|
Què demana l'Església als Catequistes? Mons. Xavier Salinas 25è Aniversari Escola Catequistas Aquesta demanda no vol ésser el context d’una nova obligació o càrrega, sinó l’acció de gràcies per compartir, conèixer-nos i fer substantiva la missió de l’Església d’acompanyar els més joves en el camí de la fe. Des de l’alegria, la confiança i la força de Déu és possible continuar la vostra missió, com si del descobriment d’un tresor es tractés. Encoratjament i acció de gràcies, per tant, als catequistes que aporten temps i diners... 1.- Hem de prendre consciència de què som hereus d’una gran història. La catequesi té a veure amb la transmissió d’aquesta herència. Crist es fa present en la història i enmig nostre, d’una forma particular en l’Eucaristia. Els catequistes hem d’ajudar els homes i dones d’avui posant-los en contacte amb el Crist. 2.- Cal formar homes i dones que sentin el gust de ser cristians. Hi ha necessitat de mostrar la identitat cristiana, tant en la intempèrie com en la intimitat. El catequista és un artesà que intenta involucrar els altres a estimar el Crist, a ser cristians. Hi ha necessitat d’una renovació de les capacitats afectives interpersonals pròpies de tota transmissió de la fe, adequant-les als canvis que s’han anat produint en aquests darrers vint-i-cinc anys. 3.- Estem prenent consciència de la situació en què ens trobem: religiositat invisible, menys vinculada a qualsevol institució, allunyada de la realitat de la vida quotidiana. Crida l’atenció el nombrós nucli de cristians no practicants. Els catequistes hem de tenir aquest realisme. 4.- Esbrinar els camins que l’Església ha de descobrir per a evangelitzar la nostra societat:
5.- Ser conscients del moment que vivim, acceptar els canvis i assumir allò que ens pertoca com a adaptació a la nova realitat. Intensificar la dimensió teologal de l’acció catequètica. Tal como diu St. Pau: Ara és l’hora de la paraula, de la transmissió de la fe. I sembrar bona llavor generosament i amb confiança. Tot això demana un nou estil, una nova mirada davant la realitat. De vegades els catequistes demaneu respostes. Però son tan importants la metodologia i les tècniques com les motivacions. Hem de sentir la crida de l’Esperit. Quan St. Pau tenia por de predicar l’evangeli, se sentia interpel·lat per Crist: No tinguis por, continua predicant l’Evangeli. Des de la por, la queixa, el desencís, és impossible continuar la nostra missió. Cal recuperar la motivació més profunda i creure fermament que l’Esperit de Déu és el constructor, el protagonista de l’església. S’ha de valorar les petites coses, que descobrim nous camins, que recuperem un nou sentit per a descobrir les fonts d’on brolla la nostra proposta:
6.- Fer una nova proposta de la fe que es vertebra a partir del catecumenat baptismal i es continua amb els sagraments de la iniciació. La fe es pot ensenyar. Transmetre-la, però, és un do de Déu. Cal cultivar la dimensió interior amb la pregària, l’acció solidària amb l’amor al proïsme, i tenir interès per la vida de la fe. Hem de prendre tot això molt seriosament. Es fa imprescindible l’aportació del propi testimoni dels catequistes, fent suscitar la fe en els altres; i no donar la fe dels altres per suposada:
El catequista, més que mai, ha de viure la seva pròpia fe, ha d’esdevenir testimoni, fent-ne proposta de formació personal. Hi ha necessitat de contagi per la pròpia vida viscuda per l’Evangeli, sense por. S’ha de tenir capacitat de transmetre el fruit madur de la fe viscuda. I tot això des d’una espiritualitat de comunió. La cultura actual valora molt la llibertat i independència de criteri. Malgrat la part positiva que això suposa, repercuteix negativament en la realitat eclesial. Poden arribar a prendre més relleu les diferències que ens separen que les coincidències que ens uneixen. Ser catequista requereix tenir una sòlida formació eclesial, i aplicar la pròpia espiritualitat a un projecte eclesial. 7.- Unir la nostra maduresa amb la nostra fe. Crist té la força d’unir el que sembla que està separat. Això pren un sentit especial quan participem en l’Eucaristia. Allò que ens uneix i ens ajuda a reconèixer que som cristians. I això amb alegria, oració i generositat. Has estat fidel en lo poc, jo et donaré molt. L’alegria és el distintiu del catequista, la prova de què el senyor ha transformat el seu cor. Què sigui aquesta l’alegria més gran de l’Evangeli. No a la impaciència, l’angoixa, el desànim. Els mals de cap i disgustos no ens han de treure l’alegria ni el bon humor. Hem de deixar-nos transformar per la joia de la Bona Nova del Crist i poder realitzar la missió d’implantar-la al món. Sempre, però, amb ajuda de l’oració. Recordem que és el Senyor qui fa avançar l’Església. Decàleg del Catequista
Què demanem els catequistes a l’Església (a les comunitats, i als pastors)? 1.- No tenir por. Transmetre la fe ofereix la possibilitat d’acceptar la Bona Nova del Senyor que és alliberadora. Cal mirar amb ulls nous aquells que el Senyor ens proposa i fer-ho nostre. No tenim or ni plata; però en el nom del Senyor, aixeca’t”. 2.- Creure en la pedagogia dels petits passos, del sembrador. Les grans renovacions de l’Església estan relacionades amb una aproximació més personal a l’Evangeli. Assumir riscos, no tenir por. El futur serà fruit de molts esforços avui soterrats que floriran en una nova primavera. 3.- Impulsar una pastoral més orgànica, on s’animi a les comunitats a participar vivament sobretot el diumenge. Tinguem ulls per a descobrir totes aquestes realitats, revitalitzant-les. Acceptar el do de Déu en lo petit, en el Senyor que vol ser trobat, i créixer. 4.- Invocar Maria com la primera de les catequistes, l’estrella de l’evangelització. En ella la catequesi s’ha fet vida perquè ha fet de la catequesi una transparència del Crist Salvador. Amén. Sta. Maria del Mar, 29 juliol 2005 |