“L’any que ve encara no sé que vull fer. Suposo que al final triaré carrera segons les notes mitges que em quedin. Però encara em queda temps d’aquí a fi de curs!“, així s’expressava Júlia, matriculada aquest any a segon de Batxillerat.

“La tutora, a l’Institut, ja ens ha informat prou bé de les carreres, però és que no sé com decidir-me. Suposo que, si aquest curs em va millor la física, creixerà la meva autoestima i podré decidir-me millor “, continuava reflexionant en veu alta.

L’inici d’aquest nou curs està marcat per l’aplicació de la nova Llei d’educació. Una nova Llei per a un nou curs que neix amb un significatiu increment d’alumnat, una creixent demanda i oferta de Formació Professional, un augment notable  de noves places de Llar d’Infants, tot i la seva insuficiència,...

L’optimisme no pot ofegar la pregunta de què passa en el Sistema Educatiu, perquè persones com la Júlia, després de romandre-hi de 12 a 15 anys de la seva vida, se sentin a la intempèrie, en el moment d’orientar la seva vida i sense coratge, a l’hora d’implicar-se en realitats col·lectives i associatives.

Naturalment que l’Escola no és l’única encarregada de donar resposta a aquesta situació. Tanmateix el Sistema Educatiu té molt a dir. La Llei proclama que posarà tots els seus recursos al servei de l’alumnat perquè pugui: “Desarrollar la iniciativa individual; desarrollar confianza en si mismo; consolidar la conciencia cívica responsable; desarrollar la capacidat de discernir criterios propios y ajenos para saber resolver problemas propios; conocer, para identificar problemas y aplicar  los conocimientos a la toma de decisiones; desarrollar sensibilidad hacia el voluntariado que mejore el entorno social “ (LOCE).

 Llegir això i escoltar la incertesa de la Júlia duu a pensar que, si no es dota a les Escoles de més recursos humans i materials i de suport tècnic suficient al professorat, les pretensions educatives de la nova Llei s’assemblaran als “règims de xoc per a aprimar-se”, carregats de promeses a l’inici i de frustracions al final. 

I, perquè la LOCE vol “resultats” de qualitat, exigeix que el professorat sigui per al seu alumnat orientador, promotor de llur vertebració ètica, mestre, perquè els aprenguin a ordenar la informació que els doni sentit personal, animador d’un clima d’afecte i confiança amb l’alumne, permanentment innovador.  Això, sense dubte, deu ser un reconeixement públic de l’Administració envers el professorat, perquè s’adona que, en les Escoles, hi treballa un personal de qualitat i amb gran capacitat, i és cert !. Però, és només això, un reconeixement?

 El mestre es troba cada dia amb una creixent diversitat d’alumnat en l’aula i pràcticament amb els mateixos mitjans de sempre. Amb que li “ toca “ suplir i suportar els efectes de la petitesa dels recursos assignats en relació a la magnitud de les necessitats existents.

 Els equips tècnics de suport als Centres, malgrat la seva alta qualificació, se saturen ràpidament perquè bàsicament estan dotats igualment que abans; l’Educació Compensatòria esdevé la ventafocs del sistema, quan el treball encomiable dels seus professionals és un laboratori de recerca permanent d’atenció a la diversitat i d’acompanyament educatiu; la rigidesa i burocratització del sistema deixa un espai esquifit per a l’autonomia del Centre;...

Perquè la Júlia, i totes les Júlies  que s’eduquen en el nostre Sistema Educatiu, no es trobin amb les incerteses de no saber què fer, cal una major autonomia dels Centres tant en la gestió, com en l’adaptabilitat curricular i la configuració d’equips docents. Cal incrementar les plantilles dels EAPS, dotar de més mitjans els Centres de Recursos, revaloritzar l’Educació Compensatòria, promoure una intensificació de formació continuada del professorat en ordre a la Tutoria, l’orientació de l’alumnat i l’acompanyament educatiu i promoure la figura de l’orientador escolar,...

 Per fer això, només cal assumir les conseqüències d’allò que es diu. La nova Llei concep l’educació com “ uno de los factores más importantes de la aceleración del crecimiento económico y del bienestar social del país “. Ens hi juguem massa en l’Escola per regatejar-li el suport, decidit i continuat, d’unes polítiques d’increment pressupostari.

 El Sistema Educatiu serà de qualitat perquè promourà persones que coneguin la tècnica, la cultura i la història, que apliquin a resoldre necessitats, conservar i millorar l’entorn natural i social i a relacionar-se unes amb altres amb llibertat, respecte i cooperació. No tot s’acaba amb la nota numèrica, ni pot carregar-se als professionals de l’educació !.

 Si apostem per la qualitat educativa no seria bo promoure a casa nostra un pacte escolar que garantís la suficiència econòmica del Sistema Educatiu ?. No seria oportú, també, que es promogués una iniciativa social que aboqués a regular un increment pressupostari de manera que, governi qui governi, la partida dedicada a educació asseguri els recursos necessaris perquè cada escola, d’acord amb la seva realitat objectiva, disposi dels recursos adients per a respondre a les necessitats educatives de l’alumnat ?. No és hora de que es comenci a potenciar l’autonomia dels equips docents dels Centres, així com la proximitat a l’administrat de la gestió educativa? 

 Quantes Júlies, com la de la nostra història, ens ho agrairien!