Reflexió Diumenge XXI Ordinari (Lc.,13,22-30)

Jaume Montaña Carrera, prevere

Jesús és un amant de la creació, no per menys és obra seva amb el Pare i l’Esperit, i li agrada immergir-se en ella. Per això el trobem moltes vegades passejant o fent camí cap als pobles de la rodalia amb el seus deixebles, parlant-los de les coses del Regne de Déu, sembla que si ho fa en mig de la natura és més entenedor el que diu i dóna més pau i serenor als qui l’escolten. Semblen, també, aquestes passejades que creen un clima de confiança i veneració vers el Senyor, que permet de fer-li preguntes per rares que semblin i estiguin amagades dins el fons del cor. L’harmonia de la naturalesa facilita l’espontaneïtat en el parlar amb Déu. 

La gent està preocupada per saber qui i quins, quants se salvaran. La gent vol respostes clares i concretes, com la pregunta que fan a Jesús. I Ell contesta amb tota claredat. No desvetllant el nombre dels que se salvaran sinó fent-los una crida i invitació al Regne. Assenyalant-los que la porta és estreta. No és una amenaça sinó una alerta que comporta no refiar-se d’ un mateix. 

 Al cel no si va per raó d’amistat i de recomanació. No si val dir soc amic d’un amic, o amic de l‘amic de l’amo de casa perquè he menjat a la seva taula, he estat a casa seva. Son les actituds del cor el que compta, la fidelitat a la Paraula rebuda, el servei de caritat als pobres i tot el seguit de obres bones que manifesten la bondat de Déu que portem en el cor. 

Més que estar angoixats pel nombre dels que se salvaran, i si nosaltres hi serem o no, és bo que ens preocupem per espavilar-nos al servei de l’Evangeli. Hem d’alegrar-nos perquè d’arreu els quatre punts de l’horitzó vindran gent que s’asseuran a taula en el Regne. I els primers seran darrers i els darrers primers. La mena de valoració de la vida es diferent a la terra que al cel. Aprenguem les regles de joc de la vida eterna. Però primer cal que ens desempalleguem dels nostres càlculs humans per funcionar segons el rellotge que no te temps i la caritat que tot ho estima i dóna vida. 

Sortim a passejar amb Jesús. Trobem temps per poder tenir, fer experiència de Déu què ha posat a les nostres mans la meravella de la creació i a nosaltres com els seus protectors i promotors. Amb caritat ecologista hem de saber estimar el món en que vivim i que en herència deixarem a les generacions venidores.

Amb Sant Francesc d’Assís tinguem sempre pressent la bogeria de l’himne de les criatures. I les paraules del Creador que va veure que tot era bo.