|
Pregó de Nadal Lleida, 17 de desembre de 2006
+ Jaume Pujol i Balcells Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe de Lleida, Il·lustríssim Sr. Alcalde, Sr. President de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes, Digníssimes autoritats, Senyores i senyors, En primer lloc, agraeixo al Sr. Bisbe i a l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes la gentil invitació a fer aquesta glossa de Nadal, la qual cosa m’ha omplert de joia: Lleida és per a mi una ciutat molt estimada, capital de la província on he nascut. Us ho agraeixo també perquè m’heu fet recordar tants moments íntims i entranyables de la meva infantesa, allà a Guissona, quan entre uns quants germans paràvem cada any el pessebre: componíem les muntanyes, sortíem a buscar molsa —llavors es podia—, desembolicàvem les figures, que de vegades s’havien d’arreglar perquè s’havien escantellat una mica o s’havien despintat. A casa n’hi havia dos, de pessebres: un sota l’escala, a prop del carrer, i l’altre sobre el foc a terra, on hi havia també, fins el dia 25, el tió. Era en aquest pessebre de la llar de foc on acostumàvem a cantar les nadales. I penso que a tots —almenys a mi sí— ens ajudava a fer oració, ens esperonava al desig de ser més bons per fer content el Nen Jesús. Parlo d’aquests records inoblidables d’infantesa, però és ben cert que cada Nadal s’actualitzen, perquè, tot i que he viscut en diferents llocs, mai no ha faltat el pessebre a casa meva. Segur que ho heu pensat molt sovint: promovent i mantenint la tradició del pessebre feu, amb tota naturalitat, un apostolat de primera categoria. Fer el pessebre és explicar l’evangeli amb imatges, d’una manera atractiva i entenedora que arriba a tothom, els grans i els petits, els savis o els ignorants. Així també ho pensa el Papa. Fa tres diumenges, en l’al·locució de després de l’àngelus, Benet xvi va lloar la tradició dels pessebres i ens va animar a preparar-lo en família. «Fer el pessebre a casa» —va dir Benet xvi—, «pot ser una manera senzilla però eficaç de presentar la fe i transmetre-la als fills. El pessebre ens ajuda a contemplar el misteri de l’amor de Déu que s’ha revelat en la pobresa i en la senzillesa de la cova de Betlem.» En aquest sentit, el Sant Pare va parlar del secret del Nadal, del secret del veritable Nadal. Va dir: «Entrem en aquests dies en el clima suggeridor de la preparació pròxima del sant Nadal. En l’actual societat de consum, aquest període sofreix per desgràcia una espècie de “contaminació” comercial, que corre el risc d’alterar-ne l’autèntic esperit, caracteritzat pel recolliment, la sobrietat i una alegria que no és exterior, sinó íntima.» «El pessebre» —va afegir Benet xvi— «ens pot ajudar, de fet, a comprendre el secret del veritable Nadal, perquè parla de la humilitat i de la bondat misericordiosa de Crist, que “sent ric, es va fer pobre per vosaltres” (2Co 8,9). La seva pobresa enriqueix qui l’abraça, i el Nadal porta alegria i pau a qui, com els pastors, acullen a Betlem les paraules de l’àngel: “Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora” (Lc 2,12). Aquest segueix sent el signe també per a nosaltres, homes i dones del segle xxi. No hi ha altre Nadal.» Finalment, el Papa va demanar la protecció de la Mare de Déu: «Vull invocar l’ajuda del Senyor perquè totes les famílies cristianes es preparin per celebrar amb fe les pròximes festes nadalenques. Que Maria ens ajudi a entrar en l’autèntic esperit del Nadal.» Aquest era el propòsit de sant Francesc d’Assís quan va idear i difondre la representació del naixement de Jesús. Com tots sabeu, el primer pessebre va ser l’escenificació que va fer, amb els seus companys del convent de Fonte Colombo, a la cova de Greccio, a prop del poble d’Assís, a Itàlia. Era la nit de Nadal de 1223. L’orde franciscà va difondre el costum de fer el pessebre, i ja era molt popular a finals del segle xv, sobretot a Nàpols. El més antic que es conserva és a la basílica de Santa Maria la Major de Roma, una obra del segle xiii, de l’escultor i arquitecte Arnolfo di Cambio. L’orde franciscà va arrelar ràpidament i fortament a Catalunya, tant pel nombre de frares com per la influència de la seva espiritualitat. En la manera de veure i de viure la religió de molts catalans es pot trobar una arrel franciscana, que ha perdurat i ha fruitat al llarg dels segles, generació rere generació de catalans: l’amor tendre a la persona de Jesús, Déu fet home, esdeveniment cabdal que celebrem amb el Nadal, la representació del qual és el centre i la raó de ser del pessebre; l’amor a la Creació i a totes les creatures, volgudes per Déu i que reflecteixen la seva bellesa i la seva bondat, i que amb tanta cura posem al pessebre; la fraternitat universal de tots els homes formant un sola família, com ho recordem especialment aquest dies al voltant del pessebre; la pobresa voluntària, seguint la de Jesús, de la qual l’escena del pessebre és un ensenyament colpidor; la cerca i la fruïció de la bellesa de Jesucrist i de les realitats espirituals, de les quals els nostres pessebres casolans volen ser una representació i un reflex, segons, és clar, les habilitats pessebrístiques i els dots poètics de cadascú. Sí, un pessebre fet amb amor és un poema de la bellesa de Déu creador i fet home. A causa d’aquesta influència franciscana hi ha una gran tradició pessebrística a Catalunya, compartida amb altres contrades del sud d’Europa. Pocs costums populars nadalencs hi ha tan nostres com el pessebre, el qual no hauria de mancar a cap llar cristiana. No hem de renunciar a aquest costum. Voldria citar el testimoniatge de l’últim català beatificat per l’anterior papa, l’estimat Joan Pau ii (a qui dec…). Es tracta del doctor Pere Tarrés i Claret, metge i sacerdot, que va excel·lir per la seva caritat amb els malalts i els pobres i per la força amb què sabia transmetre el radical missatge cristià als joves. Tant de bo ho sabéssim fer com ell. Doncs bé, al seu Diari de guerra, quan per les circumstàncies del front bèl·lic no pot fer el pessebre, escriu, el 24 de desembre de 1938, a les trinxeres de Garcia, al front de la batalla de l’Ebre: «Es prepara una bellíssima nit de Nadal, cel com cap dia, estelat i pur.» Considerant que tots els soldats senten el record de la llar, afegeix: «Jesús meu, malgrat que els homes us menyspreïn, persistiu encara en el cor de la tradició, i d’aquí ningú no us arrencarà. Diví infant, us adoro i us estimo.» L’endemà, 25 de desembre, escriu: «Aquest matí he fet també la meva adoració, però en comptes d’adorar una petita imatge, he besat un petit infant de dos anys que plorava mentre el tenia als braços, perquè els metges li fan molta por.» I acaba amb aquesta oració: «Jesús meu, canvieu el cor dels homes i feu-los a tots de bona voluntat. Infanteu novament els cors, feu-nos infants, amb totes les qualitats dels infants. Que aquesta vostra festivitat sigui l’auguri de la pau que s’apropa.» També durant la guerra va redactar l’escrit que duu per títol «El nostre primer pessebre» (Frutos y enseñanza, Sarrià, 1950, p. 17-23). D’aquest text són aquestes paraules: «Era una jornada d’aquelles tant ansiosament esperades. Com disfrutàvem! Ja és ben cert que la felicitat, aquesta paraula màgica per la possessió de la qual els homes fan i desfan i passen tanta pena, no la posseeix pas qui vol, ni les riqueses totes plegades poden donar-la, ni tots els plaers, ni tots els gaudis i comoditats.» Després d’explicar amb detall com confeccionaven el pessebre, diu: «L’estimàvem, el nostre pessebre. Era el més bonic de tots. Perquè era el nostre, i ben nostre, i el teníem a casa, i ens el podíem mirar a cada moment, i no l’hauríem canviat per cap més. Què ens hi mancava, allí? No hi havia el diví Nadó sobre unes palles? Doncs ja hi era tot. No hi havia una fe incommovible per part nostra i un afecte i una alegria que ens feia cantar i saltar i riure al seu davant? Què hi mancava, doncs?». I estant avui a Lleida no puc deixar d’anomenar un beat tant estimat per vosaltres. Em refereixo al jove beat Francesc Castelló, màrtir per la seva fe cristiana durant la guerra civil espanyola, beatificat també pel papa Joan Pau II l’any 2001. Ell està molt relacionat amb el beat Pere Tarrés, i a Montserrat, a la balconada central del monestir, hi tenen un relleu dedicat a ells en el qual es veu un destacat dirigent fejocista com era Pere Tarrés i un dels joves més significats, en Francesc Castelló. M’he assabentat que a l’àlbum familiar de fotos de la família Castelló, que avui conserva la seva germana Teresina Castelló, podem veure una fotografia del pessebre que el beat Francesc construïa cada Nadal amb el joves fejocistes de Lleida. És un altre bon exemple de com les persones santes estimaven el pessebre! Per senzill que sigui, el pessebre ens fa memòria d’un Déu que ens estima tant que, per salvar-nos del pecat, s’ha fet home com nosaltres, un infant. Aquest és el gran missatge de l’evangeli, la bona nova: Jesús, aquest nadó que contemplem ajagut en una menjadora, és el Fill de Déu fet home, i ens ha portat la salvació. Això és el que celebrem el dia de Nadal, per això fem festa. I els cants populars ens ho recorden: «El bon Jesús és nat, / per treure’ns del pecat / i dar-nos alegria.» Són els versos entranyables del Cant dels ocells. Meravellats, contemplem Jesús acabat de néixer: és un nadó, i alhora Déu omnipotent. De manera senzilla i emotiva ho canta la coneguda nadala de Mn. Cinto Verdaguer: «Ses blanques manetes, / petites com són, / sent tan petitetes / formaren lo món.» Déu totpoderós, sense deixar de ser Déu, ara és també un de nosaltres. L’esperança cristiana, l’esperança pròpia de l’Advent, rau en aquest misteri. Celebrant cada any la litúrgia de l’Advent, l’Església actualitza l’espera del Messies durant tot el llarg temps de l’Antiga Aliança: perquè la vinguda del Fill de Déu a la terra és un esdeveniment tan immens que Déu va voler preparar-lo durant molts segles (cf. Catecisme de l’Església catòlica, n. 522 i 524). Els patriarques i els profetes de l’antic Israel veien la terra com coberta de tenebres i pregant Déu anhelaven l’arribada d’aquell que els conduiria a la salvació. Potser també ara —dos mil anys després del naixement de Jesucrist—, quan observem el món amb el munt de problemes de difícil resolució que té; quan contemplem les greus dificultats que omplen les vides de tantes persones, ens assalta una temptació de desànim: Davant tot això, qui sóc jo per fer-hi res? Què podria fer d’útil tot sol? I aquest desànim fàcilment duu a la inhibició. Però el missatge del Nadal ens ajuda a reflexionar amb raonaments de més eficàcia. Aquesta nit ressona el cant dels àngels anunciant als pastors el naixement de Jesús: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que ell estima» (Lc 2,14). Nadal és un missatge de pau. Els cristians sabem que el Salvador, el Messies, ja ha vingut: és Jesús, el Fill de Déu. Però la solució dels problemes del món passa necessàriament per la conversió personal. Voldríem millorar el món: doncs comencem pel millorament personal; voldríem solucionar els seus problemes: doncs comencem per intentar alleujar els dels qui tenim a prop. Fa pensar la resposta que la beata Teresa de Calcuta donava als qui li retreien que, amb la seva manera de procedir, ajudava, sí, uns quants indigents, però que això no era suficient per solucionar-ho tot: «Sé ben bé, i ho sap cadascuna de les meves germanes, que el que realitzem és menys que una gota a l’oceà. Però si la gota faltés, a l’oceà li mancaria alguna cosa.» I efectivament, s’ha pogut comprovar que, amb la seva acció immediata, va fer un gran bé a molts homes i dones, i a més el seu exemple ha suscitat la generositat de moltes persones a tot arreu. Els cristians, i tots els homes de bona voluntat, no podem empetitir-nos. Hem de mirar les dificultats amb optimisme, descobrir en elles una missió que Déu ens ha confiat. Esforcem-nos, primer de tot, per refusar de la nostra vida els plantejaments egoistes, per millorar el nostre caràcter, la nostra manera de ser; i al mateix temps procurem millorar tot allò que puguem, començant per les necessitats dels qui tenim més a la vora per motius familiars, de veïnatge o de treball. No cal anar gaire lluny per viure l’esperit cristià del Nadal. Tots tenim més o menys a prop gent que necessita sentir, especialment en aquests dies, el nostre afecte. Pot ser un parent malalt o una persona gran que viu sola, o un vell amic que fa temps que no visitem. Tots ells necessiten sentir l’amor de Déu que inspira la vida cristiana. Si ho fem així, amb l’ajut de Déu, transmetrem alegria, donarem consol, farem que el lloc on ens trobem sigui un espai de convivència amable i d’honradesa. El món necessita veure en nosaltres, els cristians, homes i dones que donem, amb les nostres obres, testimoniatge d’esperança. Jesús ha vingut a redimir-nos, però ho fa amb la senzillesa d’un infant, amb la força redemptora de l’amor. Els cristians hem de fer present el seu amor entre els homes i dones, tractar-los un a un com a fills de Déu. Aquest esperit l’han portat a la pràctica els nostres germans en la fe de totes les èpoques. Dels primers cristians en tenim testimonis molt eloqüents. D’ells es diu al llibre dels Fets dels Apòstols que tenien «un sol cor i una sola ànima» (Ac 4,32), i per mitjà d’un escriptor del segle II —Tertul·lià— ens ha arribat el comentari admirat dels seus conciutadans en veure com es comportaven: «Mireu com s’estimen!» Aquests dies, els carrers guarnits amb llums de colors i els sons innocents de les nadales difonen un ambient festiu peculiar. El Nadal ens porta dies d’alegria que a tothom ens agrada compartir amb els qui estimem. Però… per què tanta joia? Sens dubte ens vindran al pensament tantes desgràcies que hi ha al món, o fins i tot a casa nostra. D’on ve, doncs, l’alegria del Nadal? No serà, potser, una alegria sense consistència, buida, enganyosa? No, no ho és: és que celebrem el naixement de Jesús, el nostre salvador. De vegades es parla o s’escriu del missatge cristià com si fos un missatge trist. I no és pas així. Els quatre evangelis són plens del goig de la redempció, de la salvació que ens porta el Senyor. En ells llegim la joia dels pastors i dels mags, i més tard, durant la seva vida pública, de tots els qui s’acosten a Jesús amb rectitud. I al llarg de la història comprovem que la vida de tots aquells que han viscut amb fidelitat l’evangeli ha estat molt feliç. El dia de Nadal ressona alegre el missatge de l’àngel als pastors: «Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor» (Lc 2,10-11). Anem tots a cercar Jesús: només en ell trobem la salvació, la solució veritable als problemes del món; només ell allunya la tristesa, perquè ens dóna el sentit últim de la vida i de les contrarietats i el dolor. I és que només Jesucrist ofereix una resposta plenament satisfactòria a les preguntes fonamentals. El seu missatge és el missatge de l’home. Ell és l’home perfecte: qui el segueix es perfecciona cada cop més en la seva pròpia dignitat humana. Com ho va exposar el concili Vaticà ii, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri de Jesucrist, Déu veritable i home veritable. Ell manifesta plenament l’home al mateix home i li fa palesa la seva altíssima vocació. Per això avui vull unir-me a l’anunci de l’àngel, que des d’aquell primer Nadal se’ns dirigeix a tots els homes i dones: «No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: […] us ha nascut un salvador […]. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora» (Lc 2,10-12). Cerquem Jesús. Deixem de banda els prejudicis i mirem-lo amb ulls senzills, amb l’esguard sincer dels nens. Contemplem Jesús, Déu fet infant. La meditació davant el misteri del pessebre sempre ha estat font de vida interior. Permeteu-me que, en aquest sentit, faci dues consideracions. La primera és que les figuretes del Nadal ens ensenyen que no podem anar a la cova amb les mans buides: l’una porta un xai, l’altra un sac de farina… Sembla que ens estiguin demanant: I tu, què portaràs al Nen Jesús? La segona la vaig aprendre d’un sacerdot gran i malalt. «T’hi has fixat» —em deia— «que en tots els pessebres el rei més vell és el que més corre i arriba el primer per adorar Jesús?» Aprofitem, doncs, els dies de Nadal per llegir pausadament l’evangeli, i, a la vora del pessebre, meditem-lo, que si procurem viure de debò d’acord amb l’ensenyament de Jesús, veurem que serà veritat que, entre tots, farem un món millor. Moltes gràcies per la vostra atenció, i que el Senyor us doni la seva pau. Tingueu un bon i sant Nadal!
+ Jaume Pujol i Balcells |