L’alternativa entre la crispació i el passotisme

Juan Luis Salinas

Tot reflexionant sobre la situació de crispació, de tornar la vista enrera, de cercar culpabilitats, d’un cert odi amb aire de revenja que es dóna actualment al nostre país i a la resta d’Espanya, situació que no permet viure ni anar endavant amb l’atenció ficada en resoldre les necessitats que hi trobem al nostre voltant i mirant de fer la vida millor pels que vivim aquí i ara, tot cercant, al mateix temps, de millorar-la pels que vindran després, em ve al cap que caldria fer una anàlisi anhelant de vida i suggeridora d’alternatives a la situació actual, que ens ajudés a superar les rancúnies i traïcions (com a mínim a un mateix que perd la vida sense caminar), cosa que passa sempre que hom es fica, sense perdó, a donar tombs i més tombs, obsessivament, a les qüestions que li impedeixen créixer. 

Enrocar-se, en qualsevol aspecte de la vida, fins i tot en els escacs, és una tècnica perillosa que no et permet sortir de tu mateix i et priva de veure més enllà, més encara si el terra és polsegós i aixeca un núvol espès al teu voltant. Caminante, son tus huellas / el camino y nada más; / caminante, no hay camino, / se hace camino al andar. / Al andar se hace camino / y al volver la vista atrás / se ve la senda que nunca / se ha de volver a pisar. Aquesta estrofa del poema premonitori de A. Machado Cantares, ens ofereix la possibilitat de mirar cara al futur i ens convida a construir-lo i treballar per ell. 

On és el futur? Ens ho ha ocultat la polseguera de la cavalcada en cercle? Repetirem fins a l’infinit els mateixos errors, impenitents, irremissiblement condemnats a no poder tirar endavant? Per poder navegar cal no restar ancorat i tenir coratge per apreciar els vents i seguir-hi el rumb, per poder viure cal superar les pors, per reeixir cal no restar atrapat en el propi interior per assumptes pendents, rèmores que impedeixen tirar endavant. Cap a on volem anar? 

La situació de conflicte entre dues parts no es pot superar mai si no és pel reconeixement i l’acceptació de cadascuna d’elles per l’altra, mai, si no hi ha acollida i acceptació, es pot arribar a la convivència, aquestes superen, de bon tros, la tan pregonada tolerància perquè amb ella només podem aspirar a aguantar, tolerar, permetre,... però mai incorporar (ficar dins del cor), tenir misericòrdia (assumir la misèria de l’altre com a pròpia) i arribar a l’amor (donació lliure i voluntària a l’altre). 

Al parlar de conflictes i de fer la vista enrera, em ve al cap, en el fons tots som iguals, la realitat d’aquell temps en el que no sols va haver dos espanyes enfrontades, com sempre s’esforcen en recordar-nos, sinó que va haver un tercer bàndol (l’alternativa de la tercera via) que va intentar aturar la contesa per mitjans pacífics, el qual patí l’agressió violenta dels altres dos (persecucions, destitucions, desterraments, empresonaments, execucions,...). Persones com Manuel Carrasco i Formiguera, Alfredo Mendizábal Villalba, Joan Baptista Roca i Caball,... que cercaren la manera d’aconseguir la pau al temps que organitzaren l’acollida física d’exiliats arribats a França des del Comitè Espagnol pour la Paix Civile entre 1937 i 1940, i que aconseguiren la constitució d’associacions anàlogues que sorgiren a França, Suïssa i el Regne Unit. 

Treballar per la pau. Poc desprès (1963) Joan XXIII (el papa bo) va llançar la idea de la civilització de la pau i ens regalà la Pacem in terris. En ella ens diu coses que tenen tot el seu pes i coherència, i que en el fons tots tenim al cap, com que l’anhel de pau és quelcom compartit per tots els homes i les dones de bona voluntat (número 166 de l’encíclica), que la pau és fruit de la custòdia de l’ordre establert per Déu (o la natura pels que no creuen en ell) (1-2) fent al·lusió al respecte a la humanitat i la natura en el que ara anomenem ecologia. Ens diu que la pau no pot arribar mai si no es basa en la confiança mútua entre les parts, si no ens refiem de l’altre mai l’aconseguirem (113). La pau és fruit d’una convivència basada en la veritat, en la justícia, en l’amor, en la llibertat i el progrés social (163, 167). 

Parlar de la convivència humana exigeix partir de la realitat de viure els uns amb els altres, tot procurant el seu bé i reconeixent els seus drets i els seus deures de forma mútua, des d’ambients favorables per fer-ho; suposa la intervenció real, eficaç i compartida en la multitud d’accions i empreses que afavoreix la civilització actual, l’afrontar l’exercici de les responsabilitats que hom ha d’assumir amb l’actitud de llibertat, no havent-les de fer per la imposició de la força; també requereix la disponibilitat per a sentir com a pròpies les necessitats dels altres, en definitiva, la unió d’esforços per a la comunió dels valors espirituals en el món (31-35). 

Tan se val que aquests conceptes provinguin d’una encíclica o no, el que realment és important és que en ells podem coincidir tots, que són compartits per aquells que són persones de bona voluntat i que estan desitjosos de possibilitar una autèntica civilització de la pau i de l’amor. 

Des del punt de vista tècnic, es parla de la resiliència humana com de la capacitat que tenen els individus per reeixir i sortir-se’n de situacions difícils i punyents; per aconseguir-la sabem que és necessari que hom arribi a experimentar l’acceptació incondicional com a persona per part dels altres, el descobrir un sentit a la vida i sentir-se protagonista d’ella, el viure l’amor de manera que li permeti assolir l’autoestima, i saber relativitzar des del sentit de l’humor. Acceptació, sentit, protagonisme, amor i humor... potser els cinc elements que caldria desenvolupar i estimular a la nostra societat per tal que pugui assolir la pròpia resiliència i poder ésser capaç de mirar al futur amb l’esperança que dóna la incorporació, en un mateix, dels altres?