Missatge de Sa Santedad
BENET XVI

per a la

Jornada Mundial de les Missions

Totes les Esglésies per a tot el món

Estimats germans i germanes,

En ocasió de la propera Jornada Mundial de les Missions, voldria invitar tot el poble de Déu —pastors, sacerdots, religiosos, religioses i laics— a una reflexió comuna sobre la urgència i la importància que té, també en el nostre temps, l’acció missionera de l’Església. En efecte, no deixen de ressonar, com a exhortació universal i crida urgent, les paraules amb què Jesucrist, crucificat i ressuscitat, abans de pujar al cel, va encomanar als Apòstols el manament missioner: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,19-20).

En l’àrdua tasca de l’evangelització ens sosté i acompanya la certesa que ell, l’amo dels sembrats, és amb nosaltres i guia constantment el seu poble. Crist és la font inesgotable de la missió de l’Església. Aquest any, a més, un nou motiu ens impulsa a un renovat compromís missioner: se celebra el 50è aniversari de l’encíclica Fidei donum del servent de Déu Pius XII, amb la qual es va promoure i estimular la cooperació entre les Esglésies per a la missió ad gentes.

El tema escollit per a la propera Jornada Mundial de les Missions —«Totes les Esglésies per a tot el món»— invita les Esglésies locals dels diversos continents a prendre consciència de la urgent necessitat d’impulsar novament l’acció missionera davant els múltiples i greus desafiaments del nostre temps. Certament, han canviat les condicions en què viu la humanitat, i durant aquests decennis, especialment des del concili Vaticà ii, s’ha realitzat un gran esforç per tal de difondre l’evangeli.

Amb tot, queda encara molt per fer per a respondre a la crida missionera que el Senyor no es cansa mai de fer a tots els batejats. Continua cridant, en primer lloc, les Esglésies d’antiga tradició, que en el passat van proporcionar a les missions, a més de mitjans materials, també un nombre important de sacerdots, religiosos, religioses i laics, que van dur a terme una cooperació eficaç entre comunitats cristianes. D’aquesta cooperació han brollat abundants fruits apostòlics tant per a les Esglésies joves en terres de missió com per a les realitats eclesials d’on procedien els missioners.

Davant l’avenç de la cultura secularitzada, que a vegades sembla penetrar cada cop més en les societats occidentals, considerant a més la crisi de la família, la disminució de les vocacions i el progressiu envelliment del clergat, aquestes Esglésies corren el perill de tancar-se en si mateixes, de mirar amb poca esperança el futur i de disminuir el seu esforç missioner. Però aquest és precisament el moment d’obrir-se amb confiança a la Providència de Déu, que mai no abandona el seu poble i que, amb la força de l’Esperit Sant, el guia cap al compliment del seu pla etern de salvació.

El Bon Pastor invita també les Esglésies de recent evangelització a lliurar-se generosament a la missió ad gentes. Malgrat trobar no poques dificultats i obstacles en el seu desenvolupament, aquestes comunitats augmenten cada vegada més. Algunes, afortunadament, compten amb abundants preveres i persones consagrades, no pocs dels quals, malgrat ser nombroses les necessitats de les seves diòcesis, són enviats a exercir el ministeri pastoral i el servei apostòlic a altres parts, fins i tot a terres d’antiga evangelització.

D’aquesta manera, s’assisteix a un providencial «intercanvi de dons», que redunda en benefici de tot el cos místic de Crist. Desitjo vivament que la cooperació missionera s’intensifiqui, aprofitant les potencialitats i els carismes de cadascú. Així mateix, desitjo que la Jornada Mundial de les Missions contribueixi a fer que totes les comunitats cristianes i tots els batejats prenguin cada cop més consciència que la crida de Crist a propagar el seu regne fins als últims confins de la terra és universal.

«L’Església és missionera per la seva mateixa naturalesa» —escriu Joan Pau ii en l’encíclica Redemptoris missio—, «ja que el manament de Crist no és una cosa contingent i externa, sinó que aconsegueix el cor mateix de l’Església. Per això, tota l’Església i cada Església és enviada a les gents. Les Esglésies més joves mateix […] han de participar com més aviat millor i de fet en la missió universal de l’Església, enviant també elles missioners a predicar arreu del món l’evangeli, encara que pateixin escassetat de clergat» (n. 62).

Després de cinquanta anys de la històrica crida del meu predecessor Pius xii amb l’encíclica Fidei donum per a una cooperació entre les Esglésies al servei de la missió, voldria reafirmar que l’anunci de l’evangeli continua tenint plena actualitat i urgència. En la citada encíclica Redemptoris missio, el papa Joan Pau ii, per la seva banda, reconeixia que «la missió de l’Església és més gran que la “comunió entre les Esglésies”, la qual […] ha de tenir sobretot una orientació encarada a l’específica índole missionera» (n. 64).

Per consegüent, com s’ha reafirmat moltes vegades, el compromís missioner continua sent el primer servei que l’Església ha de prestar a la humanitat d’avui, per a orientar i evangelitzar els canvis culturals, socials i ètics; per a oferir la salvació de Crist a l’home del nostre temps, a moltes parts del món humiliat i oprimit a causa de pobreses endèmiques, de violència, de negació sistemàtica de drets humans.

L’Església no pot eximir-se d’aquesta missió universal; per a ella constitueix una obligació. Atès que Crist va encomanar el manament missioner en primer lloc a Pere i als Apòstols, aquest manament avui pertoca per damunt de tot al successor de Pere, que la divina Providència ha elegit com a fonament visible de la unitat de l’Església, i als bisbes, directament responsables de l’evangelització, sigui com a membres del Col·legi Episcopal sigui com a pastors de les Esglésies particulars (cf. ibid., 63).

Per tant, em dirigeixo als pastors de totes les Esglésies, posats pel Senyor com a guies del seu únic ramat, perquè comparteixin la gelosia per l’anunci i la difusió de l’evangeli. Aquesta preocupació, precisament, va ser la que va impulsar, fa cinquanta anys, el servent de Déu Pius xii a procurar que la cooperació missionera respongués millor a les exigències dels temps. Especialment davant les perspectives de l’evangelització, va demanar a les comunitats d’antiga evangelització que enviessin sacerdots per ajudar les Esglésies de recent fundació. Així va donar vida a un nou «subjecte missioner», que va prendre el nom, precisament, de les primeres paraules de l’encíclica: fidei donum.

Pel que fa a això, va escriure: «Considerant, d’una banda, les innombrables legions de fills nostres que, sobretot als països d’antiga tradició cristiana, participen del bé de la fe, i, per una altra, la massa encara més nombrosa dels que encara esperen el missatge de la salvació, sentim l’ardent desig d’exhortar-vos, venerables germans, perquè amb la vostra gelosia sostingueu la causa santa de l’expansió de l’Església en el món.» I va afegir: «Vulgui Déu que, com a conseqüència de la nostra crida, l’esperit missioner penetri més a fons en el cor de tots els sacerdots, i que, a través del seu ministeri, inflami tots els fidels» (Fidei donum, 1, a El Magisterio pontificio contemporáneo, ii, BAC, Madrid 1992, p. 57).

Donem gràcies al Senyor pels abundants fruits que s’han obtingut a l’Àfrica i a altres regions de la terra gràcies a aquesta cooperació missionera. Innombrables sacerdots, abandonant les seves comunitats d’origen, han posat les seves energies apostòliques al servei de comunitats a vegades acabades de fundar, en zones pobres i en vies de desenvolupament. Entre ells hi ha hagut no pocs màrtirs que, a més del testimoniatge de la Paraula i el lliurament apostòlic, han ofert el sacrifici de la seva vida.

No podem oblidar tampoc els nombrosos religiosos, religioses i laics voluntaris que, juntament amb els preveres, s’han prodigat a difondre l’evangeli fins als últims confins del món. La Jornada Mundial de les Missions és una ocasió propícia per a recordar en la pregària aquests germans i germanes nostres en la fe i els que continuen prodigant-se en el vast camp missioner. Demanem Déu que el seu exemple susciti pertot arreu noves vocacions i una renovada consciència missionera al poble cristià.

Efectivament, tota comunitat cristiana neix missionera, i l’amor dels creients al seu Senyor es mesura precisament segons el seu compromís evangelitzador. Podríem dir que, per als fidels, no es tracta simplement de col·laborar en l’activitat d’evangelització, sinó de sentir-se ells mateixos protagonistes i corresponsables de la missió de l’Església. Aquesta corresponsabilitat comporta que creixi la comunió entre les comunitats i que s’incrementi l’ajuda mútua, tant pel que fa al personal (sacerdots, religiosos, religioses i laics voluntaris) com a la utilització dels mitjans avui necessaris per a evangelitzar.

Estimats germans i germanes, veritablement el manament missioner encomanat per Crist als Apòstols ens compromet a tots. Per tant, la Jornada Mundial de les Missions ha de ser ocasió propícia per a prendre cada cop més consciència d’aquest manament i per elaborar plegats itineraris espirituals i formatius adequats que afavoreixin la cooperació entre les Esglésies i la preparació de nous missioners per a la difusió de l’evangeli en el nostre temps.

Amb tot, convé no oblidar que la primera i principal aportació que hem de donar a l’acció missionera de l’Església és la pregària. «La collita és abundant» —diu el Senyor—, «però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors» (Lc 10,2). «Pregueu doncs, venerables germans i estimats fills» —va escriure fa cinquanta anys el papa Pius xii, de venerada memòria—, «pregueu més i més, i sense parar. No deixeu de portar el vostre pensament i la vostra preocupació cap a les immenses necessitats espirituals de tants pobles encara tan allunyats de la veritable fe, o bé tan privats de socors per a perseverar en ella» (Fidei donum, 13, a El Magisterio pontificio contemporáneo, ii, BAC, Madrid 1992, p. 64). I exhortava a multiplicar les misses celebrades per les missions, perquè «són les intencions mateixes de nostre Senyor, que estima la seva Església i que la voldria veure estesa i florent arreu de la terra» (ibid., p. 63).

Estimats germans i germanes, també jo renovo aquesta invitació tan actual. Cal que totes les comunitats elevin la seva pregària al «nostre Pare que està en el cel», perquè vingui el seu regne a la terra. Faig una crida en particular als nens i als joves, sempre disposats a generosos impulsos missioners. M’adreço als malalts i als que pateixen, recordant el valor de la seva misteriosa i indispensable col·laboració a l’obra de la salvació.

Demano a les persones consagrades, i especialment als monestirs de clausura, que intensifiquin la seva pregària per les missions. Gràcies al compromís de tots els creients ha d’ampliar-se a tota l’Església la xarxa espiritual de pregària en suport de l’evangelització.

Que la Mare de Déu, que va acompanyar amb sol·licitud maternal el camí de l’Església naixent, guiï els nostres passos també en aquesta època i ens obtingui una nova Pentecosta d’amor. En particular, que ens ajudi a tots a prendre consciència que som missioners, és a dir, enviats pel Senyor a ser els seus testimonis en tots els moments de la nostra existència.

Als sacerdots fidei donum, als religiosos, a les religioses, als laics voluntaris compromesos a les fronteres de l’evangelització, així com als qui de diverses maneres es dediquen a l’anunci de l’evangeli, els asseguro un record diari en la meva pregària, alhora que imparteixo amb afecte a tots la benedicció apostòlica.

Vaticà, 27 de maig de 2007, solemnitat de Pentecosta