“Martiri” com tots sabem, vol dir “testimoniatge”,  “testimoni”. Avui, tots nosaltres cal que siguem “testimonis” de la presència del Crist ressuscitat. Els qui  celebrem les noces de plata, d’or o de diamant, podem dir com St. Pere el dia de la Pentecosta, units a tot el Poble de Déu: “Nosaltres som testimonis”.(Act. 2,32).

 El Senyor, tot i anunciant les persecucions futures en la història de l’Església, va dir: “Vosaltres sou testimonis” (Act. 1,8). Avui i aquí, la nostra celebració s’uneix a la introducció oficial i pública, a nivell diocesà, de la Causa de Beatificació dels nostres màrtirs  (sacerdots i laics). Les dues celebracions  es relacionen molt estretament. Veritablement l’Eucaristia que acabem de celebrar, construeix  l’Església  com a comunitat martirial i missionera.    

 La sang dels màrtirs, com diu Tertulià, és llavor de cristians. Nosaltres podrem dir també: és llavor de vocacions i de renovació eclesial. El bisbe i màrtir St. Cebrià, ens dóna una pauta del testimoniatge cristià que és sempre martirial: “No anteposar res al Crist.

 No podem perdre les arrels ni la “memòria històrica”, si volem viure el present amb amor i preparar amb esperança un futur més engrescador. Cal fer-ho a la llum del manament de l’amor i de les benaurances, que  inclouen el perdó com el de Jesús morint en Creu. El nostre màrtir beat Francesc Castelló va anar al martiri cantant, sota la protecció materna de la Verge Blanca. Diu sant Agustí: “Canta i camina”. Els màrtirs, “amb llur exemple han assenyalat i gairebé aplanat  el camí del futur. A nosaltres ens toca, amb la gràcia de Déu, seguir llurs petjades”. (Novo Millennio ineunte. 41).

 La història de l’Església és una història de gràcia. Es calculen 40 milions de màrtirs en vint segles. Només al segle vintè n’hi ha hagut 27 milions. Quasi cada dia, a les institucions missioneres de Roma arriba la notícia d’algun missioner assassinat o de fidels que donen la vida pel Crist. Com diu l’encíclica Dominum et vivificantem (n.60) “l’Església  es troba sempre en estat de persecució”. Aquesta va ser la profecia del Senyor en l’últim sopar (cfr. Jn, 16,2-3). S’han canonitzat alguns màrtirs en totes les èpoques històriques, però sempre són només una mínima expressió.

 Avui el testimoniatge  i els testimonis són necessaris i urgents. Ens trobem en una societat “icònica” que demana signes de l’evangeli. “L’home d’avui creu més en els testimonis que en els mestres.... El testimoniatge de la vida cristiana és la primera i insubstituïble forma de la missió “(Redemptoris Missio. 42).

 A tots ens ha impressionat el testimoniatge martirial de santa  Edith Stein i el de sant Maximilià  Kolbe, en un camp d’extermini i donant la vida pels germans. El martiri és sempre el resum d’una vida que transparenta l’evangeli. “És el suprem testimoniatge de la veritat de la fe” (CEC). Santa Teresa de l’Infant Jesús desitjava ser màrtir en el cos o en el cor, i demanava ser-ho de les dues maneres.  

 Un dels nostres màrtirs, en el moment cimal, ja ferit de mort, encara estava resant el “Credo”, i va  demanar que el deixessin acabar abans de rebre el tir de gràcia. Tots els cristians som cridats a donar un testimoniatge clar de l’evangeli, és a dir, a donar “el suprem testimoniatge de l’amor”, i a “viure preparats per confessar el Crist” (LG., 42). La vida cristiana cal que sigui una vida donada com la del Senyor. Vessar la “sang” vol dir ser pa esmicolat en bé dels germans i també ser “blat de Crist” pastat mitjançant el sofriment (com diu St. Ignasi d’Antioquia.)

 Dels màrtirs, quan se’ls vol canonitzar, s’analitza molt rigorosament l’actitud martirial de fortalesa (que no esborra del tot la feblesa humana, però la supera), actitud  de perdó i de caritat, d’harmonia amb la vida anterior. I cal demostrar que no hi han altres motius no evangèlics. “Ells són els qui han anunciat l’Evangeli donant la vida per amor. El màrtir sobre tot en els nostres dies, és el signe d’aquell amor més gran que resumeix tot altre valor” (Butlla Incarnationis Mysterium, n. 13). Ells són l’encarnació suprema de l’Evangeli” (Ecclesia in Europa, 13).

 El martiri “és un testimoniatge que cal no oblidar. L’Església dels primers segles... volgué conservar els testimoniatges dels màrtirs en oportuns martirologis.... En els nostres temps, han tornat els màrtirs. (Tertio Millennio  Advenitente, 37).

 La nostra actitud martirial consisteix en transformar les nostres dificultats en noves possibilitats de donació a Déu i als germans, amb autèntica solidaritat. Aquesta actitud martirial serà un signe d’una llibertat que pren seriosament la vida cristiana. Aquest és “l’amor més gran, el de donar la vida pels germans” (Jn,. 15,13). Deia el màrtir vietnamita (Beat Andreu) en el moment de vessar la seva sang: “Donar vida per vida, amor per amor”.

 Els màrtirs són testimonis  de la veritat definitiva del Crist en la societat actual. Són testimonis joiosos de l’esperança. L’anunci coratjós de l’evangeli és un repte i un risc permanent. L’Església esdevé missionera i mare fecunda, en la mesura en què faci un camí martirial, present com a model la Verge Maria al peu de la Creu i acompanyant l’Església primitiva.

 Moltes vegades esmentem la Verge Maria com “Reina dels Màrtirs”. Nosaltres, aquí a Lleida, podem també qualificar-la de “Mare dels màrtirs” (cfr. Jn. 19, 25-27; 16, 21-22; Lc. 2, 35). La Verge Blanca de l’Acadèmia acompanyà els nostres màrtirs i ens acompanya a nosaltres per fer de la nostra vida un testimoniatge de Crist ressuscitat. Els lleidatans som en el seu cor matern i volem unir aquesta celebració commemorativa i martirial d’avui, al desig de veure ben aviat el seu i nostre santuari totalment restaurat, com a penyora d’una renovació personal familiar y eclesial. Verge Blanca, Mare dels màrtirs i Mare sacerdotal, pregueu  per tots nosaltres. Amén.