Estar-se amb qui u més estima per sobre de totes les coses, si es que l’estima.

(L’adoració al Santíssim)

Juan Luis Salinas

             Estem acabant l’any que el Sant Pare Joan Pau II dedicà a l’Eucaristia. És per això que ara voldríem fer esment (que no pas recordar perquè hi ha molts llocs i prou gent que encara es dediquen d’una forma metòdica) de l’adoració al Santíssim Sagrament, l’adoració a Crist Sagramentat, l’adoració explícita i expressa, fora de la missa, de la presència real de Jesucrist en l’Eucaristia. 

L’adoració al Santíssim ha arribat a tenir moltes formes, tant personals com comunitàries, responent a les diferents situacions en les que s’han trobat els fidels. Des de la humil visita personal al Santíssim, a l’exaltació de l’Eucaristia honorant-la des de l’esplendor dels sagraris, els copons o les capelles del Santíssim, passant per la processó eucarística de la Minerva que es feia cada tercer diumenge de mes a les parròquies, les Confraries del Santíssim Sacrament (totes dues vinculades a l’església dels dominics a Roma, Santa Maria supra Minerva), l’adoració de les 40 hores, les hores santes, l’exposició del Santíssim, l’Adoració Nocturna,... S. Pius X, el papa de l’Eucaristia, concedí indulgències a qui mirés pietosament l’hòstia elevada en el moment de la consagració, dient Senyor meu i Déu meu com a acte d’adoració personal a Crist realment present en ella.

Des del principi del cristianisme, l’Eucaristia és la font, el centre i el cim de tota la vida de l’Església perquè és el memorial de la passió i la resurrecció del Crist Salvador nostre, perquè és el sacrifici de la Nova Aliança, perquè és el menjar que anticipa el banquet celestial, el signe i causa de la unitat de l’Església, el Pa de Vida eterna i el Calze de salvació, perquè és l’actualització perenne del Misteri Pasqual,... però per sobre de tot perquè és Crist el que hi és present en aquelles espècies de vi i pa des de les que Jesús es va voler quedar realment entre nosaltres.

 Al principi la missa només es celebrava els diumenges (va ser a partir del s. III quan es va generalitzar la missa diària) i al no haver temples, es feia la reserva de forma privada destinada a la comunió dels malalts, empresonats i absents. Al finalitzar les persecucions aquesta reserva de l’Eucaristia va prenent formes externes cada vegada més solemnes. Cap a l’any 400 s’aconsella guardar-la en un sacrarium, i al s. VI, al Sínode de Verdun, es mana guardar l’Eucaristia en un lloc eminent i honest, i, si els recursos ho permeten, s’ha de tenir una llantieta permanentment encesa. Les píxides de l’antiguitat eren capses precioses per guardar el Cos de Crist. Ja per aquells segles, el cos sagramentat del Crist rep per part dels fidels signes inequívocs d’adoració prescrits per les antigues litúrgies (abans de la comunió s’inclinaven i prostraven davant l’Eucaristia,...). Aquests signes expressen la veneració cristiana antiga vers el cos eucarístic del Salvador i la seva fe en la presència real del Senyor.

L’adoració, fora de la missa, de la presència real de Crist a l’Eucaristia es va anar configurant a partir del segle IX com a resposta a les controvèrsies herètiques que negaven que Crist estès present en el pa i el vi consagrats. Molts sínodes i els concilis de Roma de 1059 i 1079 proclamaren que a l’Eucaristia és present Totus Christus en ànima i cos, com a home i com a Déu. De mica en mica, en el poble va anar creixent més i més la devoció a la Presència real. En aquells moments, l’adoració de la sagrada hòstia va esdevenir el senyal distintiu més destacat dels autèntics i veritables cristians. Com a exemple d’amor i veneració a l’Eucaristia, podem destacar el testimoni de Sant Francesc d’Asís que poc abans de morir demanà als seus germans que participessin sempre de la immensa veneració que ell professava vers l’Eucaristia i els sacerdots (només pel fet de que ells podien consagrar).

 Amb el fi de que no s’aturi mai el culte de fe, amor y agraïment a Crist, present a l’Eucaristia, neixen les Confraries del Santíssim Sacrament. Una d’elles és l’adoració eucarística de les Quaranta Hores (el temps que va estar Crist al sepulcre) que es va iniciar a Roma, en el segle XIII, i està marcada per un sentit d’expiació pels pecats. Va ser Urbà VIII el que la va estendre per tota l’Església al s. XVII. Com que les quaranta hores d’adoració en un temple eren continuades i es succeïen sense interrupció en uns altres, es produïa així una adoració perpètua.

 Un altre exemple és l’Adoració Nocturna, apareguda en diferents llocs més o menys simultàniament i sense vinculació (Roma al 1810, França al 1848 i Espanya al 1877, passant a Hispanoamèrica on adopta varietats immenses d’expressió). Amb les seves vigílies continuen la tradició dels primers cristians que, seguint l’exemple de Crist, s’aplegaven per pregar varies vegades al dia (d’aquí va sorgir la Litúrgia de les Hores) i, també, per la nit (Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi...) tot fent vigília amb Ell fins a l’hora de la resurrecció.

 El culte a l’Eucaristia fora de la missa arriba a integrar la pietat comú del poble cristià. Són molts els fidels que practiquen diàriament la visita al Santíssim. A les parròquies, junt amb el rosari, és freqüent l’Hora Santa d’adoració a l’Eucaristia, l’exposició del Santíssim, la celebració dels Dijous Eucarístics,... hi ha temples que tenen la gràcia de poder tenir sempre exposat el Santíssim (Sant Isidoro de Lleó, la catedral de Lugo,...)

 La pietat eucarística compleix la funció de confirmar diàriament la fe dels catòlics en l’amorosa presència real de Jesús ressuscitat i serveix d’ajut per superar la fredor del relativisme, les temptacions deistes de l’il·luminisme o l’horitzontalitat del secularisme generalitzat. Y el més important, ens permet estar una estona directament amb Ell.