Vaticà II, quaranta anys després

Jaume Montaña Carrera, prevere

Ara són els 40 anys, en concret el 8 de desembre, que tenia lloc a la Plaça Sant Pere, al Vaticà, la solemne i emotiva cerimònia de cloenda de les sessions de treball del Concili Vaticà II. En sóc testimoni ocular, i afectiu, de tan gran esdeveniment. Eren els meus bons temps de capellà estudiant a la ciutat eterna. Poder viure l’etapa final del Concili, estant a Roma, he de reconèixer que va ser un do de Déu. Roma, a més de la capital del catolicisme, era la capital de l’univers.  

El tancament, en si mateixa, de l’Església, l’aïllament del món s’havia acabat. L’Església es va desempallegar de pors i temors i començà a mirar el món com a l’altre, el tu, amb qui cal estar de bones i d’amics. La trilogia  món - dimoni - carn quedava desdibuixada. El món no és un enemic a combatre sinó un company de camí, camp d’experimentació, fent pelegrinatge cap a Déu, vivint la fraternitat universal. Tanmateix cal estar vigilant. El Concili Vaticà II fou, per part de l’Església, un primer assaig de globalització. 

Avui, en el record, cal que fem viu i present a les nostres vides l’Esperit que alenà en tota l’Església i que, com reunida en cenacle, il·luminà els pares conciliars. Nova Pentecosta que, amb llengües de foc, purificà l’Església de tota rutina i comoditat, i refredament, encenen en Ella el foc del diàleg, de la solidaritat, del servei (diakonía) i de la comunió (koinonía). L’Església missionera i testimoni de la Bona Nova, es presenta oberta al progrés i disposta a la renovació, aggiornament, posta al dia en la presentació de l’Evangeli a la nova cultura sense la qual no seriem llevat de justícia, de pau, de reconciliació, d’amor, d’esperança. 

És temps de ressorgiment del laïcat, temps de col·legialitat i de corresponsabilitat. L’Església passa de ser una institució monàrquicament jerarquitzada a mostrar-se Comunitat peregrina del Poble de Déu. L’eclesiologia de comunió i missió pren carta de ciutadania, i configura la base de l’Església, fonamentada en la tradició apostòlica de la qual són garants els bisbes successors dels apòstols en el triple mandat d’ensenyar, santificar i regir. 

El llenguatge secular entra en l’Església que arrisca la seva credibilitat no defugint el diàleg fe i cultura. La Constitució dogmàtica sobre l’Església “Lumen gentium” i la Constitució pastoral sobre l’Església en el món “Gaudium et spes”, són pilars fonamentals de tota l’estructura del Vaticà II, a la llum dels quals cal mirar tots els altres documents. 

Fer memòria del Vaticà II, concili del segle XX, als inicis del tercer mil·lenni, ens obliga a rellegir els documents conciliars amb clau de creients del segle XXI, en mig d’una societat en la que dominen els valors de la laïcitat i ve marcada, cada vegada més, per la indiferència religiosa, amb risc de perdre, oblidar o amagar, els arrels cristianes de la nostra societat i cultura. Davant d’aquesta situació hem de saber donar raó de la nostra esperança, com demana Sant Pere en la seva carta, sense atordiments i amb valentia. A temps i a destemps, segons Sant Pau, hem de proclamar la veritat que impregnada d’evangeli realça la dignitat de l‘ésser humà que transcendint-se a si mateix i a la realitat creada troba en Déu un amic i un Pare. La resposta als grans interrogants de la vida i als reptes que presenta la societat d’avui que es configura al ritme que imposa la nova tecnologia de la comunicació. Davant l’invasor del virtual hi ha les veritats eternes. 

L’Església aquests dies és una festa en les celebracions commemoratives dels 40 anys de la cloenda del Concili Vaticà II. Des de fa 40 anys el Concili és al carrer patrimoni de tota l’Església i de la gent de bona voluntat que se l’ha fet seu. L’Església camina, així, calçada amb sandàlies de peregrina per les rutes del món, proclamant la Bona Noticia de l’Evangeli. Molts voldrien un nou concili, donen el Vaticà II per obsolet, i que no dóna resposta als interrogants d’avui ni, com si hagués perdut tot dinamisme, com si l’Esperit Sant hagués deixat de ser present amb el seu alè de nova vida. No és temps per un concili, però sí que es temps d’aprofundir en les ensenyances del Concili Vaticà II.  És temps i amb urgència que nosaltres obrim els cors a la conversió que ens faci estimar l’Església i fer viu, present i creïble el Vaticà II, que encara té moltes coses a dir-nos i nosaltres que aprendre. No podem perdre la intuïció amb que el Vaticà II fou, està i demana especial atenció als signes del temps.