Reflexions sobre la Vida Consagrada

P. Àngel Briñas Gonzalo, ocd,

Comencem recordant el text de l’evangeli d’avui: van tornar i explicaven tot el que havien fet. I després: veniu, anem a lloc despoblat. I la comunicació durant el trajecte. Comunicació entre germans i comunicació amb Jesús. 

Actualment sobre la vitalitat de la Vida Consagrada hi ha moltes opinions. Des del president de la CONFER, Alejandro Fernández Barrajón, mercedari, certament optimista: «Los religiosos y las religiosas de hoy somos gente del presente, estamos cómodos en la sociedad y en la calle, muy a gusto en la democracia» (Vida Nueva n. 2505, 4 de febrero de 2006, p. 15), passant pel P. Josep M. Abella, general dels claretians (Vida Nueva n. 2505, 4 de febrero de 2006, p. 8-10) a qualsevol altra anàlisi, carregada de pesimisme.

Bé, a nosaltres ens interessa viure el moment present sense eclipsar la força original de la crida:

- des del retorn als orígens, del retorn a l’essencial a la fidelitat creativa.

Actitud decidida: aprofitant l’encíclica del papa Benet XVI. Nosaltres som els protagonistes de la «utopia cristiana de l’amor». L’amor “eros” i l’amor “ágape” no s’oposen sinó que s’harmonitzen en una unitat superior de tal manera que l’agapé (donació, entrega, generositat) impedeixi que l’eros (necessitat, atracció, impuls) s’abandoni a l’instint. I el sentiment d’atracció, indiferència o rebuig ofereix a l’agapé la possibilitat d’anar més enllà de la primera reacció i humanitzar les relaciones entre les persones.

Això és la fe: Déu Pare, Crist, Amor.

L’exercici de l’agapé és part essencial del missatge cristià. I aquí entrem en escena els religiosos d’una manera particular. I, a nivell casolà, que és el que avui ens interessa, aquesta diada ens hauria d’esperonar a exercitar l’agapé sense caure en la temptació del desencís. No hi ha cap raó que ens justifiqui deixar d’estimar. És el nucli del nostre carisma. 

Èpoques en la vida de l’Església i també de la vida religiosa:

- trenc d’alba, l’aurora (amanecer)

- migdia (mediodía)

- capvespre (atardecer, ocaso)

Declaració final del Congrés internacional de vida consagrada, celebrat a Roma del 22 al 27 de novembre de 2004: «Potser més que en altres èpoques experimentem les nostres pobreses i limitacions. Enmig d’aquesta situació ressona la veu del Senyor: No tinguis por, jo sóc amb tu».

Confiança en la bondat i en la fidelitat de Déu que no treuen la incertesa que produeix en nosaltres sentiments d’inseguretat.

El nostre temps, a occident, pel que fa a l’Església i en concret a la vida consagrada és un temps de capvespre.

En una època com aquesta hem de saber emprar les eines adequades per no equivocar el camí i sucumbir.

Dues eines de primera importància:

- La Paraula de Déu. La Paraula de Déu, viva i eficaç demana respostes vitals que porten a la maduresa de la vida cristiana, és a dir, al seguiment de Jesús

- La paraula dels místics 

Paraula de Déu.

Triem una categoria que reprodueix de prop la nostra situació:

- el repte de l’èxode,

- el repte de l’exili i la resta d’Israel i de la pobresa espiritual,

- i el repte del profetisme.

Paraula dels místics:

- el repte de la nit obscura

Èxode: sortida d’Egipte, retorn de la captivitat, alliberament definitiu.

Elements comuns:

- sortir, deixar una situació d’esclavatge on Déu intervé

- un camí feixuc

- entrar, assumir una nova situació vital. No vagar.

Ens afecta el primer i el segon pas:

- la nostra situació, s’ha convertir en esclavatge? Ens agrada mantenir-nos en la nostra intranquil·la serenitat? Qui vol prendre la decisió, determinada determinació de deixar les cebes d’Egipte?

El camí feixuc del desert. Heus ací la quotidianitat posada al gresol de la voluntat de Déu. Diuen els autors sagrats:

- El temps de desert és un temps de prova. La persona ha de decidir, optar, manifestar-se, acceptar o rebutjar els criteris divins (Dt 8,2)

- El temps de desert és un temps de formació sota l’acció pedagògica de Déu (Sal 78,52-53; Dt 8,4-5)

- El temps de desert és un temps orientat a aconseguir el bé del poble (Dt 8,16).

- El temps de desert és un temps saturat de dificultats externes (faraó, els mags, el mar, el desert mateix) i internes, que són les més fortes: les protestes dels qui busquen la llibertat i consideren que la terra d’esclavitud és la terra promesa, i creuen que el camí del desert és un camí de mort.

 Espiritualitat de l’èxode

N’hi ha uns valors experimentats i unes exigències.

Valors:

- Descobriment de Déu com un Déu que salva i que allibera. Un Déu que escull, que tria gratuïtament per fer una aliança amb el poble.

- Descobriment de la dimensió comunitària del poble. No allibera persones solament sinó el poble. I això es concretarà en la relació amb el proïsme. Servir en llibertat a Déu com a poble.

 Exigències:

- Una espiritualitat de fe en el seu sentit bíblic més fort: recolzar solament en Déu, la Roca. Tota l’experiència del desert (proves, temptacions, lluites) està orientada a una resposta de fe. La mateixa presència de Déu a vegades queda enfosquida, no és evident. És una presència que cal acceptar.

- Una espiritualitat d’esperança. El desert és precisament el camí de la no-possessió, de la transitorietat. Tot està orientat ver allò que és definitiu: la terra promesa. L’esperança supera la tensió de l’immediat. A l’horitzó: la fidelitat i la misericòrdia divina que no canvien malgrat la infidelitat del poble.

- Una espiritualitat d’intimitat amb Déu. El desert significa ruptura amb tot, soledat, res no té lligada a la persona. Per això, els profetes i els místics parlen del desert com una època ideal per consolidar l’amor entre Déu i la persona.

- Una espiritualitat comunitària, avui diríem de comunió eclesial.

- Una espiritualitat d’alliberament. Ruptura amb un estil de vida per prendre’n un de nou.

 En definitiva: aridesa, soledat, incomoditat, hostilitat. I això provoca en la persona humana: por, desconfiança, inseguretat.

Solament la resposta de la fe i l’esperança en Déu, la intimitat, l’amor sense condicions per ell i el sentit profund de pertinença al grup transformen aquests perills del desert en una font de riquesa espiritual. 

En clau mística: la nit obscura de sant Joan de la Creu.

Deixo el contingut individual per dir dues paraules sobre el contingut de la nit col·lectiva que ara ens interessa. De totes maneres, les mateixes característiques de la nit personal les podem aplicar a la nit eclesial, congregacional o grupal: obscuritat i sense-sentit, cansament, desencís, inseguretat i poca perspectiva de solució.

Joan de la Creu convida a viure un camí de fe, esperança i amor, fonamentat en la figura de Crist, únic objecte de la meva capacitat de creure algú, d’esperar algú i d’estimar algú. La resta de coses, si frenen aquest impuls, neguitegen la persona. I des d’aquí, compromís amb la persona humana, (per començar la més propera, la de la comunitat. Quan preguem per les vocacions, elevem suplicants la nostra veu a l’amo dels sembrats, però comprometem-nos amb ell cuidant i pregant per les vocacions que ja tenim). I això porta també al compromís a favor de la pròpia missió congregacional.

En referència a la vida consagrada

Avui ens cal creure més que mai en el Senyor de la història. És necessari practicar la fe que accepta la prova, l’aparent llunyania de Déu, l’obscuritat.

Una espiritualitat d’esperança que recolza en la bondat i la fidelitat de Déu, que escolta el clams dels qui pateixen.

L’espiritualitat de l’èxode porta a l’alliberament de les dificultats externes: faraons, mags, relativisme, hedonisme, etc. Però els obstacles més greus són els interns: recerca de la seguretat i de l’èxit en paral·lel amb Déu, la creença de què el camí de l’Església i de la vida consagrada és un camí de perdició quan, en els plans de Déu, és un camí de purificació i de salvació.

Encara podríem aprofundir el nostre tema amb la categoria de l’exili. Té connotacions més radicals: pèrdua de totes les seguretats, purificació, interiorització, nova actitud espiritual. I això cristal·litza en: la resta d’Israel. Un grup petit que aprèn a perdre la seguretat en si mateix, obrir-se confiadament a Déu i a ser solidari amb el proïsme. Lluny del temple, de la terra, de la vida normal, de la cultura pròpia, fa brostar una espiritualitat més íntima, més fonda. Aquesta pobresa material i espiritual garantitza l’ajuda de Déu i la seva protecció i és font de pau.

Per a la reflexió en grup 

1.- ¿Quins aspectes de l’espiritualitat de l’èxode penses que són més vàlids per viure la inseguretat d’aquest temps en la vida consagrada?

 2.- ¿Quins són els principals obstacles externs per viure amb fidelitat creativa la vida consagrada actualment?

 3.- Quins són els principals obstacles interns que ens barren el camí d’una vida consagrada, feta de més fidelitat i entrega?