Es commovedora la sensibilitat que es té vers els fills recent nascuts i la preocupació que se sent pel seu desenvolupament òptim. És natural a la condició de pares el desitjar el millor per ells, és important que s’estigui conscienciat vers la importància que té qualsevol experiència primerenca i de la empremta que deixarà en ella el que ara pot aprendre encara que sigui tant coseta petita. Preocupa, però, l’angoixa que això suposa i el neguit amb el que ho viuen alguns pares, per una banda, i, per una altra, la desnaturalització que des de l’actitud oposada porta a massa parelles a no ocupar-se gens dels seus fills.

S’acostuma a demanar llibres que parlin de l’educació i, certament, és difícil aconsellar un que, des de l’actualitat, parli de les coses concretes que s’han de fer amb els fills, de com s’ha de preparar el seu futur i el desenvolupament màxim de la seva intel·ligència. Els uns semblen massa genèrics i parlen, més aviat, d’aspectes generals i de l’actitud que els pares heu de tenir (aquests són els més profitosos perquè creen actituds en els pares), però resulta que no són gens concrets i no donen la mida perquè des de la inseguretat de pares recent afillats se sent que es necessita quelcom més precís que digui què fer en cada cas determinat i per cada qüestió concreta en les que hom es pot trobar. Els altres són massa específics i només parlen d’una qüestió determinada, generalment des del punt de vista de la patologia, són bons pels professionals, la vida, amb tot, no és la deformitat que des d’ells podria semblar. Per últim, hi ha uns que són exquisitament concrets en el guiatge dels pares novells, dient-los-hi el més petit requisit que han de complir i els condicionaments que han de considerar a l’hora de tractar la criatura. Aquests haurien de ser totalment contraindicats donat que són com una mena de receptari en el que es tracten els passos a seguir en situacions específiques, generalment llunyanes a la realitat en general i, per sobre de tot, de la realitat de la família de cadascú, la qual el llibre no coneix, dificulten el desenvolupament normal i espontani dels pares davant els fills i obstaculitzen de manera molt considerable l’aparició d’un ambient afectivament ric, natural i a l’abast de qualsevol situació; generalment van més a la forma que no pas al fons i acaben per ser inoperants o contraproduents.

Permeteu-nos fer algunes apreciacions sobre el que ha de ser l’educació dels fills i de l’actitud que cal tenir davant d’ells. El primer que cal és tranquil·litzar-se, no és bo viure les coses amb neguit i menys encara amb por (d’aquesta última us heu d’allunyar sempre que sospiteu que us està condicionant, només l’heu de tenir com un senyal que us ajudi a copsar el perill, però no com un parany que us atrapi), visqueu-lo com un fet natural que ha estat esdevenint des del principi dels temps; encara que hi hagi exemples que ens parlen de les males influencies de l’abandó i la manca d’estima per part dels pares, i dels maltractaments,... aquestes són anomalies que formen part de l’atròfia dels sentiments i la salut mental.

Certament en el món d’avui ens és prou difícil la paternitat i la maternitat. Contínuament ens estan bombardejant amb el que caldria fer per tal de reeixir al màxim els nostres fills, ens aclaparen amb les causes origen de les pertorbacions i les seves conseqüències amb una insistència malsana i morbosa que només aconsegueix escampar el sentiment de culpabilitat i la inseguretat davant el repte de ser bons pares i, tot plegat, en un ambient en el que no s’educa per la vida en família, ni pel desenvolupament dels sentiments, inclosos els generats per la relació i la vida quotidiana en parella, menys encara per la maternitat i paternitat de les que, més aviat, es consideren com un obstacle per la realització professional.

Deixeu-vos portar per la situació que viviu ara. Anorreeu-vos davant la immensitat de la vida humana i permeteu als vostres fills començar a formar part de la seva família deixant-los intervenir, si esteu a la guait ells mateixos us aniran mostrant moltes vies d’evolució i coses que haureu de fer perquè teniu el fonamental que ells, i la vostra relació amb ells, necessiten: l’estima. Aquesta és la clau que us permetrà sortir de qualsevol situació, per alimentar-los, tingueu-lo present, cal que us recolzeu l’un amb l’altre, l’home amb la seva dona i ella amb ell.

Per una altra banda, cal que tingueu present que el que necessiten els infants no són només els condicionaments físics i fisiològics que els permetin gaudir d’una salut adient i arribar a tenir un nivell excepcional d’intel·ligència, sinó l’afectivitat necessària per tal de poder anar lligant, relacionant i assolint les experiències que visquin i, des d’elles, anar desenvolupant els conceptes i la seva comprensió. L’afectivitat, a més a més, els permetrà crèixer físicament i arribar a ésser feliços, a sentir-se estimats i valorats. El desenvolupament afectiu adient els portarà a la felicitat perquè es reconeixeran com uns éssers amables i des d’aquí podran esdevenir persones plenament humanes i obertes als altres, capaços d’aprofitar i aplicar tota la intel·ligència que hauran desenvolupat.

Educar és molt fàcil, bàsicament es limita, en moltes ocasions, a ésser i estar. Saber ésser un mateix, objecte i subjecte de sentiments i afectes que hem d’acceptar i viure, element generador de pensaments i idees, individu sobirà que es realitza des de la seva llibertat i la capacitat crítica per poder discernir entre el si i el no, el bo i el dolent, i així conduir-se a la vida. Un ésser capaç de ser des de la coherència de les seves actuacions que estan en concordància amb el que hom diu i pensa. Aquesta qüestió de la coherència esdevé cabdal en la relació amb el fill (i els altres en general) a mida que aquest va coneixent i endinsant-se en la vida. Dintre del ser hi ha quelcom tan fonamental com el sentit comú (gens comú, per cert) que ens permetrà pensar en l’altre i veure el que necessita en cada moment segons les seves peculiaritats i els condicionaments de la situació concreta, ajudant-nos a palpejar la seva realitat, copsar què l’agradarà, esbrinar com ho veurà, quins sentiments desperta en ell,...

Saber estar és l’altra qüestió del bon educador. Moltes vegades no cal dir res,... el propi exemple o l’actitud que els pares han tingut l’han permès als fills adonar-se’n del que passa, de l’errada que ells han comès, de la inadequació del que fan, viuen, pretenen, anhelen,... Saber estar vol dir ser-hi des de la serenitat i la pau, creant un clima positiu on l’amor sigui possible com a element fonamental de relació entre els pares i els fills, els pares entre ells i entre els germans possibles quan aquests arribin.

Hi ha una fórmula magistral i genèrica (és barata): com a pares s’ha de cercar l’autenticitat, la disponibilitat i l’empatia. Des de l’autenticitat us trobareu que anireu sempre amb les cartes a sobre de la taula, sense fer trampes ni buscant interessos inconfessables; quan direu sí serà sí perquè això és el més necessari, quan no, els fills veuran clar que és així el que cal perquè els pares sempre m’han dit la veritat i mai no m’han fallat. Aquesta autenticitat dóna credibilitat a l’hora d’haver de corregir-los, no dubteu mai en fer-lo quan calgui, sí, però, feu-lo des de l’amor i donant una petita explicació del motiu pel qual els contrarieu, corregiu, amonesteu,... explicació que sigui apropiada al seu moment evolutiu per tal que siguin capaços d’entendre el motiu pel qual aquella acció o comportament no són els adequats; l’autenticitat també us preservarà del perill de caure en el xantatge, no ho feu mai ni permeteu que ells us xantatgegin (rebequeries, pataletes, manipulacions,...), la relació esdevindria totalment negativa i trencaria la possibilitat de viure des del respecte i l’amor. La disponibilitat us portarà a estar oberts a les seves necessitats i a procurar contínuament el seu bé. Per últim cal dir que és molt important anar creant un clima d’empatia en el que sigui possible la sintonia mútua, la compenetració, la complicitat,... el saber que l’altre està amb mi,... no deixeu mai, però, de ser els pares; els infants necessiten i volen tenir pares que és una cosa diferent de ser amics, aquests, ells ho saben molt bé, són una altra cosa.

L’infant necessita ésser valorat com a eina per la que es transmet l’acceptació que tenen d’ell els seus pares, necessita coherència en la seva vida per tal de sentir-se segur i saber així el que pot fer avui en funció del que va fer ahir i preveure, d’aquesta manera, el que farà demà, l’infant necessita harmonia i carinyo com a element necessari per arribar a l’ordit afectiu amb el seu entorn i desenvolupar les capacitats potencials que té en ell mateix des del lligam de l’amor. Acceptació, seguretat i amor són els pilars de l’equilibri afectiu i aquest és el que possibilita la felicitat. L’autoestima serà la clau per arribar a assolir-la.

És cert que ho teniu difícil perquè ara no trobareu gaires models a seguir; la societat s’ha fragmentat i la diversitat de maneres de pensar i actuar ens poden provocar el sentiment de solitud en mig d’una immensitat amb la que hom no s’identifiqui. Tingueu present que a ells els passarà el mateix, els serà molt difícil trobar models vàlids per a identificar els valors que l’haureu donat, però quins seran aquests valors? Sigueu coherents amb els vostres sentiments i el que penseu i dieu, sapigueu estar, tingueu present que la vostra actitud i el vostre fer els estan modelant des del principi. No us preocupeu massa per les tècniques o les accions determinades que cal fer en un moment concret, ans, però, de l’actitud davant d’ells i els fets que visqueu, feu riure els vostres fills, que siguin feliços.

De vegades es malversen les forces tot cercant que el fill assoleixi pautes de comportament, actituds i hàbits sense tenir massa clar a què responen i quin tipus de persona volem aconseguir des d’ells, de vegades no tenim gaire clar quins són els valors que han d’informar aquest aprenentatge ni on volem arribar. Pel que fa a l’educació del comportament, sempre partint de que la millor educació serà aquella que rebrà indirectament des dels valors viscuts, és bo cercar que l’infant assumeixi com a propis el respecte a l’altre (considerant en aquest altre a qualsevol que no sigui ell, els pares, germans, avis, companys,...), la sinceritat o capacitat de copsar la veritat, respectar-la i tenir-la com el punt de referència des del que es pot relacionar amb els demés, l’acceptació de l’opinió dels pares i el respecte als acords o les pautes que ells hagin pogut donar (el que es diu obediència), el desenvolupament de la capacitat crítica i la capacitat de seguir el propi criteri una vegada ponderat i analitzat (fidelitat a la pròpia consciència). No estaran de més el despreniment de les coses i la generositat, i el sentit d’austeritat.

Hi ha una tendència social que propugna “l’educació zero” com a garantia de la no ingerència en el desenvolupament de l’infant per tal que aquest pugui créixer segons les seves pròpies experiències i deduccions; hi ha qui la defensa i, a més a més, creu que pot aconseguir-la. És un error, l’educació zero no existeix perquè qualsevol gest, acció, petit comentari, insinuació,... estan educant l’infant en un sentit determinat (i si algú, des de l’absència total, aconseguís sostreure’s a influenciar en el seu fill, de ben segur que uns altres ho estarien fent). No tingueu por de transmetre els sentiments i les conviccions que donen sentit a la vostra vida, transmeteu-li el que sou i sigueu el que sentiu que heu de ser. En això entra també el sentit de transcendència de la vida vers Déu i les relacions que necessitem mantenir amb Ell.

 Parlar així és parlar de l’educació integral (física, sentimental-afectiva, espiritual, social i conceptual) de la persona, és fer el que cal per tal d’afavorir el desenvolupament de les potencialitats que la vostra filla té, i portar-la a esdevenir un ésser lliure, segur, autònom i equilibrat, capaç de cooperar amb els altres, d’assolir els propis criteris i d’acceptar-se i admetre’s ella mateixa, els altres i les relacions i afectes que es puguin donar.