L'ecologia espiritual de la família

Blanca Roca i Juan Luis Salinas

Delegació Diocesana de Família i Vida

del bisbat de Lleida

És important tenir clars els conceptes del que puguem parlar i ajustar-nos a ells amb precisió per tal d’acordar l’abast dels termes, fiquem per cas els drets o els deures, la solidaritat, la família, el matrimoni,... Podem dir que és molt important el conèixer el que són les coses en el seu fons, per què van ser creades, quin designi tenia Déu per elles, o la natura pels que no creuen en un ésser suprem, què ens diu l’antropologia, la sociologia, la psicologia o la resta de ciències humanes,... fins i tot l’etologia quan ens senyala l’equilibri i la dignitat d’alguns comportaments animals que ja voldríem envejar. Cal, en definitiva, tenir cura de que les coses siguin com han de ser i de respectar les seves relacions amb l’entorn i l’equilibri entre elles amb els que Déu les ha creades, allò que anomenem l’ecologia. 

De sempre ha estat important el cercar l’etimologia de la paraula clau al ficar-se davant un tema del que es vol parlar, dóna molta informació saber el seu origen i el que els primers que la van utilitzar van voler dir amb ella; també, és cert, ens sorprenem en veure el canvi de significat que ha pogut experimentar i com el significant de la mateixa s’utilitza per designar, de vegades, tot el contrari. D’igual forma ens passa amb situacions que formen part de les nostres vides, al llarg del temps hem anat retocant-les per guarnir-les millor i, de mica en mica, les hem anat ofegant a força dels penjols que les hem afegit, de manera que se’ns fan difícils d’acceptar perquè, en moltes ocasions no responen al que en el fons són.

De què parlem quan parlem de la família

La família ha esdevingut una aglutinació d’evolucions culturals dipositades sobre una situació existencial humana antropològicament constatable. Des de l’antropologia es veu que arreu s’entén per família al grup humà unit per lligams de parentiu que dóna acollida, seguretat i recolzament als seus membres, els quals, de vegades, no tenen necessàriament un lligam de sang sinó que són acollits per un lligam espiritual i d’afinitat, i incorporats mitjançant ritus d’agermanament; aquest grup compleix unes funcions i permet establir l’organització social elemental. La formació d’aquest grup es fa al voltant i com a generació del matrimoni d’un home i una dona i pot acollir dins seu (en el cas de famílies extenses) la unió d’altres parelles que hi pertanyen a ella però que formen micro-famílies o famílies nuclears. En algunes societats, especialment les occidentals actuals, aquestes famílies nuclears ja apareixen sense habitar amb la resta del grup familiar, tot i que acostumen a mantenir lligams i relacions afectives. 

Des de la sociologia es veu a la família com la institució social que constitueix una autèntica estructura cultural de normes i valors, organitzats de forma fixa per la societat per a reglamentar l’acció col·lectiva al voltant de determinades necessitats bàsiques. Per tal, la sociologia constata que per ser família ha d’haver convivència quotidiana dintre d’una estructura que comprometi a obligacions i doni drets relatius al tracte entre adults, dels joves entre ells, i entre ambdues generacions, legitimant la convivència sexual, l’intercanvi de bens econòmics, la intimitat, la privacitat, la protecció, l’educació i el desenvolupament personal dels membres. Amb tot, des de la sociologia es veu que la família nuclear és un fenomen universal (amb molt poques excepcions, com els nayars del sud-est de l’Índia) ja que, “independentment del caràcter del vincle matrimonial o el concepte de relació sexual, la dona, l’home i els seus fills menors constitueixen una unitat diferenciada de la resta de la comunitat” (Löwie). 

Considerant aquests punts de referència, podem dir que la família com a tal apareix ressenyada ja a la Bíblia quan Déu, directament en el moment de la creació, decideix crear la humanitat i constata que no és bo que l’home estigui sol per continuar encomanant-li creixeu i multipliqueu-vos i domineu la terra, de manera que aquella primera unitat (la primera parella) és una autèntica comunitat familiar, tenen l’encàrrec de vetllar l’un per l’altre des d’un pla d’igualtat, comparteixen els bens, compleixen les funcions de satisfer les necessitats bàsiques, s’ajuden a créixer l’un a l’altre,... evidentment es pot dir que va ser la primera família.

La realitat de l’experiència de la humanitat és que l’encontre entre l’home i la dona forma, arreu, una comunitat diferenciada i amb identitat pròpia, tot i que pugui trobar-se inserida dins d’un grup més ampli (família extensa), de manera que el lligam que entre ells es produeix, i que s’estén vers els fills, està basat en l’amor i és generadora de vida, tant des del punt de vista biològic (els fills), com de la vitalitat que aporta a l’existència dels seus membres i la donació de persones, idees i bens que fa vers la comunitat (incardinació de la família en el clan, tribu o societat). 

Aquest petit nucli d’amor i de vida ha anat evolucionant des de la nit dels temps com es pot apreciar en l’antropologia teològica recollida a la Bíblia (Paraula de Déu). Curiosament es dóna una ampla concordància d’aquesta font amb les dades científiques i històriques que coneixem, de manera que es pot copsar una part de la veritat d’aquesta realitat que és la família i arribar a definir el que és en el fons. És aclaridor i produeix tendresa el descobriment de les petjades d’un grup d’homínits caminant per sobre de la sorra cendrosa d’un volcà, ara ja fossilitzada, en les que es distingeix clarament l’existència d’una figura masculina, una altra de femenina i la de la seva cria petita al costat d’aquesta (les petjades més antigues de la marxa erecta de la humanitat a la Gran Vall del Rift, fa 3,5 milions d’anys), o aquella altra troballa que mostra els esquelets fòssils d’una mare aclucant el seu fill i protegida per l’home que l’envolta davant la imminent tragèdia (excavacions de Kourion a Xipre). 

És important conèixer el que és netament la família per tal de definir-la amb precisió, de poder-la diferenciar d’altres situacions, d’atendre-la en el que necessita per ella mateixa, per saber de quins aspectes es pot prescindir sense afectar-la negativament. És necessari discriminar el que la família és en el fons del que les diferents cultures l’han anat afegint, en això ens ajudarà tant el coneixement antropològic com la contrastació de les diferents tipologies de família existents al llarg de la història de la humanitat o entre les que formen part d’un mateix moment cronològic. 

L’amor, element cristal·litzador i substrat de la família

Hi ha un seguit de realitats existencials humanes que cal atendre i que en el fons corresponen a les necessitats bàsiques que satisfan les funcions de la família. N’hi ha que són realitats de tipus biològic (sexual, procreadora, d’alimentació, de subsistència,...), de tipus afectiu (afectes, emocions,...) o realitats de tipus social (acollida-pertinença, d’atenció a la invalidesa de les cries i a les necessitats dels seus membres, educacional, econòmica, relacional i de convivència,...). 

La família esdevé l’àmbit de satisfacció d’aquestes necessitats mitjançant el que els observadors anomenen les funcions de la família. Certament es pot dir que cadascuna es pot satisfer per separat, dóna la coincidència, però, que només la família pot satisfer-les totes i, a més a més, amb una eficàcia i precisió que només ella pot donar perquè l’optimització del nivell de satisfacció està en l’amor amb el que es satisfacin. 

L’amor ha de ser-hi present en totes aquestes necessitats de la realitat humana i és la família la que pot donar-lo d’una manera especial perquè forma part d’ella mateixa. Fins a tal punt és així, que l’amor esdevé com a constitutiu de la família, per sobre dels vincles biològics, econòmics,... Sentir-se membre d’una família és més una qüestió d’aferències i lligams afectius que de vinculació sanguínia o de qualsevol tipus. L’amor ha de ser considerat, doncs, com l’element que defineix, conforma i és condició necessària i suficient per donar a un individu la categoria de membre d’una família, igual que un grup humà sense l’amor no arriba a assolir autènticament la consideració plena de família. 

El pla de Déu vers el matrimoni i la família

Donat que l’amor és el medi on es propicia la possibilitat de l’aparició d’una família, podem copsar com en l’acolliment i la donació mútua que fan els esposos està l’embrió de la nova família. De fet, a més a més, es donen totes les altres condicions com la satisfacció de les necessitats, la convivència quotidiana,... raó per la qual la unió de l’home i la dona constitueix el fonament més elemental de la família, essent ells mateixos ja família. No és perquè sí que Déu els relacionés i els contemplés en el seu pla com una unitat per ella mateixa. 

Això és extensible a qualsevol unió sincera entre la dona i l’home doncs, encara que no siguin conscients, des de la resposta a l’amor que mútuament han experimentat, estan donant resposta als plans de Déu. Certament, el fet de la unió dona-home és també una resposta natural a la pròpia existència humana que tendeix a ella, però no només biològica ja que sempre l’ésser humà, per ser-ho, ha tingut que respondre des de la seva voluntat. El que si és cert és que, des de la mediació de les situacions culturals, les motivacions per arribar-hi a aquesta unió han estat diferents al llarg de la història de la humanitat, passant des de la venda, al rapte, la imposició, la cessió, el pacte, el interessos, les capitulacions, l’acord, la recerca d’alliberament, a la compassió, i a l’enamorament,... Sempre però, per poder ser autèntica i viva, ha d’haver estat basada des del principi, o després, en l’amor (donació conscient-lliure i voluntària, des de la gratuïtat, la igualtat, la unitat, la totalitat, la exclusivitat, la fidelitat, el desig de durabilitat, la indisolubilitat i la fecunditat) que converteix l’altre cònjuge en el més important de la pròpia vida; unió que transforma a cadascun d’ells d’éssers incomplerts en dues totalitats per la complementarietat. Així esdevé la unicitat de la parella, amb el sentiment d’ésser una sola cosa, el sentit mutu de pertinença, la responsabilitat vers l’altre, i la reciprocitat en el protagonisme del creixement dels cònjuges. 

L’amor té moltes possibilitats d’apreciació i es pot considerar delicat i a disposició de les possibles adversitats (l’amor romàntic pot veure’s afectat per les decepcions), però quan és autèntic i realista (no confondre amb una vida prosaica dins la monotonia) sobreviu sempre perquè és donació i acolliment sense un interès particular. Viure l’amor mutu com a vocació suposa donar resposta a la crida a l’encontre amb l’altre, perquè tota crida espera una resposta. 

La presència de l’amor fa de la família un àmbit d’espiritualitat excepcional i un punt d’encontre ideal amb Déu. Encara que no siguem massa conscients, l’amor és un element espiritual. La persona necessita de l’amor per viure perquè ell és l’essència de la vida, l’espiritualitat també és un element constitutiu d’ella i no poden ser ignorats. Viure l’amor està fent créixer aquesta àrea de la seva personalitat i està fent viure Déu, doncs l’amor que es viu dins una família és una petita espurna de l’Amor. Així podem parlar de l’amor conjugal i de l’amor parental o filial com de espurnes de l’Amor (on hi ha amor allí hi ha Déu) que es fa present entre nosaltres de la manera més natural, senzilla i quotidiana possible. La manifestació màxima d’aquest amor està en la donació i el perdó. 

Déu se’ns fa més proper per Jesús, quan Ell és viscut com un membre més de la família aquesta esdevé un espai on la relació entre els membres és diferent perquè hi ha un membre més, justament hi és Ell. Sentir així la seva presència fa més còmode l’apropament dels infants a una realitat vivencial de l’espiritualitat, de la fe, de la transmissió de l’amor al Crist,... La seva presència ajuda a la relació amb ell i a poder mantenir converses en qualsevol moment (pregàries, és clar). 

Viure així l’amor és com aquella cristal·lització que no es realitza, tot i ser-hi tots els elements, fins que no es troba en presència d’una part ja cristal·litzada que li serveix de model i exemple (solucions sobresaturades). Si tenim el model a casa nostra, com pot ser que no qualli una autèntica comunitat de vida i amor? 

Necessitats de la família i perspectiva del seu futur

Una de les primeres necessitats de la família que hem d’atendre es refereix a la necessitat d’adaptar la família a cada moment prescindint d’aquells afegits culturals que no li serveixin en el moment concret en el que es troba la societat. Això s’ha de saber fer com a resposta a una realitat inexorable que ens mostra el desfasament de determinats aspectes atribuïts a l’arquetipus família. També cal assumir aquesta neteja com a element de supervivència, d’adaptació i pertinença, i, fonamentalment, com a element d’inculturació dins la nova realitat social a la que, alhora, ha d’anar generant. Així mateix cal considerar la necessitat d’atendre-la amb actuacions específiques, no es pot deixar abandonada com un element més de la natura que haurà d’anar evolucionant espontàniament, menys encara quan determinades actituds inconscients i trencadores de la societat moderna, la inèrcia dels costums,... exerceixen una acció depredadora sobre ella.

La pervivència de la família com a realitat de l’existència humana per sobre dels canvis, agressions, trasbalsos culturals, esnobismes,... està garantida perquè és quelcom intrínsec a l’ésser humà, està creada per Déu cercant donar a la seva criatura allò que formava part d’Ell i que ella necessitava i perquè és la institució més valorada en el món occidental, tant per la gent gran com per adolescents i joves. Amb tot, és del tot evident la urgència de considerar-la com a element pastoral per excel·lència perquè la família és l’espai on es troba tot l’espectre humà de la societat i de l’Església, perquè cal atendre els dèficits d’humanització, de materialitat per la subsistència, d’estabilitat emocional, d’estructuració, de formació, d’encaix social, els relacionals, els dèficits de desenvolupament espiritual,... que poden presentar famílies concretes del nostre entorn i a la nostra societat. S’ha de considerar la necessitat d’atendre les famílies per ajudar-les a reeixir la seva comunitat de vida i amor, i a esdevenir d’acord amb el model natural que Déu va dissenyar.