Reflexió Quart Diumenge de Quaresma (Llc., 15, 1-3.11-32)

Jaume Montaña Carrera, prevere

Aquesta pàgina de l’Evangeli és una de els mes tendres i delicades de l’escrit de Lluc. És una història, un relat dramàtic amb final feliç. L’amor, la bondat, la misericòrdia hi són presents en la figura del Pare que no deixa de tenir esperança posada en els fills. La seva espera no és en va, els fills tornen a casa. Sí, perquè són dos els que tornen, el petit que havia marxat i el gran, que havent estat sempre a casa, no havia comprés què volia dir comptar amb l’amor del Pare. Tot acaba en una festa. 

En festa ha d’acabar la Quaresma: la Pasqua. Per això, aquest diumenge volem, per respondre a la crida de la conversió, estimar fins el moll dels ossos, aprenent-ne de la misericòrdia de Déu artífex d’aquesta paràbola. No són els fills l’eix principal sinó el Pare Déu que no deixa d’albirar l’horitzó, cada dia, fins el dia que veu el fill camí de tornar a casa i, no podent resistir més al seu amor, surt a fora a buscar-lo per donar-li l’abraçada de la pau, el perdó, l’amor. De Pare a fill.  

Nosaltres ens podem trobar reflectits tant en el fill petit com en el gran, el que importa de veritat és que puguem trobar-nos acollits per l’amor del Pare, que la seva abraçada ens faci del tot nous i, a la bestreta, sapiguem ser germans acollidors de tothom i, havent-nos fet càrrec de com s’està de bé a casa amb el Pare, tinguem-ne joia i felicitat en el cor i compartim-la amb els amics i altres. Visquem, per endavant, l’amor del Pare que no ens abandona mai. 

Aquest relat, que coneixem de memòria, té el risc de no ser entès en profunditat, la rutina del llegir-lo, de vegades sense fer atenció, ens fa perdre el tresor amagat que conté. La riquesa immensa de l’amor del Pare, el valor de la conversió en els fills, la confiança en la fidelitat del Pare que sempre estima dóna confiança als fills que esperen el perdó. En veritat, el cor de Déu és una immensitat d’amor i de perdó, de vida. 

Ens ensenya, aquesta pàgina evangèlica, a mirar en perspectiva i des de la llunyania la felicitat que tenim a casa i que una vegada perduda podem retrobar-la. O descobrir-la como a novetat, sense haver marxat de casa però sense haver-hi estat de veritat, el fill gran mai ha disfrutat de l’amistat del Pare ni dels de casa. Tancat en si mateix, tenia el cor adormit en el benestar material i seguretat que dóna viure a l’ombra de l’aixopluc de casa. Ens mostra, també, la valentia que suposa posar-se en camí, com qui comença de nou, des de la conversió, en vertadera humilitat de cor, saber-nos acollits pel Pare. El nostre pecat és no res quan es troba amb la misericòrdia de Déu.  

Fem honor al nostre llinatge, som fills de casa bona. Que com tals siguem coneguts i apreciats dels altres. Reflectim en la nostra vida la gràcia del Pare que pot, així, fer costat a tothom manifestant la seva bondat en el tarannà de la nostra vida diària. Sigui una mateixa i sola abraçada d‘amor i de vida, amb el Pare i amb els germans. Fem festa perquè els qui ens havíem perdut, el Pare ens ha retrobat. Sóc jo qui retorno a casa, però és el Pare qui m’obre la porta. Gran és el Senyor, el nostre Déu.