Després del forçós abandonament de la Seu Vella el 1707, el Capítol en solitari i altres vegades recolzat per la Paeria intentaren restituir en vàries ocasions i sense fortuna la litúrgia a la Seu. Un cop la Seu fou convertida en caserna militar, el culte catedralici, de primer, traslladà les seves funcions a la Companyia de Jesús per passar tot seguit a la parroquial de Sant Llorenç. Als regnats de Felip V i Ferran VI, la ciutat de Lleida seguia sense catedral. Fou Carles III qui després d’estudiar la situació concedí el permís i part del finançament per la construcció d’una nova catedral, amb la condició que es renunciés definitivament a la Seu ja convertida en caserna militar.

La Seu Nova sota l’advocació de l’Assumpció de la Mare de Déu fou projectada per l’enginyer militar Pere Martín Zermeño i consagrada el 27 de maig de 1781 pel bisbe Juan Antonio Sánchez Ferragudo. Amb la construcció de la nova fàbrica es va dotar a la Seu de ric mobiliari i objectes litúrgics acord amb els nous corrents estètics del moment, tot i que ens resta d’època anterior la imatge de la Verge del Blau obra de Jordi Safont i altres objectes. Cal destacar que el bisbe Ferragudo féu gala d’un gran mecenatge  episcopal  amb l’adquisició i finançament de grans obres d’artistes de ressò internacional, que el portà fins i tot a Roma per encarregar a Lluís Valadier les grans àmfores pels Sants Olis, objectes que sucumbiren a l’espoli de la Guerra del Francès. Quant a la confecció de retaules hi intervingueren nombrosos artistes del país i foranis d’entre els que destaquem a Adán i Bonifàs.

A l’any de la inauguració, la Seu sofrí un incendi en el que es perdé el retaule major obra de Joan Adam. De l’informe que en feu en Sabatini –director de l’obra- destacarem el fet, entre altres, que s’hagué de blanquejar l’interior de la catedral i composar les vidrieres que havien estat realitzades  pel vitraller català  Francesc Saladrigues. Des de la seva consagració, la Seu nova tingué una sèrie d’infortunis, així, el 13 de maig de 1808 la Seu, va ser novament incendiada i espoliada i es perderen importants objectes litúrgics, especialment peces d’orfebreria com la gran custòdia gòtica procedent de la Seu Vella i obra de Ferrer Guerau. Per paliar la mancança d’objectes litúrgics algunes peces foren portades del monestir femení cistercenc de Santa Maria de Vallbona de les Monges. 

Després dels fets de 1810 els canonges varen fer de nou comandes, preferentment peces d’orfebreria, algunes de les quals sucumbiren de nou en la darrera comtesa civil, en la que s’originà un nou incendi, que deixà la catedral desprovista de tot l’ornament que l’embellia i es perderen els retaules i importants obres com el cor de Lluís Bonifàs entre altres. Després dels fets del 1936, el Capítol Catedral es traslladà de nou a la parroquial de Sant Llorenç, fins que la Seu fou restaurada. El 28 de setembre de 1955 la Catedral s’obrí de nou al culte. Bona part dels objectes artístics que atresora la Seu Nova els trobaran al catàleg que tot seguit es ressenya:

Ars Sacra. Seu Nova de Lleida. Els tresors artístics de la catedral de Lleida, La Paeria, Ajuntament de Lleida, 2001, 384 pàgines i 323 il·lustracions.