La litúrgia personal i íntima davant l’Eucaristia

Juan Luis Salinas

Podem entendre la litúrgia com el conjunt de rituals, oracions o cerimònies que l’Església té establerts per tal que els seus ministres i els fidels puguin exercir i retre el culte a Déu. En aquest sentit cal considerar que, si bé la litúrgia té un caràcter col·lectiu al ser la manera en que l’Església, és a dir la comunitat, ordena el culte, també s’ha de tenir en compte la vessant personal davant la relació íntima i individual de cadascú amb la divinitat. 

En els temps que corren la polèmica està servida: hem de caure en l’absurd o la hipocresia d’haver de representar uns rituals establerts? Freqüentment ens apressem a deslligar-nos d’aquests motlles i defensem la peculiaritat i la creativitat de cada individu davant el moment concret i la seva situació personal, de seguit ens afanyem a prendre part per l’espontaneïtat de la nostra relació amb Déu sense valorar el que suposa la riquesa d’unes formes preparades i compartides, ni el perill de caure en la mediocritat o, encara pitjor, en la deixadesa i l’anorreament de la decrepitud de la relaxació i la relativitat.

 El moment suprem per exercir la litúrgia a nivell personal i retre a Déu el culte que es mereix i que el nostre amor per ell ens demana és al trobar-nos directament i de forma personal amb Ell en l’Eucaristia. Allí hi és Ell, i nosaltres ens atansem a demanar-li que entri en el nostre cor, que sigui el nostre aliment, que... conscients de que no som dignes de que entri a casa nostra però que només amb una paraula seva la nostra ànima quedarà sanada. És llavors quan podem fer brollar al màxim la font de la nostra creativitat i espontaneïtat litúrgica manifestant la veneració, el respecte, l’amor, la tendresa,... la intimitat al rebre’l en la forma de pa o vi consagrats. Parar la mà demanant que pugui venir a nosaltres, agafar-lo amb astorament per tenir al mig nostre el Cos de Crist, saber-nos envaïts de la seva immensitat al combregar, sentir-nos plens de la pau del seu Amor, únic i total, afectats per la gratitud que ens deleix. Ve a ser la litúrgia de la mansuetud, de l’anorreament i la serenor, la litúrgia de la tendresa i la delicadesa, només comparable a quan hom atén amb amor a algú que el necessita (perquè Jesús està en aquells, els més necessitats); hauria de ser el moment de senzillesa màxima, fins a l’extrem de no sentir-nos a nosaltres mateixos per ser-hi Ell, el que és, davant qui tota cosa no és res. 

En arribar a aquest punt cal recordar a Jesús quan ens va dir que l’amor supera tota la llei, tota norma, supera tot el que s’hagi establert. Per excés d’amor mai es faltarà. Aquesta hauria de ser la nostra autèntica norma, la nostra litúrgia davant l’Eucaristia.