I ara què?

Juan Luis Salinas

Fa només uns dies es van sentir aquestes paraules repetides vegades, ...i ara què? Venien a reflectir el sentir de no pocs pares i mares que davant el temps de vacances estivals dels seus fills es veuen en la situació d’haver de resoldre amb qui el deixaran o de quina manera l’ocuparan el temps. Certament és un problema el que es planteja davant la dinàmica actual de la societat, en la que tots els adults de la família (n’hi ha que ja estan en aquesta situació també els avis) treballen fora de casa en llocs on no poden endur-se els petits; llavors què fer amb els menors que es queden sense ningú que els guardi?

La qüestió no és banal. Una mirada restringida i suficientment curta, aniria de seguit a fixar-se en la superficialitat del problema, que ho és, aturant el fet que els nens trenquin el ritme d’ocupació en el que durant la resta de l’any es troben, de manera que tot seguís igual i ningú no s’hagués de preocupar de fer cap tipus de muntatge estratègic i logístic encaminat a resoldre l’atenció dels infants en els dies estiuencs. Certament una actuació superficial que només cercaria resoldre la guarda i custodia dels menuts, la qual, per tal de ser efectiva, reclamaria mesures com les de continuar les classes i activitats escolars, continuar ocupant la resta del temps amb activitats extraescolars, cercar la manera de... en definitiva: de poder continuar la vessant de guarderia que tenen totes elles, impedint, pel mateix fet de no creure-hi i d’utilitzar-les, que serveixin pel que haurien de servir (desenvolupar la persona i fer-la créixer espiritual, social i físicament), malmetent-les en les seves funcions primordials i pervertint la finalitat d’ajudar els que les haurien practicat des del grat i el desig d’aprendre.

És així com, durant l’any, angoixem els nostres infants que es veuen arrossegats a classes de música, ballet, escacs, arts marcials, esports,... després d’haver-se trobat prou estabornits en el temps d’escola al no poder-se refer del cansament que els produeix l’activitat frenètica a la que els sotmetem, quan no s’han d’afegir les poques hores de son i l’excés de pantalla (Tv, consoles, ordinadors,...).

Els adults anem malament. Hem desenvolupat, de manera espontània en les darreres dècades, una cultura de la utilitat i el rendiment on s’ha de treballar més per tal de guanyar prestigi, diners,... fins i tot hi ha àmbits socials en els que es valora l’estar dedicat a la feina i la “professió” durant tot el temps, com si el contracte que s’hagués fet fos el de dedicar-se en plenitud a aquella empresa des del que és la part laboral de la persona, sense considerar que aquesta, com després s’intenta defensar d’una manera prou hipòcrita, ha de cultivar també la part d’atenció a les seves necessitats físiques i de salut, de projecció social, d’atenció emocional i psíquica, de desenvolupament cultural, d’afectivitat i atenció al seu entorn familiar,... En el fons, amb aquest contracte sortim perdent; ens hauríem de plantejar si el que l’altra part es compromet a donar-nos, i allò que rebem, ens satisfà i ens fa més persones.

El dolent de la situació és que aquesta mala pràctica vital de la nostra existència ens envolta i ens obliga a sortir allí per on podem, arrossegant, darrera aquest xuclador nostre, els que són el futur i tenen tot el dret a que els donem el que necessiten pel seu desenvolupament. No heu notat com han augmentat ara les depressions infantils enteses com la malaltia a la que es refereix el terme, també, però, les petites depres, les angoixes, les malalties psico-somàtiques, les fòbies i obsessions, la insatisfacció i la conseqüent manca de capacitat per superar la frustració, la superficialitat i el no prendre’s res seriosament, la manca d’interès pel que ens envolta i, en alguns casos, àdhuc per viure? Què és el que els estem donant i quin tipus de societat els deixarem?

Potser la solució en profunditat al problema de què fer amb els fills quan ja no tenen escola, hauria de passar per l’estructuració de la societat de manera que la utilització del temps i el repartiment horari fos més lògic, coherent i, podríem dir, ergonòmic, que ens ajudés a nosaltres més que no ens esclavitzés, que ens permetés créixer i evolucionar en tots els aspectes que conformen la persona. Una altra branca de la solució hauria de passar per l’oferta social d’elements lúdics i formatius que permetessin educar els infants en el lleure i des del lleure, tot permetent-los-hi el gaudir de l’esbarjo i la pau que dóna a l’esperit el tenir temps, la relaxació, el veure la vida amb una sensibilitat espiritual especial. És així com els ajudaríem a superar les tensions, la violència, la manca de solidaritat, l’exclusió,... Pot ser sociable un individu que ha estat educat només per competir i guanyar (cosa que no sempre aconseguirà) excloent els altres i cercant només el seu interès, al temps que veu com ningú no se l’aprecia i se li fa anar d’un lloc a l’altre utilitzant-lo i... alienant-lo o esclavitzant-lo?

Som a l’estiu i hem de remarcar que és el temps propici per poder aprofitar per portar un ritme de vida diferent, desangoixar-nos de la tensió que hem viscut durant el curs i restablir els nostres equilibris. Hem d’aprofitar aquest temps per tal de cercar la pau interior, el creixement personal i el reeiximent de la vida afectiva (la família i l’amistat). És un temps privilegiat per refer aquest disseny de vida que ens agradaria tenir i mirar de ficar-lo en pràctica per tal que el curs proper, i més enllà al llarg de la vida, en tant que no ens xucli el món una altra vegada, el puguem fer nostre i conformar la nostra activitat a ell. Cal fer per tal de reeixir de les nostres situacions d’opressió.