Reflexió 22è Diumenge ordinari

Jaume Montaña Carrera, prevere

Després de la seguida dels diumenges parlant del Pa de vida, doctrina densa i feixuga, avui ens trobem amb un text evangèlic que distreu, desconcerta, i no per això menys enredat. Podríem dir que ens trobem ficats en una picabaralla domèstica. Es una qüestió de ritualismes i raó d’enfrontament entre els diferents grups religiosos del temps. Jesús està per sobre, els “savis” volen embolicar-lo comprometent-lo amb preguntes capcioses i resposta interessada, però Jesús parla posant els punts sobre les “i”. Jesús no cau en el parany de les interpretacions partidistes de la Llei. 

Fets a discussions i tenint la religió com una eina de poder, oblidant-se de que la religió és amor i servei, recerca  de la veritat i trobament amb Déu, els caps religiosos no volen perdre influència i poder sobre la gent i la societat, posen el “què” de la bona conducta religiosa en l’observança de les costums i tradicions que ells havien anat afegint a la “religió” per sobre del manament de Déu. 

Una vegada més, la veu de Jesús es deixa sentir forta i clara per damunt les desavinences de la discussió. Jesús crida a la gent i els diu: Escolteu-me i enteneu bé això que us dic... Escoltar i entendre és el que ens cal per seguir a Jesús i per no fer de la religió un còdex de preceptes i obligacions buides de contingut. Cal un cor net que sàpiga estimar. Un cor purificat no pels molts lavatoris rituals sinó per la sinceritat i disponibilitat a estimar Déu i el proïsme. Un cor net és fruit del do de Déu, no pas de la voluntat dels homes. Estimar és posar la llei al servei de l’home, no per imperatiu legal sinó per la radicalitat de l’amor de Crist que ens ha alliberat del pecat i lliurat a l’amor del Pare. 

Avui també, nosaltres tenim el perill de perdre’ns en discussions cabalístiques que distancien i no apropen. De bon esperit ecumènic hem de buscar el que ens uneix i no el que separa, seguint la tradició de Déu i no la dels homes. En el context de l’evangeli, podríem dir que no ens salva l’anar a missa sinó com sortim de missa i donem testimoni de llibertat i de servei un cop al carrer. 

Fruit de la tradició dels homes, es dóna la religió a la carta, invertebrada, segons el gust i la necessitat del moment es determina la validesa del criteri ètic d’actuació. El voler de la majoria determina la bondat i legalitat de la conducta humana. Per contra, el veritable creient que vertebra la fe en la creu de Crist, sap d’amor, de pau, de justícia i veritat alliberadors de tot lligam de pecat per viure segons la tradició de Déu en un veritable humanisme en el que Déu és Déu i l’home és home; cadascú en la seva àrea  sense envair  l’un  l’altre, de no ser Déu, que es feu home per la nostra salvació. 

Els màrtirs i els sants segueixen la tradició de Déu, no la dels homes.