|
Reflexió Diumenge XIII Ordinari (Lc.,9,51-62) Jaume Montaña Carrera, prevere La lectura de l’evangeli d’avui s’ha de fer com qui mira un retaule que està fet de quatre quadres, i amb un fil conductor que li dóna vida: Jesús és el salvador i l’home ha de prendre partit, a favor o en contra d’Ell que, encara que desconcerta, no vol altra cosa que el bé de tothom. Sense presses, llegim el retaule com una sola peça que dóna harmonia, bellesa i vida al nostre dia a dia. I la gent no el volgué rebre... Si no fos per Jesús, que amb una de les seves mirades calma la situació, ja tenim muntada una guerra de religió. Això em porta a pensar sobre la fragilitat de la convivència humana, a recordar el dret fonamental de la llibertat religiosa, avui tan difícil, també, d’aplicar. Qualsevulla espurna, per interpretacions religioses, és capaç d’encendre els ànims i destapar la caixa dels trons. Cal molta prudència per una convivència en pau. La nostra feina no està en fer baixar foc del cel sinó en portar, de poble en poble, la Bona Nova de Jesús. D’aquest Jesús que, com en tres quadres, completa el retaule presentant Jesús al centre de tota crida o vocació. Amb Jesús no hi va qui vol, és Ell el que crida, seguir-lo és emprendre una aventura, no saps on aniràs i què faràs perquè Ell no té on posar el cap. Ell viu a l’intempèrie però no és un sense sostre, perquè el Pare és qui te cura d’Ell, és l’Esperit qui el guia, no els interessos humans que ens demanen protecció i béns de què disposar. Anar amb Jesús és viure despullat d’altres interessos que no siguin els del Regne. És Jesús qui crida a seguir-lo i no accepta excuses a la seva crida. L’opció pel Regne es radical, és tracta del tot o res. Deixem que els morts enterrin els seus morts, nosaltres som gent de vida i per la Vida. No és el meu atreviment el que em fa deixeble de Jesús sinó la seva gràcia, la fidelitat amb què el segueixo. Un cop posada la mà a l’arada no hi ha volta enrere. La fidelitat en el servei és la característica del cristià. Estimeu-vos com jo us he estimat. Amb l’amor, el retaule queda complet. |