Com ens situem davant la inexorabilitat del temps?

Juan Luis Salinas

En aquests dies acabem un temps molt significatiu de l’any, les vacances d’estiu que, si més no, com a element social ens ha aturat durant bona part d’aquest i, fonamentalment, durant el mes d’agost. Sigui com sigui, per aquells que tenen fills en edat escolar i llurs avis (poca gent queda fora ja d’aquest col·lectiu global inclòs en el que és l’àmbit de la família) aquest temps ha estat un temps diferent, de riquesa o de neguits segons cadascú i les possibilitats de reeixir que puguin tenir, però diferent; els altres, els que no han hagut de respondre a aquesta situació o tenen la possibilitat de fer encara les vacances, pot ser que ho visquin diferent, que se’ls prorrogui o que encara no s’ho hagin plantejat,... Però el moment hi és, i la realitat sociològica implica i afecta a la persona. 

Així doncs, quan es donen moments com aquests que representen una fita en el tarannà habitual i quotidià de les persones (nadals, pasqua, les vacances, els aniversaris, les festes majors,...), des dels quals es tendeix a fer la vista enrera i copsar, potser, la monotonia i la invariabilitat de la nostra actitud, o, també, el sender que no es tornarà a veure mai més, els individus reaccionem de maneres molt variades i dispars, en molts casos mediatitzats pel pensament del moment o les mediacions de l’entorn (catàstrofes, violències, misèries, situacions de benestar, opulències,...). Actualment, són l’angoixa i l’ansietat les que s’estan convertint en una resposta clònica al fenomen del pas del temps, superant la melangia, la depressió, l’esbojarrament, el deixar-se anar, l’astorament, la rancúnia pel passat, la fugida d’un mateix i el seu entorn o l’actitud de rauxa que en d’altres èpoques ens han caracteritzat. 

Si fem anar el seny, només que cerquem una mica en el nostre interior per tal de copsar el que caldria fer, de seguit ens trobarem que amb el que ens va passar, el passat, no tenim gaire cosa a fer, ni res amb el que ens succeirà, el futur, donat que cap d’aquests dos moments temporals existeixen en la realitat. Només tenim el present, el ara, l’avui, allò que jo visc en el moment just en el que em moc i en el lloc on estic (tot i que la realitat comunicativa del nostre món ens fa que l’aquí sigui una qüestió més ampla que el propi lloc que trepitgem, en la exacta mida que l’ara es fa més curt i petit per la mateixa immediatesa de les comunicacions). De què em serveix el girar-me contra el que va passar, què em resolt el deixar-me emplenar d’odi contra el que em van fer,... què puc canviar si amargo la meva existència (i la dels que m’envolten) amb el record tossut i obsessiu del que penso que em va desfer? Trec alguna cosa de (pre)ocupar-me per allò que encara no ha passat, deixant de fer el que he de fer ara, la qual cosa sí que tindria repercussions en el que succeirà després? 

Hem d’encarar la vida des de l’amor, ja ho sabem, però com fer-ho en aquest cas concret del nostre posicionament davant el pas del temps? La millor actitud ha de ser la reconciliació amb un mateix i amb el que ens envolta, de manera que això ens permeti transformar el devenir de les nostres pròpies accions i, així, canviar el resultat del passat i la concatenació dels fets en el futur des d’un minúscul i exhalat present. Per aconseguir-lo no hi ha millor recepta que mirar el passat amb gratitud per tot el que ens ha portat i amb perdó vers les vivències pròpies i les provinents de fora que ens hagin pogut afectar negativament. Pel que fa al present la millor actitud és la d’acceptació de la realitat que som nosaltres mateixos i del que ens envolta, acceptació que no és conformisme sinó humilitat davant la pròpia petitesa i reflexió i esforç per cercar la manera de reeixir. Cara al futur, el que cal és viure l’avui des de la serenor suficient per sentir-nos amb la confiança vital de que res no ens passarà sense que Déu no estigui amb nosaltres. Amb tot, no oblideu allò de fer tot el que estigui a la vostra mà, conscients, però, de que tot depèn d’Ell. 

Concloent, l’amor per la vida ens portarà a viure des de la gratitud i el perdó, l’acceptació i la confiança. Quin programa de vida, oi?