Quixot i Sanxo a la vegada

Jaume Montaña Carrera

Ficats en l’aldarull del cada dia, sotmesos a les pressions de la premsa, ràdio, tv, i altres, correm el risc de quedar-nos amb una imatge trista i angoixant del món en que vivim, mediatitzats i allunyats de la realitat feta de carn i os. Tot és massa virtual. I tot succeeix massa ràpid. No hi ha temps per pair l’allau de notícies que genera el dia a dia. No es pot ni tan sols fer selecció d’allò que és interessant del que és, porqueria. Necessitem temps per al silenci, per pensar, per saber que soc jo i no un altre el que visc el meu dia, la meva vida i que no és un foraster a mi qui pren les rendes de les meves decisions i desigs, de la meva intel·ligència, de la meva voluntat, del meu cor.  

De tot el meu ésser vull ser jo l’amo i senyor. A ningú vull transferir el senyoriu sobre la meva consciència, la meva identitat no està en venda. Això és una lluita aferrissada que demana una total dedicació i atenció constant. No es pot ser lliure si no s’estima la veritat, i amb la veritat la bellesa va fent camí de justícia i de pau. Veritat i objectivitat es confonen distorsionant la realitat i disminuint la capacitat de responsabilitat. És jutja com banal el valor de la vida. La llei o norma que regula la convivència perd tota força i valor. 

“Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho”, deia Don Quixot al seu fidel i agut servent i escuder. Han passat quatre-cents anys i aquesta dita del Cavaller de la Trista Figura segueix d’actualitat. Ens fa falta, als temps que corren, sobrats de crispació, uns quants Sanxo i més d’un Quixot. Un i altre amb bones dosis d’humor per baixar dels núvols del virtual i tocar de peus a terra no convertint en gegants el que són simples molins de vent, que amb la moda de l’energia eòlica se’n troben arreu amb estilitzat disseny. 

Església i Estat no han d’anar a la grenya, no han de veure fantasmes on no n’hi ha ni han de tenir un posat trist perquè l’horitzó es presenti ennuvolat. Crispada la vida política i social (nous estatuts, noves lleis sobre el matrimoni i la família, lleis i criteris partidistes sobre la vida i els seus drets, religió i escola, atur, deficiències en l’execució d’obres publiques, règim de pensions, violència de gènere, terrorisme i un llarg etc.). I en mig de tot aquest enrenou el referèndum sobre Europa que per la seva complexitat de text i conceptes jurídics-politics i socials se fa difícil, al ciutadà corrent, d’entendre i poder fer-se un judici com cal. Perquè diguem-ho, la gent vol votar amb coneixença del que fa, no emetre un vot dirigit pels partits sinó lliure i personal, conscient del que fa. Si n’és de complexa la situació que, fins i tot, els Bisbes, en la nota que han publicat, feta l’anàlisi i vistos els raonaments admeten el vot en blanc o l’abstenció, a més del sí o no, com és lògic.  

Estem en un moment històric pel nostre país i per Europa. Per això penso que cal donar gràcies a l’Església, a la jerarquia, encara que políticament no sigui correcte, per la seva paraula orientadora i alliberadora de consciències. Sabent que qui pren les decisions és cadascú, no hem de rebutjar cap ajut que fent-nos pensar ens faci més capaços i responsables dels fets de la nostra vida. Fa falta una veu independent, millor dit, autònoma, que amb autoritat moral proclami la veritat denunciant, si cal, l’interès partidista i manipulador de la paraula. Des de determinades instàncies i mitjans de comunicació es malda per presentar una imatge equívoca de l’Església (antiquada, intolerant, contra progrés, etc.). 

Hem de ser Quixot i Sanxo a la vegada, més Quixot però, i la vida ha de ser la nostra estimada Dulcinea. A Europa ha d’haver-hi lloc per la utopia, per la ínsula Barataria. Llegim o rellegim el Quixot hi veurem com canvia la vida i se’ns obre l’horitzó. Per tot, Don Miguel de Cervantes, gràcies.