La Subcomissió Episcopal de Família i Vida ha emès una nota arrel de les iniciatives legislatives sobre l'eutanàsia i el suïcidi assistit que podeu llegir a continuació.
El manament “no mataràs” es troba en el fonament de tota ètica veritablement humana i, de manera particular, en la tradició cristiana. “Explícitament, el precepte «No matis» té un fort contingut negatiu: indica el límit que mai no pot ser transgredit. Implícitament, tanmateix, duu a una actitud positiva de respecte absolut per la vida, ajudant a promoure-la i a progressar pel camí de l’amor que dona, acull i serveix.” (Evangelium Vitae, 54).
L’eutanàsia i el suïcidi assistit són presentats avui per alguns com a respostes viables i acceptables al problema del dolor i del sofriment. Com afirma Benet XVI, “és cert que hem de fer tot el que es pugui per superar el patiment, però extirpar-lo del món per complet no és a les nostres mans, simplement perquè no podem desprendre’ns de la nostra limitació, i perquè cap de nosaltres és capaç d’eliminar el poder del mal, de la culpa, que –ho veiem– és una font contínua de patiment” (Spe Salvi, 36).
Davant les diverses iniciatives legislatives presentades al Congrés dels Diputats sobre l’eutanàsia i el suïcidi assistit, hem de recordar que l’eutanàsia, en sentit veritable i propi ,s’ha d’entendre com una acció o omissió que per la seva naturalesa i en la intenció causa la mort, amb la finalitat d’eliminar qualsevol dolor. L’Església sempre ha considerat l’eutanàsia com un mal moral i un atemptat a la dignitat de la persona. Sant Joan Pau II afirmava que “d’acord amb el Magisteri dels meus predecessors i en comunió amb els bisbes de l’Església catòlica, confirmo que l’eutanàsia és una greu violació de la Llei de Déu, en tant que eliminació deliberadament i moralment inacceptable d’una persona humana.” (Evangelium Vitae, 65).
La proposició de llei defensa una absolutització del principi d’autonomia i de la pura subjectivitat com a criteris fonamentals de la decisió. Referent a això, cal assenyalar que ningú és amo absolut de la vida. No existeix un dret a disposar arbitràriament de la pròpia vida. Les decisions terapèutiques tenen la seva arrel en els coneixements de la Medicina basada en l’evidència.
D’altra banda, no és possible entendre l’eutanàsia i el suïcidi assistit com una cosa que es refereixi exclusivament a l’autonomia de l’individu, ja que aquestes accions impliquen la participació d’altres, en aquest cas, del personal sanitari. Ja el jurament hipocràtic afirma: “no donaré cap droga letal a ningú, encara que me la demanin, ni suggeriré un tal ús”. L’eutanàsia és aliena a l’exercici de la Medicina i a les professions sanitàries, que sempre es regeixen per l’axioma de “curar, almenys alleujar i sempre acompanyar i consolar”. L’article 36.3 del Codi d’Ètica i Deontologia Mèdica de l’Organització Mèdica Col·legial espanyola afirma que “el metge mai no provocarà intencionadament la mort de cap pacient, ni tan sols en cas de petició expressa per part d’aquest”. Referent a això, el papa Francesc afirma: “no sempre es pot garantir la guarició de la malaltia, a la persona que viu, hem de cuidar-la i podem cuidar-la sempre: sense escurçar la seva vida nosaltres mateixos, però també sense acarnissar-nos inútilment contra la seva mort. En aquesta línia es mou la medicina pal·liativa que revesteix també una gran importància en l’àmbit cultural, esforçant-se per combatre tot el que fa la mort més angoixant i plena de sofriment, és a dir, el dolor i la soledat.” (Missatge del papa Francesc al President de l’Acadèmia Pontifícia per a la Vida amb motiu de la Trobada Regional Europea de la “World Medical Association”, Roma, novembre 2017).
També cal reconèixer que l’eutanàsia i el suïcidi assistit concerneixen al conjunt de la societat i les seves institucions. En el pensament subjacent a la proposició de llei, l’ésser humà apareix com aïllat dels altres, i la societat no és considerada com un teixit d’interaccions humanes, sinó com a mer àmbit en el qual hi ha una llibertat absoluta dels individus tancats en si mateixos sense cap referència als altres. Davant d’aquesta concepció, cal ressaltar que l’ésser humà és un ésser amb els altres i per als altres. Aquest és el fonament últim de la societat. I en aquest context, l’Estat té l’obligació de protegir la vida de tots els ciutadans.
El que realment demanen els malalts i les seves famílies és l’ajuda per assumir els problemes i les dificultats personals i familiars que s’acostumen a presentar en els últims moments de la vida. El tractament del dolor i l’abordatge del sofriment, el control d’efectes secundaris i colaterals, la millora de la qualitat de vida i de l’autonomia del pacient, l’ajuda a les famílies en aquestes situacions, morir en companyia dels éssers estimats, amb l’assistència espiritual i sacramental, i molts altres aspectes importants, són els elements reiteradament demanats. I aquests elements són precisament els que configuren el que coneixem com a cures pal·liatives. Crida l’atenció que es vulgui proposar una llei d’eutanàsia quan no s’ha legislat a nivell estatal sobre la instauració de les cures pal·liatives, així com la necessària formació reglada d’aquesta disciplina d’altíssim valor científic i ètic en l’àmbit universitari i sanitari. Són precisament aquestes cures les que són demanades àmpliament per la societat i pels professionals sanitaris en particular.
Tot ésser humà és un do que reflecteix el rostre de Déu i que mereix acollida, protecció, respecte i amor. “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (Mt 25, 40). És el que el papa Francesc ha denominat “el gran protocol” (Gaudete et exultate, 95). En aquest mes de maig ens acollim a la cura materna de la Mare de Déu, salut dels malalts.
Madrid, 21 de maig de 2018
+ Mario Iceta Gabicagogeascoa, bisbe de Bilbao i president
+ Francisco Gil Hellín, arquebisbe emèrit de Burgos
+ Juan Antonio Reig Pla, bisbe d’Alcalà d’Henares
+ José Mazuelos Pérez , bisbes d’Asidonia-Jerez
+ Juan Antonio Aznárez Cobo, bisbe auxiliar de Pamplona i Tudela
Català
Español
