D’un temps ençà hom pot apreciar en determinats grups de la societat, fonamentalment grups amb influència mediàtica, una certa actitud abjecta vers els cristians i, potser, més concretament contrària als catòlics dels quals es ressalta tot un seguit de condicions que, encara que no ho siguin, es presenten com a pretesament negatives, no cal dir que aquelles que ho són també formen part de la motivació per deteriorar la imatge d’aquests. Així es tatxa d’immobilistes, retrògrads, oposats al progrés, encarcarats,... fins i tot de reaccionaris i involucionistes, o d’amargats que volen impedir la felicitat dels conciutadans, a qui manifesta la seva opinió respecte de qualsevol tema actual d’importància, si ho fa en sentit contrari a la permissivitat amb la que la nostra societat propugna que es considerin. 

Potser és un moment oportú per poder donar a conèixer que els cristians només tenim com a absolut l’existència d’un esperit sobrenatural que anomenem Déu, origen de tot i pare de la humanitat, i que es va fer humanament present entre nosaltres, en Jesucrist, al qual, evidentment, intentem seguir (una altra cosa és que, a nivell personal, hom acabi tenint d’altres deuets com el poder, els diners, el prestigi, el què diran, el plaer, l’ambició,... com li passa a tothom). 

Paradoxalment, aquest seguiment és tan progressista que per estimar-lo a ell s’ha d’estimar l’altre, el proïsme, el pròxim, aquell que tenim més proper. És ben bé així, el seu ensenyament, la manera de ser que ens proposà (i ens proposa des de l’actualitat de la seva paraula) ens porta a considerar la persona com el més important, a defensar l’ésser humà per davant de tot, a redimir-lo més enllà de les circumstàncies i els avatars de la vida, a ésser al seu costat indiferentment de les accions que hagi pogut protagonitzar, perquè no és a ell al que hem de jutjar si no volem ésser jutjats, sinó les accions per les quals hagi pogut produir mal als altres,... i si no, que el que estigui net llanci la primera pedra. 

D’aquesta manera, tot defensant la persona humana, és com, per coherència amb el que ens proposa el Crist, els cristians hem de situar-nos a l’altra banda de tantes circumstàncies en les que aquesta és trepitjada, humiliada, sagnada, torturada, ignorada, esclavitzada, anorreada, oprimida, estafada, ...eliminada. I això tan se val si es fa des del poder públic o ho provoca un privat, tan és si és en l’àmbit de la privacitat o es realitza públicament, si el que ho fa és un mateix o rep el mal el mateix que l’ha provocat, o si el dany el rep un tercer, si és un infant o un adult, si ho pateix un ancià humil o un jove ric,... tan se val qui sigui la víctima i qui l’agressor, és el mateix el tipus de mal que pugui rebre,... la proximitat, l’haver-nos assabentat, ens porta a sentir a aquell altre com a quelcom propi que fos un mateix. 

Una altra cosa és que siguem, tots plegats i cadascú des del seu raconet, capaços de ser fidels a aquest ensenyament, que fóssim el suficientment progres per saber passar de nosaltres mateixos, dels nostres interessos amagats i inconfessables, i arribéssim a estimar l’altre com a nosaltres mateixos. Aquesta sí que seria una autèntica evolució, això sí que canviaria el món com canvia quan algú, des del poder públic o des de la proximitat de la relació de veïnat és capaç d’ocupar-se de l’altre. Quan els cristians no arribem a aquest nivell, quan, en certa manera se’ns podria responsabilitzar d’obstaculitzar la realització de la civilització de l’amor, la justícia i la pau, és quan se’ns hauria de titllar d’incoherents, de falsos i estafadors, de retrògrads que s’oposen al progrés, d’encarcarats i, evidentment, de murris i amargats doncs el tenir una fita i no aconseguir-la porta a la frustració i el desengany. 

És així com, tot i poder ser compreses per les circumstàncies concretes de cada persona o del grup que les propicia, tot seguint el Crist no es poden admetre situacions com la pena de mort, la píndola del dia després, l’avortament, els mals tractaments domèstics, els que es produeixen a la feina o els que passin al carrer, les coaccions, els abusos laborals, les violacions, les tortures, l’opressió, el terrorisme, la participació activa en prendre la vida a un altre,... perquè sempre hi ha, a l’altre cantó, una persona que pateix aquest mal que s’està fent. El respecte als demés, fins i tot quan per ésser protagonistes de tot això han deixat d’estimar i, per tant, s’allunyen de la condició d’humans, està per sobre de tot i s’ha de considerar abans que res. 

No hi ha cap dubte que l’ésser humà és com és i en aquest ésser està mediatitzat pel moment històric i la societat en la que viu. D’aquesta manera ens trobem que segons quines cultures, i en segons quins moments, s’ha tingut una sensibilitat distinta vers les diferents causes d’opressió que el grup o un individu hagin pogut exercir sobre la resta o un d’ells. Fins i tot s’han arribat a acceptar, entendre, veure com a normals o a justificar, algunes d’elles mentre unes altres han estat rebutjades. Tot és una qüestió d’evolució i depèn del nivell de desenvolupament de cada persona o societat. Recordem que no fa pas gaire al nostre entorn es veien normals els càstigs corporals als infants, es justificava la violència física, es considerava que la dona no tenia capacitat per poder valer-se per ella mateixa (una mica abans es creia que no tenia ànima), es veia normal la repressió d’aquells que estaven sotmesos a l’autoritat del qui tenia la facultat de reprendre’ls amb els mitjans que volgués,... la guerra i la pena de mort estaven plenament assumides i, tot i el patiment dels afectats directament, ningú s’ho plantejava com a societat. 

Era evident que la premissa de tenir en compte la persona per davant de tot i costi el que costi no estava dins dels seus esquemes i... essent agosarats, podem aventurar-nos a dir que no seguien gaire el Crist pel que fa al respecte a l’altre (clar que la qüestió és que no estaven prou madurs per fer-ho en aquests temes). 

Certament, i hem d’estar satisfets d’aquest fet, com a col·lectiu hem evolucionat prou i ho hem fet en molt poc temps. La trepidant vida d’avui ens ha dut a trobar-nos amb que en el camp de les idees i de la mentalització també hem hagut de córrer a canviar els criteris que abans ens estructuraven una part de la vida. I com passa sempre que hem d’actuar a córrer cuita, hem fet una mena de revolució a la lleugera (o moltes revolucions, que per tot es veia necessària), la qual no ens ha permès canviar profundament en la nostra manera autèntica d’ésser, per comptes d’evolucionar pausadament, deixant que els conceptes s’anessin sedimentant i pogués revifar una nova manera de pensar i ser-hi. De fet, com en moltes coses, una cosa és el que es diu i una altra el que veritablement hom pensa, sent i fa (una cosa és predicar i una altra donar el blat). 

Davant el dolor i el patiment de l’altre, ara, som sensibles i ens mostrem afectats per la seva circumstància, no sempre, però, de manera que la nostra reacció sigui realment eficaç i arribi a socórrer aquell que pateix. Malauradament ens aturem, en general, quan ens afecta directament i demana de nosaltres un esforç en l’àmbit que sigui. Tot i això, com a societat, sí és cert que ens hem sensibilitzat davant algunes manifestacions del patiment humà, quedant-nos inermes davant unes altres, igualment doloroses pels qui les pateixen, potser només perquè no estan tan mediatitzades. 

Hem de lluitar per eradicar el patiment i el mal del món, o millor dit el mal i el patiment que produeix, conscients, però, de que el patiment va vinculat a la naturalesa humana i per tal sempre hi haurà, i de que cal esforçar-se per apaivagar i cercar l’eliminació del sofriment en totes les modalitats, sense deixar voluntàriament bosses de dolor excloses d’aquesta lluita. També cal tenir present el criteri de no provocar un mal irreparable a un altre només per evitar el sofriment del que a nosaltres ens interpel·la. 

Encara no hem arribat a copsar el sentit del dolor. És cert que el patiment ens pot afectar, també quan l’experimentem des d’una passivitat forçada i impotent que ens impedeix actuar per apaivagar el sofriment d’aquella persona davant la qual, involuntàriament, no sabem què fer. Per aquest motiu, i pel que fa a un seguit de qüestions, sí que ens hem sensibilitzat, tot i que sense arribar plenament al fons, de manera que ens afecta veure el patiment dels altres i cedim a fer qualsevol cosa per tal que... potser no tant per que l’altre deixi de patir, sinó de no seguir patint nosaltres mateixos en veure’l. Així, deixant-nos portar per una certa sensibleria, donem la raó afectats pel dolor del que veiem afectat, encara que trepitgem o puguem fer un mal irreparable a un tercer o a la mateixa persona que pateix. 

És això el que passa quan justifiquem el fer qualsevol acció per tal d’evitar el que ens fa mal als ulls, quan optem per l’avortament per tal de no afrontar la situació directament, quan ens pleguem davant qui pateix i, per tal de no veure’l sofrir, per comptes d’ajudar-lo a acceptar la seva situació i donar-li eines per tal de superar el seu estat d’ànim, tenim una participació activa en prendre-li la vida, quan, des de la nostra societat, es suggereix que la manera d’eliminar la fam dels països endèmicament famèlics és deixar-los morir definitivament,... 

És, també, el que passa quan ens estirem els cabells lamentant situacions punyents, sense, però, fer res seriós i útil que ajudi a eliminar les causes profundes que provoquen els maltractaments de qualsevol tipus, l’opressió de la fam, la violència que es pot exercir en l’àmbit domèstic, l’encalç laboral, la marginació i la creació de la pobresa extrema, l’atemorir la gent davant el risc de la pèrdua de llurs vides,... 

Els efectes que provoca la disbauxa, el desordre, la deshumanització i l’egoisme, no es resolen, això és ben segur, ni amb la pena de mort, ni amb la venjança, ni amb paraules toves i buides de contingut que pretenguin conformar el que pateix, tampoc amb la píndola del dia després, l’eutanàsia ni cap altra mida que pretengui eliminar el problema per tal que no calgui cercar la solució i nosaltres mateixos no haguem de patir veient el patiment de l’altre. On ficaríem el llindar per tal de dir que aquella situació que volem eliminar és ja la situació límit? Realment l’hem facilitat a qui pateix les eines psicològiques, econòmiques, físiques, científiques,... que pot tenir a l’abast per tal de superar la situació? És més humà esmerçar esforços per tal de trobar la solució que en cada cas reïxi la persona a la seva dignitat, i no només a la que es veu directament afectada, sinó, també, a aquelles altres que podrien patir els efectes col·laterals de solucions preses sense tenir en compte la persona. 

Sempre s’ha de defensar la vida de la persona i tenir-la a aquesta per davant de tot i abans que res, cercant que pugui ésser capaç de ser autènticament lliure sense la tirania opressora de la por, la necessitat, la desesperança, l’angoixa,...