Reflexió en el dia d'Epifania 2006

Jaume Montaña Carrera, prevere

Amb la festa d’Epifania, manifestació plena de Jesús que és acollit amb joia i reconegut com l’Esperat, en l’acte d’adoració dels reis, mags o savis, els pastors i demés gent que acudiren a la cova, popularment es tanca el cicle de Nadal. Rebuts els regals, tots cap a casa i a seguir la vida normal de família, treball, esbarjo i política. Cadascú amb els seus trencacaps, fent via endavant. No, no es pot acabar la celebració de Nadal, tancant-se a casa, i com si res no hagués succeït.

Or, encens i mirra, portaren els mags a Jesús. Nosaltres no podem competir amb ells, però sí que, també, li hem d’oferir quelcom. Signe del nostre amor a Ell i acceptació festiva de la seva vinguda a estar entre nosaltres portador de la salvació. Si fem memòria dels evangelis i recordem les benaurances, trobem que el que més li plau a Jesús és l’amor al proïsme impregnat de l’amor del Pare que viu en nosaltres pel do de l’esperit Sant. Com ell, com Jesús, que se’ns dóna, guiat per l’Esperit, obedient a la voluntat del Pare, que és tot amor, donem-nos els uns als altres.

Deixem el què diran, la vergonya i l’amor propi de banda. Aprofitem l’avinentesa de l’Epifania per fer nosaltres, també, com el mags, una declaració pública de fe. No cal fer res d’extraordinari, tan sols viure amb sentit de testimoni la fe de cristians i les, petites o grans, coses que ens proposa la vida diària. Siguem el proïsme dels qui estan a vora nostra, i llunyans també.

Un és el camí que porta a la Cova i un estel el marca. Un altre és el camí de tornada i, ja no hi ha llum de fora que orienti els passos. La llum és  cor dins de cadascú, i en l’Església comunitat que acull i que hom pot celebrar amb ella la fe. El camí de tornada és un altre perquè, de per mig, entrant a la Cova, s’ha donat la conversió. Res és com abans. Hem vist el Salvador i ens ha seduït. Ara és temps per sembrar vida nova en l’Esperit i d’aprendre a caminar vers Pasqua.

Fer ofrena a Déu no és donar-li coses, que res no li manca puig és Senyor de totes les coses. És fer oblació d’un mateix al servei del Regne de Déu.

No si val a restar, fora estant, mirant la Cova, cal entrar-hi per deixar-hi els hàbits vells del pecat i la ceguesa de cor. Però el que és més important és que si no s’hi entra no es percep el misteri d’amor de Déu.

Aprenguem la lliçó de Belem. Per entrar a la Basílica de la Nativitat, la porta és estreta i baixa, cal fer-ho cap cot. Un cop dins ja hom pot posar-se dret. S’hi entra amb actitud d’adoració per sortir-ne amb voluntat de servei. Adorar a Déu no resta dignitat a l’home, la dona, àdhuc l’ennobleix.

Amb el reis hem anat a la Cova. Ara, de tornada, per un altre via, no callem la nostra troballa. Siguem epifania pels que trobem pel camí.