L'estrés de cada dia

Jaume Montaña Carrera, prevere

   Poder viure amb tranquil·litat, sense angunies, amb serenor i bon seny sembla, avui, quelcom que escapa a les possibilitats del ciutadà corrent, Tanmateix és el seu anhel. Desastres naturals i violència, conflictivitat laboral i tensions polítiques que ens aclaparen constantment des de tots els medis de comunicació son el nostre menú de cada dia. És difícil trobar un raconet per fruir de pau i gustar el silenci, que refà l’ànim i encoratgi a seguir endavant. Però no podem ni devem tancar els ulls davant tantes calamitats i problemes.  

Cal estar atents a saber descobrir les perles amagades al soroll i a l’estrès per escoltar l’harmonia del cant a la vida, que el dia a dia ofereix per repòs del cos i tranquil·litat del nostre esperit. 

Són perles de preuada estimació, els centenars, podríem dir milers, de voluntaris anònims i no, que han ofert, ofereixen, el seu ajut a les víctimes del desastres provocats per una natura embravida i per la violència dels humans. Son, també, oportunitat per refer-se, el treball de tantes i tant variades associacions d’Església, que estan al costat del pobre i necessitat, ( valgui com exemple les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paúl, que han rebut el Premi Príncep d’Astúries a la Concòrdia), i de moltes ONG que silenciosament fan el bé. Fer el bé posa en pau amb un mateix, amb els altres i amb Déu. Tot es pot mirar amb ulls nous. 

Els conflictes socials son un altre dels problemes que ens alteren. L’alça dels costos del petroli, que en definitiva ens afecten a tots, ha portat a pescadors i transportistes a mantenir un pols amb el govern central. Ara altres professionals diuen que volen fer el mateix. Tots tenen les seves raons, encara que moltes vegades aquestes raons entren en conflicte amb altres col·lectius. Això, sense tenir en compte els polítics que també van a la grenya. I, com sempre, el poble aguanta i pateix el desvario de molts dels dirigents i líders socials, polítics, sindicals, - i religiosos també – que en lloc de mirar de treballar per la concòrdia i el bé comú, dóna la impressió que sols treballen en profit propi o de la pròpia organització.  

Fa pena, en masses ocasions escoltar per la televisió, i alguna emissora de ràdio, declaracions negatives i insultants que no busquen altra cosa que la desqualificació del contrari i l’enfrontament. I això ara, en aquests dies, és particularment greu quan es parla del nostre estatut. 

Ser temps d’estatut no té perquè ser temps de tossuts i entestats .R res millor que el diàleg. Res sense diàleg. Lliçó, la del diàleg, en la que tots som llecs i necessitats d’aprenentatge. Per cert que el 2 de novembre, dia de difunts, no em sembla el més prometedor per fer-ne la presentació al Congrés, per la posta de llarg política de l’estatut.  

Bromes a part, espero que algun dia es deixi sentir la veu del poble que és prou assenyat i madur políticament, com ho ha demostrat abastament des de la transició amb una mirada realista i oberta més enllà dels interessos partidistes. El poble té la llibertat de poder parlar amb llenguatge políticament incorrecte, és lliure de la pressió dels vots i de la disciplina de partit. 

La pau interior. Tant de bo un espai per la pau interior el tinguéssim tots. Però d’això no n’hi ha a la venda. És cosa que cadascú s’ha de treballar. Encara no hem pres consciència del nou dia que el soroll està a les nostres oïdes, despertem al so de la ràdio o de la tv, pendents de les notícies que ens disposen o indisposen pel dia. Sabem millor el que passa arreu que el que hi ha en el nostre cor, que és el més important per no perdre el dia. 

Començar el dia i tancar la nit en silenci ens farà descansar millor i haurem viscut un dia sense estrès. Necessitem del silenci per saber escoltar la veu de Déu i la dels homes en mig del tràfec diari per fer del treball vida, i meditar pausadament que és el què podem fer o millor dit el què devem fer a favor de nosaltres mateixos, de la nostra família i de la nostra comunitat. El traspassat President Kennedy es dirigí un dia al seu poble per demanar-li que medités no en allò que el país podia fer per ell, sinó en lo que podia fer cadascú pel seu país. Foren unes sàvies paraules. Paraules que oblidem fàcilment. 

Aquest escrit, fruit de la llibertat de pensament i d’expressió, dins el límits del joc democràtic, és un intent de servir, des del carrer, al debat polític i a la democràcia. Una lliçó apresa de la doctrina social de l’Església.