Reflexió Diumenge XXXIII Ordinari (Lc.,21, 5-19)

Jaume Montaña Carrera, prevere

D’una primera lectura del text evangèlic s’entreu una impressió tràgica de la vida i sense masses possibilitat per la joia i l’alegria. L’horitzó es presenta fosc. Però no si llegim bé el que diu, trobarem esperances i pau, quan crida a la fidelitat a la vocació cristiana amb responsabilitat de testimoniar-la enmig dels homes per la fe, l’esperança i la caritat, en tot i per a tot en la vida. 

L’evangeli d’avui ens invita a viure la vida amb mirada de fe, amb ulls que travessant la fosca i la tenebra del mal obrar per fer resplendir la presencia de Déu en nosaltres, en mig del món. …I jo us diré el que heu de parlar… Parlar segon la inspiració de l’esperit no és fàcil i sí molt arriscat. L’esperit és lliure i senyor de la veritat, canvia el nostre cor de pedra amb un de carn sensible al bé, a la caritat i la justícia. Perquè la paraula de Déu és certa i tallant, obra sempre amb Esperit de vida eterna. 

Ens alerta també per que no ens deixem emportat per les aparences i que anem a l’essencial, a la veritat crua i clara del viure cada dia amb fidelitat a la crida, vocació, de Déu Pare pel seu Fill Jesús. Paraula eterna del Pare. La futilesa de les cosses ens ha de fer descobrir el vertader valor que s’amaga a l’íntim de tota creatura portadora en ella el segell de Déu, gràcia per avui i per demà. 

Sabem que Déu Pare és provident de nosaltres, això ha de donar-nos força i confiança per anar endavant a la vida sabent que a la fi el triomf és nostre perquè la promesa és la vida eterna. 

Vivim en un món convulsionant però no perdut. De nosaltres depèn reconduir-lo pels camins de Déu per bé de tots els homes i dones.  

I no tinguem por ,som capaços de donar testimoni fins al martiri, perquè Ell és amb nosaltres. 

Fidels al carisma del discerniment il·luminem la nostra ment i no ens deixem entabanar per les riqueses que no omplen el cor desitjós de felicitat.

El nostre Déu que és Déu provident ens empeny, ens llança a l’aigua i, vulguem o no, hem de nedar. Però Ell és allí mirant que no ens aneguem.