Reflexió Diumenge XXX Ordinari (Lc.,18,9-14)

Jaume Montaña Carrera, prevere

Avui l’evangeli ens dóna una lliçó de bons costums, de bones maneres, d‘educació podríem dir. La litúrgia té les seves exigències i les seves rúbriques, que cal seguir però no com esclaus sinó amb la llibertat que dóna el coneixement de la rúbrica i la seva significació en la celebració.

També nosaltres, avui, acudim al temple per pregar amb la intenció de ser escoltats i de tornar a casa purificats de tot pecat. Ara bé, anem amb una actitud com la del fariseu o com la del publicà. Amb quin dels dos ens identifiquem?

Penso que, nosaltres, tenim una mica de cadascú. Som, alhora, fariseus i publicans. Aprofitem l’avinentesa i fem la conversió, siguem com el publicà i serem acollits per Déu. És important ser transparents de cor, amants de la veritat per viure sempre en caritat d’amor vers Déu i els homes. Que la nostra pregària pugui tenir la bona olor del Nou Testament -l’Antic Testament ha caducat- ara regeix el Nou. On tot es gràcia si volem en Aquell que ens ha salvat, Jesús.

L’un pregava presumint de totes les coses bones que ell creia fer i que el distanciaven dels pecadors. Ell era diferent, era bo. Puig que ell mateix es justificava, no hi havia lloc al perdó de Déu. Se’n tornà més empecadat del que va entrar al temple. L’altre, sense presumir de res, solament s’encomanava a la bondat i misericòrdia de Déu, tornà a casa justificat. Home nou per viure l’Aliança.

Al fil de l’evangeli, examinem la nostra consciència i veiem quina és la nostra actitud davant Déu en la pregària i en tot. Per ser autèntica la pregària ens ha de fer iguals als altres, és a dir, sentir-nos germans amb tothom. La pregària, si és autèntica, no pot distanciar-nos de ningú. No podem, perquè preguem, ser d’un clan a part, dels justos, els justificats com volia el fariseu. No, perquè el perdó és sempre germanor. I la taula de la qual participem, l’Eucaristia, és germanor feta amor de servei, solidaritat i compartir des del do de Déu en el seu Esperit.

Vivim un temps en què hom presumeix de drets i l’èxit té la primacia. Ser diferent dels altres, més poderós, amb un cos ben format, més cridaner. Sembla que és Déu qui té un deute amb nosaltres. Per això, el món està trist. Li falta l’alegria de la presència de Déu, la misericòrdia que tot perdona i acull.

I el publicà se’n tornà a casa justificat.