Reflexió Diumenge XV Ordinari (Lc.,10,25-37)

Jaume Montaña Carrera, prevere

I torna a la nostra ment i cor, als llavis i als sentiments, aquesta pregunta cabdal que ens acompanya al llarg de la vida. Què he de fer per guanyar-me la vida eterna? Pregunta, però que, avui, sembla que ha perdut força i actualitat, interès. Agafats per la voràgine del consum, i amb la immediatesa del pragmatisme, patim un refredament del pensament i la consciència cara el futur i el més enllà de la mort. Les qüestions escatològiques semblen no tenir importància, cap neguit comporten a la gent d’avui. Tanmateix, la pregunta està en el cor de tothom i inquieta les consciències, tard o d’hora. 

La resposta de Jesús és clara sota la fórmula d’una paràbola. No es va al cel si no és a través, fent el pas per mitjà de l’home, de l’altre. Sol, sense l’altre, no es va al cel ni es pot viure aquí a la terra, la dignitat d’ésser humà i la vocació a la que Déu ens crida per la que som creats. No som éssers solitaris sinó fets per a viure en comunitat i en relació de compartir, de ser solidaris amb els altres. D’estimar. L’essència de la felicitat està en l’amor i per estimar i ser estimat com a mínim han de ser dos. Sense l’altre no som res ni ningú. Vull ser amb l’altre, estar amb ell en quant hem permet d’establir un tu a tu amb ell trencant la meva solitud. Vull ser l’altre, estar amb l’altre per poder ser jo i lliurar-me, donar-me en ajut de qui ho necessiti. És precís que els de la nostra vora aprenguin que no estan sols, que nosaltres som els altres que els estimem. Déu ens ha fet per viure en comunió, no pas aïllats dels altres i en solitari. 

Avui, no cal anar pels carrers per trobar-se amb gent necessitada, a "altre" que necessita ajuda. La televisió, la ràdio, els diaris, el mòbil, internet i més estris moderns de la comunicació ens serveixen a casa tot tipus de desgràcies humanes i materials que volen, esperen, el nostre cop de mà. No tenim excusa. Ajudar és molt fàcil, és ridícul preguntar-se qui és l’altre. Càritas, Mans unides i tantes Ong’s com hi han ens el fan palès. 

Però, sí és urgent i necessari el do de l’Esperit Sant perquè la nostra acció d’ajuda a l’altre ens ompli de goig i de vida en Déu. La sensibilitat i cura amb que hom dona un cop de mà el cristià, és més que ajudar, és estimar, és construir un món nou en la civilització de l’amor i la pau. És el triomf de la vida sobre la mort, és fer de l’altre i ser per l’altre un germà.

Doncs tu fes igual.