Reflexió Diumenge XXIX Ordinari (Lc.,18,1-8)

Jaume Montaña Carrera, prevere

L’evangeli d’avui posa sobre la taula una qüestió definitiva per la vida del cristià. La intimitat amb Déu des de la vivència de la pregària. Aquest text evangèlic ens porta, i invita, a fer una revisió, a donar un cop d’ull a la nostra via de pregària.

Cóm preguem. Quan preguem. On preguem. Perquè preguem. A qui preguem. Amb qui preguem. En definitiva la pregunta és: sóc un home, dóna, jove, infant que prega, de pregària? A mi hem colpeix la insistència amb què l’evangeli diu que Jesús tenia interès per ensenyar als deixebles que hem de pregar sempre, sense perdre l’esperança, sense defallir.

La meva pregària és feta en solitari o en comunitat? Faig pregària litúrgica, la de la Comunitat quan es troba per la celebració litúrgica, conec la “litúrgia de les hores"?

Sé què és l ‘oració vocal, mental, contemplativa? Conec la nomenada “lectio divina?

Ha de ser cosa molt important la pregària quan Jesús, diu l’evangeli: insistia en assabentar els deixebles sobre la necessitat de pregar sempre i sense perdre l’esperança. A Ell mateix, a Jesús, el trobem sempre en l’evangeli pregant en els moments decisius de la seva vida.

L’important no és saber si haurà, o no, fe a la terra quan Jesús torni. El que val és saber si jo prego o no, perquè de la meva pregària depèn el creixement de la vida cristiana.

Sabent que Déu és qui rep la nostra pregària, hem de pregar amb confiança. Ell mateix ens ho ha dit a l’evangeli, no ens deixarà les mans buides, és més, no és de coses que les reomplirà sinó que és ELL mateix qui vindrà i farà estada en nosaltres nodrint-nos d’esperança, de fe i caritat. Hem de pregar fins a sentir en el cor la ferida de la justícia de Déu, que és perdó, pau i vida nova en l’Esperit, mestre de pregària.

Fem cas de Jesús i preguem. Preguem amb pregària personal, familiar, comunitària. Estimem les coses de la vida, la vida mateixa com de Déu, així, de tot i amb tot, sabrem fer pregària. Feta l’experiència de la pregària hom no la deixa mai. Haver entrat en el “tu a tu" amb el Pare Déu no s’oblida i s’acaba dient, com Sant Pau: tot ho estimo no res, llevat del Crist.