Reflexió Tercer Diumenge de Quaresma 2006

Jaume Montaña Carrera, prevere

Enfortit l’esperit per la pràctica quaresmal del dejuni, la pregària i la penitència celebrem, com tots els diumenges, el sentit pasqual del Dia del Senyor. No perquè sigui Quaresma el diumenge perd la condició pasqual que li ve d’ésser el dia de la celebració del sagrament de la nova aliança. En el rerafons de tota celebració i vivència cristiana hi trobem l’Eucaristia. Els hàbits propis de Quaresma no amaguen la Pasqua. La posen de manifest, buscant i fruint de l’amor misericordiós del Pare. La imatge que avui dóna l’Evangeli és la d’un Jesús enfurismat que posa d’alt a baix el mercat de l’esplanada del Temple, que el sistema havia institucionalitzat. Es manifesta amb un rampell brusc, que ens descol·loca i no ens deixa comprendre bé aquesta reacció de Jesús, a primera vista.

Entenc que Jesús, amb aquesta escenificació, vol preparar la gent pel que volia dir-los: l’anunci de la seva passió, mort i resurrecció amb l’enigma: destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies. Volia purificar la idea que tenien sobre el Temple: és casa d’oració, no lloc de mercaders. La bellesa del temple no està en les pedres i demés elements decoratius sinó en la veritat de la presència de Déu i del cor dels homes que hi practiquen. Jesús fa el salt del temple de pedres a ser Ell mateix el Santuari, una vegada glorificat.

Potser, nosaltres també necessitem purificar la manera de pensar sobre el temple, la Casa de Déu, i de manera més ampla la parròquia, de la manera de relacionar-nos amb ella, si l’estimem pel que és i com és, o ho fem segons la nostra conveniència i per la utilitat que ens presta.

Dins la conversió de Quaresma, també hi cap revisar i millorar la nostra relació amb la comunitat parroquial, grup o moviment apostòlic al que podem pertànyer. La religió no és moneda de canvi pels nostres interessos espirituals i materials. Els temples no són sucursals de l’administració eclesiàstica central. Són llocs i expressió de trobada de la comunitat de creients per a la celebració de la fe, l’esperança i la caritat. És un lloc significatiu de la presencia de Déu i per l’educació en la fe. És la casa on hi ha lloc per a tothom. Tan sols es demana bona voluntat i, als creients serietat i testimoni en el viure la fe.

Passem de la consideració de la identitat dels temples a la vivència de fe, de la comunitat que s’hi aixopluga principalment el Dia del Senyor. Llegir l’encíclica de Joan Pau II sobre el Dia del Senyor -Dies Domini- servirà per clarificar idees, enriquint de contingut teològic i pastoral el que sabem del diumenge, escola de caritat, de justícia y de pau. Com pedres vives del nou temple, l’Església, fem del Diumenge, des de la participació a l’Eucaristia, en la conversió de Quaresma, un dia irrenunciable.

El Senyor, que coneix l’interior dels homes, ens faci la gràcia de la conversió vers la parròquia i la participació en la vida de l’Església.