Al llarg del passat curs, l’objectiu del Pla Pastoral de la nostra Diòcesi, inspirat en les resolucions dels Concili Provincial Tarraconense,  va ser la “promoció de les vocacions al ministeri sacerdotal”.

Grups eclesials molts diversos van estudiar el tema, van manifestar les seves opinions i van presentar propostes d’actuació. Tot aquest treball, recollit per la Vicaria de Pastoral, es va presentar en l’Assemblea Diocesana celebrada el dia 7 de maig. La mateixa Assemblea va enriquir el tema amb noves aportacions i va formular un conjunt de compromisos i propostes. Entre aquestes, hi ha l’encàrrec fet al Bisbe d’escriure una carta pastoral “que faci una crida clara a la comunitat diocesana a acollir seriosament les inquietuds i propostes d’aquesta Assemblea” (Informe de l’Assemblea, elaborat per la Vicaria de Pastoral, pàg. 9)

Això és el que em proposo fer amb senzillesa i comptant amb l’ajut del Senyor. Agraeixo la reflexió i la presentació de suggeriments i  propostes dels diferents grups i de la mateixa Assemblea Diocesana. El dit Informe recull un bon material, que m’ha inspirat aquestes reflexions i que algunes vegades citaré expressament.

No entraré en l’anàlisi dels obstacles culturals i eclesials, que poden dificultar el naixement i consolidació de les vocacions. Ni exposaré els fonaments bíblics i teològics del ministeri sacerdotal. Hi ha molts documents del Magisteri, sobretot l’Exhortació Apostòlica “Pastores dabo vobis” del Papa Joan Pau II, que tracten, amb molta autoritat i precisió, aquests temes. Més bé, proposo centrar aquesta reflexió en alguns aspectes  operatius, que ens poden ajudar en el dia a dia concret de la pastoral vocacional.

Vull començar amb una crida a l’esperança. L’esperança cristiana no és irrealisme, falta de lucidesa, o un optimisme ingenu. Es constata, en l’Informe de l’Assemblea, “la situació poc afalagadora de la nostra Diòcesi respecte al nombre de sacerdots i la manca actual de vocacions”( Informe, pàg. 3). Hem de  reconèixer que l’edat mitjana dels nostres preveres, que ja és alta, augmentarà  i que els preveres seran menys nombrosos. Així i tot, vivim en l’esperança. La nostra esperança es fonamenta en Crist, Senyor de l’Església, en l’Esperit Sant, que “la forneix de dons jeràrquics i carismàtics”(LG 4), i en els signes que ja ens són donats. Per bé que modestos, ens inviten a renovar els nostres esforços, a tenir creativitat i a fer obra de discerniment. La preocupació per les vocacions al presbiterat ha sortit amb força en el treball dels grups que han reflexionat sobre el tema vocacional al llarg del passat curs. Això no és casual. Vol dir que en la nostra diòcesi hi ha una gran sensibilitat sobre aquest tema de les vocacions i es viu la manca de futurs preveres com una situació que ha de ser superada. “En general s’afirma la necessitat que té la comunitat cristiana del sacerdoci ministerial perquè arribi a tothom la gràcia dels sagraments i la llum de la Paraula, bé i afirmant al mateix temps l’existència i la importància del sacerdoci comú que tenen tots els batejats”(Informe, pàg 3).  Aquest és un gran signe d’esperança.

Una pastoral de les vocacions, pensada i viscuda sota el signe de l’esperança cristiana, significa que l’hem d’enfocar i realitzar:

No hem de minimitzar les dificultats del present i de l’esdevenidor. La nostra recerca i la nostra acció han de tenir presents, en gran manera, les realitats humanes del món on actua i parla l’Esperit Sant. L’Església és enviada en aquest món per anunciar la bona nova del Crist i cridar-lo a la salvació. Es per aquest món que ella té necessitat de les vocacions de tots els cristians i, d’una manera especial, de les vocacions al presbiterat.  Perquè, en el poble de Déu, no tots son cridats a viure i a servir de la mateixa manera, Les crides de Déu són molt variades. En el cos de Crist, hi ha dons diversos en bé de la unitat de tots ( cf 1 Cor 12; Rm 12; Ef 4; LG 18). L’única vocació cristiana pren forma concretament en vocacions diverses: laics, religiosos i sacerdots. Aquestes vocacions són necessàries les unes a les altres per a l’edificació de l’Església.

La vida dels fidels laics és una autèntica vocació. Ells són cridats pel Senyor a viure i servir la comunitat dels homes amb Déu, exercint els seus treballs humans, compartint les responsabilitats per la construcció d’un món segons els designis de Déu.

Altres fidels cristians consagren la seva vida a Crist en la professió dels consells evangèlics de pobresa, virginitat i obediència, manifestant més explícitament el Regne que ve i l’esdevenidor definitiu de la humanitat. Són els religiosos i les religioses.

Altres batejats són cridats a servir d’una manera particular, gràcies al sagrament de l’orde, en el ministeri episcopal, presbiteral i diaconal. Aquests ministeris assumeixen el servei de la successió apostòlica, el servei de la comunió i la iniciativa irreemplaçable del Crist-Cap de l’Església.

Les comunitats cristianes tenen necessitat de servidors per a la seva missió evangelitzadora. Però necessiten, sobretot, vocacions al ministeri sacerdotal, “destinat a pasturar l’Església amb la paraula i la gràcia de Déu” (LG 11). En el nostre món, tan ple d’esperances i d’inquietuds, Déu segueix guiant l’Església perquè pugui servir aquest món que Ell  estima. El mateix món té necessitat d’aquestes vocacions per al seu propi progrés integral.

 2.2. Sota el signe de la fe        

En el si mateix de les dificultats, de les incerteses, dels  interrogants actuals, Déu és sempre present a la seva Església i al món. Les nostres recerques i els nostres esforços creatius han d’estar habitats per una tal fe i ajudar-nos a viure’n més i més. La presència de Déu es constata, sobretot, en l’actual situació dels joves. Es cert que el gruix dels joves es troba una mica allunyat de l’Església. Però hi ha una minoria militant que es compromet, de moltes maneres, a les parròquies, als moviments, als agrupaments, als esplais, a les ONG... Molts joves busquen la força del seu compromís  en la pregària personal, en la freqüència dels sagraments i en els grups de fe, on es comparteix el goig de creure i l’amistat. Aquests joves, des de la seva plena eclesialitat, han de ser capaços de donar un nou pas: estar atents a la crida de Déu i des d’ella plantejar-se seriosament el seu futur de servei a la comunitat eclesial i a la societat.

2.3. Sota el signe de la pregària.

L’esperança suscita la pregària i la pregària nodreix l’esperança. L’Església és un poble que prega no sols per ell mateix sinó pel món. La pregària per les vocacions s’ha d’inscriure en aquesta pregària pel món, que Déu estima.

Tota vocació cristiana és gràcia de Déu. Cal prendre seriosament la primacia i la llibertat de Déu. Els seus camins no són sempre els nostres. No està tancat en els nostres quadres. Quan es tracta de la vocació, ens hem de posar primer de tot davant d’ell en actitud d’humilitat, de disponibilitat i d’escolta.

En resulta una conseqüència: la necessitat urgent  de pregar al Senyor, tot recordant-li les necessitats dels seu poble i del món. Així ho constata l’Assemblea Diocesana: “En segon lloc, la pregària... I és molt important que no pensem en ella com un recurs al que acudir quan ja no sabem què més podem fer. La vocació és un do de Déu molt preuat i cal demanar-lo amb insistència. El propi Senyor ho va recomanar als seus deixebles” (Informe, pàg 5). Ell vol fer dependre les seves crides de la nostra pregària. Potser no ens ho creiem massa. La nostra pregària per les vocacions s’ha de tornar suplicant. I ha d’estar animada per la fe. “Celebrar l’Eucaristia, vetlles de pregària, etc, per les vocacions de forma periòdica i anunciant-ho oportunament” . “Pregària per les vocacions en les reunions de grups, assemblees...” ( Informe, pàg 9).

La pregària és també el lloc, on Déu es revela, crida i envia. Hi ha joves que tenen set d’aquesta trobada. Per això, hem de facilitar-los llocs i moments de pregària silenciosa perquè es puguin posar davant Déu i preguntar-se: “I jo ¿per què no?” Recessos, exercicis espirituals, moments de silenci i reflexió, la pràctica sagramental, que faciliten l’encontre personal amb Crist, són mitjans necessaris per a descobrir la vocació, fent la síntesi entre “el que jo vull amb el que Déu vol de mi”. (Cf. Informe, pàg 9). El recurs habitual al sagrament de la penitència és font d’energia i mitjà de purificació del cor per a veure Déu, descobrir la seva voluntat i seguir-la. Hem d’impulsar la celebració d’aquest sagrament,  com un complement normal de l’acompanyament espiritual.

 2.4. Sota el signe de la creativitat     

Esperar és actuar amb Déu. A l’Església se li ha confiat la tasca de trobar camins nous en la seva actuació pastoral. La seva acció creativa s’ha de  referir a la seva manera global de ser signe i serventa de la salvació per al món. A l’interior d’aquesta perspectiva hem d’abordar l’acció per les vocacions al ministeri sacerdotal.

Déu es pot servir de mil instruments per sembrar la llavor de la vocació sacerdotal en el cor de l’infant, del jove o de l’adult. En el nostre temps constatem prou sovint que els nostres camins no són els de Déu ( cf  Is 55, 8). Però normalment Déu se serveix de les persones i de les institucions especialment dedicades per la comunitat diocesana per atendre el camp vocacional. Es tracta, mitjançant l’esforç de tots, de suscitar, acollir, acompanyar i formar les vocacions al ministeri sacerdotal. 

a)  Suscitar les vocacions per mitjà de la tasca educativa de la fe cristiana. En ella s’ha d’ajudar l’infant, el jove o l’adult a optar personalment per Jesucrist i pel l’estil de vida evangèlic, que comporta el seu seguiment. Però no és suficient presentar la vocació cristiana; cal oferir , amb respecte per la llibertat però amb l’entusiasme del que ha trobat el millor tresor de la seva vida,  la vocació sacerdotal com una possibilitat atraient de donació personal a Déu i de servei a la comunitat i a la societat. Tots els educadors cristians (pares, catequistes, monitors, professors, preveres...) no hem de tenir por de proposar de manera explícita i clara la vocació al sacerdoci a aquells infants, joves o adults, que sembla que tenen les qualitats humanes i cristianes necessàries.  Considero que són àmbits privilegiats de plantejament vocacional:

- la família, com a lloc del despertar religiós i de creixement en la fe;

- la parròquia, com a comunitat de fe que afavoreix l’aprofundiment i la formació de la fe, l’encontre amb el Crist per diferents camins: grups, catequesi, vida sagramental, servei caritatiu i social...;

- l’escola, com a àmbit de personalització intel·lectual dels valors;

- el temps lliure, com a espai on es fomenten també valors importants;

- voluntariat , com a lloc on es concreta el compromís cristià;

- moviments apostòlics, comunitats religioses...

 b)   Acollir i escoltar amb simpatia l’adolescent, el jove o l’ adult tal com arriba, amb els seus dubtes i vacil.lacions, amb les seves motivacions potser poc clares i amb la seva voluntat de trobar el seu camí per la vida. Caldria organitzar un Centre d’Orientació Vocacional, on els possibles vocacionats han de ser rebuts i han de ser atesos amb afecte i competència espiritual i humana.

c ) Acompanyar per tal de discernir, a la llum de la pregària i del diàleg, quin és el projecte personal de vida volgut per Déu. Aquest discerniment demana l’ajuda d’una persona experimentada en acompanyament espiritual, a la qual l’acompanyat s’ha d’obrir amb tota sinceritat. Es important també el grup o comunitat de fe, com a llocs privilegiats on es construeix la persona, s’educa la fe i es madura la vocació.

Cal buscar els camins de Déu amb rectitud d’intenció i llibertat de voluntat. Cadascun ha de ser ajudat per a poder acollir el do que li ha estat donat a ell en particular, com a persona única i irrepetible i per a escoltar les paraules que l’Esperit  de Déu li dirigeix. Si es donen les qualitats físiques i psíquiques, intel·lectuals i espirituals normals ja hi ha una base inicial. 

Acompanyar un jove o un adult és ajudar-lo a fer, com a resposta a la crida de Déu, una opció personal, que es repengi en la fe en Crist. Per aconseguir aquest objectiu, es tracta d’ensenyar-li a llegir la seva vida com a creient, a descobrir-hi el Crist vivent, a unir-se-li en la pregària litúrgica i personal. Se l’ha de conduir a comprometre’s en el servei dels seus germans en el nom del Crist.

d) Formar en les institucions adequades, principalment en el Seminari i mitjançant aquelles persones, que rebin de mi aquest encàrrec.

La pastoral vocacional i la formació dels futurs preveres diocesans són els dos objectius, que s’han de potenciar per a impulsar el tema de les vocacions. I ho podem potenciar amb la renovació de la Delegació de Pastoral Vocacional i amb una atenció preferent pel Seminari. 

1.- Seminari Major. 

Respecte del Seminari Major tenim l’edifici a Lleida però els dos seminaristes actuals estan formant-se a Barcelona, en el Seminari Major Interdiocesà . El número actual de seminaristes condiciona el no tenir el Seminari Major a Lleida, cosa que seria molt important. El  Seminari i els seminaristes sempre han estat un punt de referència vocacional molt directe. D’altra banda, el Seminari sempre s’ha considerat el “cor de la Diòcesi”. La seva absència d’entre nosaltres provoca una certa sensació de buidor i d’una major pobresa. I no cal pas dir que la presència del Seminari Major en la capital diocesana podria ajudar al mateix clergat, cridat a donar-hi classes, a mantenir-se al dia en els estudis bíblics, filosòfics i teològics. La bona feina intel·lectual  que realitza l’IREL en la promoció de la ciència teològica entre les religioses i el laicat, és prova evident de la capacitat de la nostra Església per donar resposta a aquest repte cultural. La qual cosa no vol dir deslligar-se de la Facultat de Teologia de Catalunya.  L’establiment del Seminari  Major a Lleida demanaria una altra mena de vinculació acadèmica amb aquella Institució. Ara bé, tot això reclama la presència d’un número suficient de seminaristes en el nostre Seminari Major, que possibiliti una vida comunitària enriquidora. 

Tenint en compte la constatació dels bisbes bascos, en la seva carta pastoral “Preveres diocesans, una necessitat urgent” (1991), de que “l’experiència ens demostra que les vocacions desvetllades molt aviat mostren més solidesa àdhuc major que les vocacions de joventut i maduresa. Els fils vocacionals s’insereixen més connaturalment en el teixit de la  personalitat”, ¿no hauríem de tenir prou creativitat per poder oferir a preadolescents, que presenten gèrmens suficients de vocació, uns mitjans d’acompanyament per tal d’ajudar-los a clarificar, amb un pla de vida personalitzat, el seu projecte de vida abans d’entrar en el Seminari Major? Molts Bisbats cerquen de fer aquesta tasca amb el Seminari Menor. Altres Bisbats recorren al que anomenen Preseminari, consistent bàsicament en trobades i recessos de cap de setmana. Són mitjans que els responsables del Seminari i de la Pastoral Vocacional hauran d’estudiar, d’avaluar i de decidir amb mi. 

Crec que tots els Moviments i Serveis eclesials, establerts en la nostra Diòcesi, han de fer d’alguna manera aquesta tasca, ajudant als infants, adolescents, joves i adults, que formen part dels seus grups, a viure plenament la vocació cristiana i a discernir el pla de Déu sobre cadascun d’ells.

L’Exhortació apostòlica “Vocació i missió dels Laics”, del Papa Joan Pau II , en enumerar els “fruits concrets” que han d’acompanyar la vida i les obres dels Moviments i Associacions eclesials  indica, entre altres, “l’estímul per tal que floreixin vocacions al matrimoni cristià, al sacerdoci ministerial i a la vida consagrada” (CHL, 30).

En algun moment, se li ha de plantejar a l’infant, al jove i a l’adult la possibilitat de la crida de Déu al ministeri sacerdotal o a la vida consagrada.  No s’ha de donar per suposat, com es fa sovint, que tots els membres d’un moviment o associació han d’optar per aquestes vocacions cristianes: la laical  i la matrimonial.

Poso tota la meva confiança en els nostres Moviments i Serveis i espero que siguin escoles de vida cristiana amb una gran riquesa vocacional. La presència activa i engrescadora del consiliari-prevere en aquests Moviments i Serveis ha d’ajudar perquè, en formació dels militants,  es tingui en compte totes les vocacions eclesials. En l’Assemblea s’indicaven les accions que han de realitzar els Moviments i Serveis: “Treballar les vocacions a laics compromesos, perquè d’aquí poden sortir les vocacions a preveres”. “Fomentar la participació dels joves a exercicis i recessos on puguin plantejar-se la seva vocació cristiana”  (Informe, pàg. 9).

  2.- Delegació de Pastoral Vocacional. 

Es urgent  la revitalització de la Delegació Diocesana de Pastoral Vocacional, formada per un equip de preveres, religiosos i religioses i laics i que treballi amb molta il·lusió, amb molta esperança i amb l’oportuna coordinació amb aquelles Delegacions més afectades pel tema, sobretot amb la Delegació de Joventut (cf. Informe, pág 6).  Es necessari que, des d’un bon començament, aquesta  Delegació Diocesana de Pastoral Vocacional estableixi un programa d’actuació, tenint en compte les resolucions del Concili Provincial Tarraconense que fan referència a la pastoral vocacional (Cf. Concili Provincial Tarraconense 1995.  Resolucions 153 P- 158).

    3.- Centre d’Orientació Vocacional. 

Per atendre millor el seu treball en favor de les vocacions, la Delegació Diocesana de Pastoral Vocacional crearà un Centre d’Orientació Vocacional, d’acord amb les directius del Concili Vaticà II (Optatam totius, 2) (Cf. Informe, pàg 6). Aquest Centre, destinat a acollir i a acompanyar les persones que busquen orientació vocacional, tindrà la seva seu en l’edifici del Seminari. Estarà obert a totes les vocacions eclesials però tindrà una cura especial de les vocacions al ministeri sacerdotal. “En aquest lloc de silenci, pregària, pau es trobarien nois i noies en recerca de vida interior. El que no es coneix ni s’estima. Organitzar-hi trobades de confirmands i d’escolans” (Informe, pàg 6).

 2.5. Sota el signe de la comunió eclesial  

Esperem amb tota l’Església i repenjant-nos en tota l’Església. Cal que la pastoral vocacional sigui un treball coordinat en el diferents nivells eclesials perquè el subjecte promotor de la pastoral vocacional és tota l’Església diocesana. Tota ella ha de sentir-se cridada per Déu a promoure les vocacions al ministeri sacerdotal. “En primer lloc, s’ha de fer un esforç constant de conscienciació de tots els membres de la comunitat cristiana sobre la importància dels preveres per a la vida de la mateixa comunitat” (Informe, pàg. 5). 

I dintre l’Església Diocesana em pertoca a mi, Bisbe, pare i pastor d’aquesta Església, tenir una especial cura d’aquesta necessitat vital de la Diòcesi. En la meva homilia del dia de la pressa de possessió plantejava la pastoral vocacional com un dels temes prioritaris en el qual pensava insistir. Deia, en concret, parlant dels “joves, futur de l’Esglèsia”, que “la pastoral vocacional ha de ser un dels camps prioritaris de les nostres preocupacions pastorals”. En els meus contactes amb adolescents i joves de la Diòcesi he parlat sovint de la crida de Déu. 

Vosaltres, estimats preveres, com a col·laboradors immediats del meu ministeri episcopal, heu de compartir estretament amb mi aquesta missió de promoure les vocacions al presbiterat. Amb constància i amb convenciment hem d’anar creant en el si de les nostres comunitats una viva consciència de la cultura vocacional, introduint en les homilies,  en les catequesis, en el moviments,  en els recessos i convivències el tema de la vocació i, en concret, el tema de la vocació al ministeri sacerdotal. La crida de Déu hauria de ser un tema transversal, present en les nostres actuacions pastorals amb infants, joves i adults.

Al costat d’aquest treball més general de promoció de la cultura vocacional, tenim la tasca concreta d’aprofitar els contactes personals amb infants, joves i adults, que ofereixen signes positius de vocació, per a proposar-los, sense complexos, aquest camí del sacerdoci ministerial com un projecte de vida, que a nosaltres ens ha fet feliços i ha donat un sentit ple a les nostres vides. Hem de viure i hem de presentar “els valors d’austeritat, responsabilitat, compromís com quelcom positiu i no com una renúncia” (Informe, pàg 9). Tot això demana tenir cura de la nostra mateixa identitat sacerdotal. Els joves han de veure en nosaltres l’exemple d’uns preveres il·lusionats, enamorats de la nostra vida i ministeri. La disponibilitat, que ens dóna el celibat, és una riquesa que ens permet estimar sense fronteres i l’austeritat de vida i l’obediència,  uns compromisos que ens identifiquen més amb Crist i fan més creïble el nostre anunci de l’Evangeli del Regne. La nostra resposta agraïda i convençuda pot provocar altres respostes. Gairebé tots recordem que, en la gènesi de la nostra vocació sacerdotal, hi va intervenir algun sacerdot. La seva vida dedicada plenament a Déu i als homes ens va resultar significativa i atraient. 

Els pares cristians, des de la vostra responsabilitat d’educar cristianament els vostres fills i d’iniciar-los en la vida de la comunitat cristiana, teniu també una missió especial en el desvetllament de les vocacions al ministeri sacerdotal. Però primer cal que valoreu i  estimeu aquesta vocació, que socialment potser no està massa prestigiada però que és molt necessària per a l’Església i per a la societat. Pares, sigueu generosos amb Déu, portant noves vides al món i respectant les crides de Déu als vostres fills! (Cf. Informe, pàg. 8). 

Amb tot, la família no és l’únic àmbit educatiu. Molts infants, joves i adults passen pels grups de les parròquies i molts laics i laiques compromesos tenen contacte amb ells. L’Assemblea demana “cuidar la pastoral de la juventut (preadolescència, adolescència i joventut). Hi ha moltes parròquies on els joves brillen per llur absència; i no tots els sacerdots tenen carisma per atreure els joves” (Informe, pàg 6).

En tot projecte educatiu de la fe hi ha d’entrar el tema vocacional. Per tant, els diferents processos catequètics i formatius han d’ajudar a plantejar el projecte personal de vida cristiana. 

També els col.legis de l’Església i les mateixes  escoles públiques, - on també hi desenvolupen, amb un esforç molt meritori i digne d’agraïment, la seva missió educativa un bon nombre de professors cristians -,  han d’ajudar al naixement de les vocacions al presbiterat. Una educació, centrada en la transmissió de valors evangèlics, com la gratuïtat, l’esperit de servei, la fortalesa, la castedat, la fidelitat,  i el conreu d’una vida espiritual alimentada per la pregària, els recessos, les convivències, la participació en els sagraments de la Penitència i de l’Eucaristia, pot ser un camp abonat perquè es pugui percebre la crida de Déu. 

La intercessió de les comunitats religioses, sobretot les contemplatives, pot obtenir-nos del Senyor del sembrat que hi enviï més segadors perquè també entre nosaltres “la collita és abundant, però els segadors són pocs” (Mt 9, 38).

   2.6. Sota el signe d'una pastoral evangelitzadora.  

Els cristians tenim la certesa que el Senyor no cessa de cridar. I en aquesta crida els mateixos cristians hi tenim una important funció. La pastoral de les vocacions s’ha d’inscriure en una pastoral centrada en el desvetllament i en el desenvolupament de la vocació cristiana, tota ella animada per l’interès d’anunciar Jesucrist.

La pastoral vocacional mai es nodreix de veus d’alarma o  de lamentacions. Més bé demana una actitud de conversió constant: la nostra Església real ¿ és una Església creient, preocupada de l’anunci de Jesucrist, que celebra i proclama la seva fe en el cor del món? “Se subratlla la importància que les nostres parròquies i els nostres moviments siguin comunitats vives, doncs són, sens dubte, el terreny més apte perquè es puguin despertar vocacions a servir-les com ministres de la Paraula i dels Sagraments” (Informe, pàg 6). La pastoral de les vocacions es una crida per a tothom. Més particularment és exigència de fidelitat vivent i joiosa per aquells que estem compromesos en el ministeri sacerdotal. Se’ns demana viure com a creients i  manifestar què pot ser una vida humana per a la qual Crist és algú Vivent. “L’home contemporani escolta més de grat  els testimonis que els mestres o, si escolta els mestres, és perquè són testimonis” (EN 41).

       3- Conclusió     

La vocació sacerdotal és un do de Déu, que constitueix certament un gran bé per al qui n’és el primer destinatari. Però és també un do per a tota l’Església. Tots hem d’estimar i valorar de tal manera aquest do que tots ens hem de sentir responsables del naixement i de la cura de les vocacions al ministeri sacerdotal. El Concili Vaticà II va estar molt explícit en afirmar que “el deure de fomentar les vocacions afecta tota la comunitat cristiana, la qual ha de procurar-lo, sobretot, amb una vida plenament cristiana” (OT, 2).

Posem en mans de la Verge Maria tota la tasca vocacional de la nostra Diòcesi. Ella, que fa dos mil anys en va engendrar en les seves entranyes Jesucrist, gran sacerdot per sempre (cf Hb  5, 5 ss), com recordem i celebrem joiosament en el Jubileu de l’Encarnació, intercedeixi davant el Senyor perquè la nostra Església de Lleida generi i eduqui vocacions al ministeri sacerdotal per al servei del poble de Déu i de tots els homes. 

No cedim al descoratjament. L’obra no és nostra sinó de Déu. Aquell que ens ha cridat i que ens ha enviat roman amb nosaltres tots els dies de la nostra vida. Nosaltres, en efecte, actuem per manament del Crist i, per això, calarem les xarxes amb una gran confiança ( cf Lc 5, 5).