè la pregària per les vocacions hi troba la màxima unió amb l’oració de Crist, summe i etern sacerdot; però també perquè la diligència i la cura dels sacerdots en el ministeri eucarístic, juntament amb la promoció de la participació conscient, activa i profitosa dels fidels en l’Eucaristia, és un exemple eficaç i un incentiu a la resposta generosa dels joves a la crida de Déu. Ell se serveix sovint de l’exemple de la caritat pastoral fervent d’un sacerdot per sembrar i desenvolupar en el cor del jove la llavor de la crida al sacerdoci. 32. Tot això demostra que és dolorosa i anormal la situació d’una comunitat cristiana que, tot i que podria ser, pel nombre i la varietat de fidels, una parròquia, no disposa d’un sacerdot que la guiï. En efecte, la parròquia és una comunitat de batejats que expressen i confirmen la seva identitat principalment per la celebració del sacrifici eucarístic. Però això requereix la presència d’un prevere, l’únic a qui correspon d’oferir l’Eucaristia in persona Christi. Quan la comunitat no té sacerdot, certament aquesta manca s’ha de pal·liar d’alguna manera, amb la finalitat que continuïn les celebracions dominicals; en aquests casos, els religiosos i els laics que animen l’oració dels seus germans i germanes exerceixen de manera lloable el sacerdoci comú de tots els fidels, basat en la gràcia del baptisme. Però aquestes solucions s’han de considerar únicament provisionals, mentre la comunitat espera l’arribada d’un sacerdot. El fet que aquestes celebracions siguin incompletes des del punt de vista sagramental ha d’impulsar abans de res tota la comunitat a demanar amb més fervor que el Senyor «enviï obrers als seus sembrats» (Mt 9,38); i també l’ha d’estimular a portar a terme una pastoral vocacional adequada, sense cedir a la temptació de buscar solucions que comportin una reducció de les qualitats morals i formatives requerides per als candidats al sacerdoci. 33. Quan, per escassesa de sacerdots, es confia a fidels no ordenats una participació en la cura pastoral d’una parròquia, aquests han de tenir present que, com ensenya el Concili Vaticà II, «no es construeix cap comunitat cristiana si aquesta no té com a arrel i centre la celebració de la sagrada Eucaristia».[66] Per tant, han de considerar com a tasca pròpia el fet de mantenir viva en la comunitat una veritable «fam» de l’Eucaristia, que dugui a no perdre cap ocasió per fer la celebració de la Missa, fins i tot aprofitant la presència ocasional d’un sacerdot que no estigui impedit pel dret de l’Església a celebrar-la. CAPÍTOL IV. Eucaristia i comunió eclesial. 34. L’any 1985, l’Assemblea extraordinària del Sínode dels Bisbes va reconèixer en l’«eclesiologia de comunió» la idea central i fonamental dels documents del Concili Vaticà II.[67] L’Església, mentre pelegrina aquí a la terra, està cridada a mantenir i a promoure tant la comunió amb el Déu trinitari com la comunió entre els fidels. Per a això, compta amb la Paraula i els Sagraments, sobretot l’Eucaristia, de la qual «viu i es desenvolupa constantment»,[68] i en la qual, alhora, s’expressa a si mateixa. No és casualitat que el terme comunió s’hagi convertit en un dels noms específics d’aquest sublim Sagrament.
L’Eucaristia es manifesta, doncs, com a culminació de tots els sagraments,
per tal com duu a perfecció la comunió amb Déu Pare, mitjançant la
identificació amb el Fill Unigènit, per
obra de l’Esperit Sant. Un insigne escriptor de la tradició bizantina
va expressar aquesta veritat amb agudesa de fe: en l’Eucaristia, «amb
preferència respecte als altres
sagraments, el misteri [de la comunió] és tan perfecte que 35. La celebració de l’Eucaristia, però, no pot ser el punt de partida de la comunió, que ja es pressuposa que existeix, amb vista a consolidar-la i dur-la a perfecció. El Sagrament expressa aquest vincle de comunió, ja sigui en la dimensió invisible que, en Crist i per l’acció de l’Esperit Sant, ens uneix al Pare i entre nosaltres, o bé en la dimensió visible, que implica la comunió en la doctrina dels apòstols, en els sagraments i en l’ordre jeràrquic. La relació íntima entre els elements invisibles i els visibles de la comunió eclesial és constitutiva de l’Església com a sagrament de salvació.[71] Només en aquest context té lloc la celebració legítima de l’Eucaristia i la veritable participació en ella. Per tant, és una exigència intrínseca a l’Eucaristia que se celebri en la comunió i, concretament, en la integritat de tots els seus vincles. 36. La comunió invisible, tot i ser per naturalesa un creixement, suposa la vida de gràcia, per mitjà de la qual esdevenim «partícips de la naturalesa divina» (2Pe 1,4), com també la pràctica de les virtuts de la fe, l’esperança i la caritat. En efecte, només d’aquesta manera s’obté una comunió veritable amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. No basta la fe, sinó que cal perseverar en la gràcia santificant i en la caritat, estant en el si de l’Església amb el «cos» i amb el «cor»; [72] és a dir, fa falta, per dir-lo amb paraules de sant Pau, «la fe que actua per l’amor» (Ga 5, 6). La integritat dels vincles invisibles és un deure moral ben precís del cristià que vulgui participar plenament en l’Eucaristia combregant amb el cos i la sang de Crist. El mateix apòstol crida l’atenció sobre aquest deure amb l’advertiment següent: «que cadascú s’examini a si mateix, abans de menjar el pa i beure la copa» (1Co 11,28). Sant Joan Crisòstom, amb la força de la seva eloqüència, exhorta els fidels: «També jo alço la veu, suplico, demano i exhorto efusivament a no asseure’s en aquesta sagrada taula amb una consciència tacada i corrompuda. Fer això, en efecte, mai no es podrà anomenar comunió, per més que toquem mil vegades el cos del Senyor, sinó condemna, turment i un càstig més gran».[73] Precisament en aquest sentit, el Catecisme de l'Església Catòlica estableix: «Qui té consciència d’estar en pecat greu ha de rebre el sagrament de la Reconciliació abans d’apropar-se a combregar».[74] Per tant, vull reiterar que està vigent, i ho estarà sempre en l’Església, la norma amb la qual el Concili de Trento va concretar l’exhortació severa de l’apòstol Pau, en afirmar que, per rebre dignament l’Eucaristia, «li ha de precedir la confessió dels pecats, quan un és conscient de pecat mortal».[75] 37. L’Eucaristia i la Penitència són dos sagraments estretament vinculats entre si. Si Eucaristia fa present el sacrifici redemptor de la Creu, perpetuant-lo sacramentalment, és que d’això se’n deriva una exigència contínua de conversió, de resposta personal a l’exhortació que sant Pau adreçava als cristians de Corint: «Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu!» (2Co 5,20). Així doncs, si el cristià té consciència d’un pecat greu està obligat a seguir l’itinerari penitencial, mitjançant el sagrament de la Reconciliació, per tal d’accedir a la participació plena en el sacrifici eucarístic. EEl judici sobre l’estat de gràcia, òbviament, correspon solament a l’interessat, perquè es tracta d’una valoració de consciència. Tanmateix, en els casos d’un comportament extern greu, manifestament i constantment contrari a la norma moral, l’Església, en la seva cura pastoral per al bon ordre comunitari i per respecte al Sagrament, no es pot mostrar indiferent. A aquesta situació de manifesta indisposició moral es refereix la norma del Codi de Dret Canònic que |