Tot xiuxiuejant, i a cau d’orella, parlem i comentem respecte del canvi i l’abandó de costums i maneres de fer, i tot sovint tenim la temptació de pensar que s’ha perdut la moral i que aquesta ha deixat d’existir; la moral ha mort, poden pensar alguns. La veritat és que així ho sembla en especial quan la gent es traeix a si mateixa i renuncia al que la seva pròpia consciència l’està dient, només perquè ara hi ha qui dicta la moda i diu que s’ha de fer d’una altra manera.

Comença el curs i és moment de fer bons plantejaments pel que fa a la voluntat de reeixir la nostra vida. És el moment de plantejar-nos quin és el model de vida que seguim, cap a on volem arribar, com m’imagino (cadascú a nivell individual) que hauria de ser la persona resultant que té la meva identitat. Per una banda la persona és l’acumulació de fets que han format la seva vida, per una altra, però, podem pensar que aquella persona que..., fa uns anys, ara ja no existeix si ha abandonat les pròpies conviccions i l’actuació seva no ha estat coherent, ara és una altra persona diferent, millor o pitjor, però distinta.

Respecte al model de vida que volem seguir, l’oferta és prou ampla. Hi ha, amb tot, qui ho té prou clar i no li suposa una dificultat especial el definir-ho, el nostre model de vida és Jesús i el missatge que ens va transmetre amb la bona nova de l’Evangeli. La pauta la tenim en l’home nou que ens proposà ser. El repte està en assumir-ho i canviar el tarannà que habitualment ens transmet el medi social, mantenidor, encara, de l’home vell, pel que resulta de l’activació de l’Evangeli en les nostres vides.

La moral ha mort, ...certament hi ha un abandó de normes anteriors i de concrecions casuístiques que determinaven l’actuació en moments i accions o actes concrets, sense canviar el fons de la persona, només ens fixàvem en la forma i en determinar l’existència de pecat. Aquesta moral és bo que desaparegui i que puguem passar a una altra basada en la realització de la vocació dels fidels en el Crist (LG 5). La moral de l’acte es supera per la moral de l’opció fonamental de la persona: l’amor supera la llei (Rm 13, 8-10). En aquest sentit hem de considerar la importància de la pròpia consciència i la llibertat de l’esperit, davant les pautes estipulades, rigoristes i alienes a la vivència concreta de les persones. Cal refiar-nos de l’ésser humà (fet a imatge i semblança de Déu), i donar-li la responsabilitat que li pertoca per tal que amb la seva llibertat pugui exercir la voluntat de seguir el Crist des de la pròpia manera de ser persona, tot seguint el dictat de la seva consciència. Recordem que Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (Gn 1, 31).

Cal ser llum ficada a dalt d’un turó per tal que il·lumini el món (Mt 5, 14-16). Cal tenir una bona educació moral que vagi al fons per tal de poder estar en condicions de seguir el Crist des de la llibertat, la responsabilitat i la coherència, i assumir i assolir, des de l’anàlisi de la realitat de cada moment vista a la llum de l’Evangeli, l’estil de vida que Ell ens ensenyà. La vida canvia en la manera de viure-la, no en el fons, per això cal l’evolució de les pautes morals (comportaments i formes) per tal de ser fidels al missatge evangèlic en el seu fons i adaptar-lo al moment en el que vivim. En aquest sentit, la Tradició s’ha de sentir dinàmica (constitució Dei Verbum del CVII), amb caràcter normatiu però viva i capaç de desenvolupar-se (encíclica Veritatis Splendor), i creativa vers el futur (encíclica Centèsimus Annus). És l’hora de la responsabilitat davant la pròpia consciència (1Co 10, 23-33; 1Pe 3, 21) i la llibertat d’actuar en conseqüència a l’escoltar el seu xiuxiueig inconfusible.