[25-11-25] Sant Pietro in Vincoli; Basílica de Sant Pere encadenat (I)

BASÍLICA DE SANT PERE ENCADENAT

Cal advertir, des d'un bon començament, que sense el superb Moisès de marbre que es conserva a l'interior de la basílica de San Pietro in Vincoli (Sant Pere encadenat), realitzat per Miquel Àngel als inicis del segle XVI, aquesta església es valoraria de manera completament diferent i gaudiria de menys popularitat i moltíssimes menys visites. Fet i fet, aquest és el plus d'excel·lència que una obra d'art autènticament mestra (en aquest cas, un veritable capolavoro –obra mestra–, com diuen els italians) és capaç de conferir a tot un edifici. Sens dubte un edifici destacat, ple d'història i poblat, a més, de moltes altres importants obres d'art, com aviat veurem.

LA PARTICULAR UBICACIÓ DE SAN PIETRO IN VINCOLI

Cal assenyalar, per començar, que la ubicació d'aquesta església-basílica és una mica perifèrica, si bé és veritat que no és lluny del famós Coliseu; en concret es troba al popular cim del Fagutal, monticle occidental de l'Esquilí, un dels set turons de l'antiga Roma. Allà, a la solitària Plaça de Sant Pietro in Vincoli, s'alça aquesta basílica romana del segle V, àmpliament reformada al Renaixement i al Barroc, i també durant el segle XIX.

LES CADENES DE SANT PERE

Segons una vella llegenda aquesta basílica es va construir per albergar i custodiar les cadenes (d'aquí el nom in vincoli: “en cadenes”) que van mantenir presoner Sant Pere, primer papa de la cristiandat, a Jerusalem. Les esmentades cadenes eren propietat de l'emperadriu Eudòxia, esposa de l'emperador romà Valentinià III (425-455), qui les va regalar a Lleó I, el Gran o el Magne (papa de l'Església catòlica entre el 440 i el 461). Aquest pontífex immediatament va descobrir que eren molt semblants a les que ell mateix conservava del temps en què Sant Pere també va estar encadenat a la Presó Mamertina de la qual en parlarem més endavant quan ens referim al Fòrum de Roma. Però, a més, el papa Lleó I va veure que, en el moment d'efectuar la comparació entre les dues cadenes, totes dues es van entrellaçar per sempre més d'una manera miraculosa; per això aquestes cadenes es conserven i es veneren en un reliquiari de vidre perfectament custodiat en un lloc molt sacre –i ben visible– d'aquesta basílica: la part baixa del seu altar principal.

EL MOISÈS DE MIQUEL ÀNGEL

De tota manera, i sense perdre-li per a res el respecte a la relíquia de les cadenes petrines, el gran focus d'atracció d'aquesta basílica, únic i irresistible, és l’escultura del Moisès, obra de Miquel Àngel, realitzada en marbre de Carrara, ciutat de la regió de Toscana famosa per les seves antiquíssimes pedreres amb un marbre blanc impol·lut, preciós. Aquesta escultura anava destinada a la tomba del papa Juli II, della Rovere, qui l'encarregà l'any 1505. Tanmateix, Miquel Àngel no la va finalitzar fins al 1545, i d'una manera molt diferent de com l'havia ideada. El projecte original consistia en una tomba potser massa ostentosa i colossal, interminable, amb més de quaranta grandioses estàtues, que es col·locarien en tres nivells o tres pisos sota la volta de la cúpula de Sant Pere del Vaticà. Això no obstant, després de la mort del papa, el 1513, van sorgir molts problemes econòmics entre els hereus del papa, i el projecte es reduí, fins que un nou contracte especificà una tomba amb una senzilla façana i amb moltes menys de les figures incloses en el projecte original. De tota manera, allò que ens ha quedat, sobretot la figura de Moisès, és una obra extraordinària, un indiscutible unicum, i ningú no hauria d'abandonar Roma sense haver-la vist. Probablement és l'escultura amb més força i més potència expressiva de la història de l'art universal.

RELACIONS DE SAN PIETRO IN VINCOLI I LA FAMÍLIA DELLA ROVERE

¿Però per què el Moisès acabà instal·lant-se a la Basílica de San Pietro in Vincoli? Perquè aquesta església havia estat sempre estretament relacionada amb la família Della Rovere, la família del papa Juli II. El mateix papa havia estat cardenal de San Pietro in Vincoli abans de ser elegit papa. Això feia d’aquesta església un lloc natural i simbòlic per acollir la seva tomba. A més, avui sabem que la ubicació de la tomba de Juli II no es va mantenir a la Basílica de Sant Pere perquè la nova construcció feia inviable un mausoleu tan gran i tan car. Hauria estat com una mena de “segona basílica dins de la basílica”.  De totes totes, en resultava un mausoleu massa grandiós i ostentós del poder papal i personal de Juli II.

LA TERRIBILITÀ DE MIQUEL ÀNGEL

La terribilità de Miquel Àngel és una expressió que significa una formidable combinació de força, intensitat i grandesa dramàtica que es reflecteix d’una manera única tant en les seves obres com, fins i tot, en la seva pròpia manera de ser; i que feia que el seu art, especialment les seves escultures, fossin grandioses i imposessin un respecte i una emoció gairebé “temibles”. En concret en el nostre Moisès hi veiem una portentosa figura, sedent, que expressa una intensa, incontenible i desafiant terribilità. Just allò que tan bé distingeix la major part de les escultures de Miquel Àngel. Sens dubte aquest va haver de sentir-se plenament identificat cisellant el portentós rostre de Moisès. És a dir, el gran geni florentí va saber atrapar aquí aquell poderós moment en què Moisès, un dels grans profetes de l'Antic Testament, va desfermar la seva iracúndia davant del frívol, inconstant i pecaminós poble israelià que, cansat d'esperar Moisès (qui va estar-se parlant amb Déu quaranta dies i quaranta nits, al nord-est d'Egipte, al mont Sinaí; un dels llocs més sagrats de la Bíblia) per recollir les Taules de la Llei escrites sobre pedra amb el dit de Déu), va preferir adorar el Vedell d'Or (un fals déu que van improvisar i es van autofabricar) abans que el veritable Déu Jahvè. Continuarem la setmana vinent.

Ximo Company. Delegació de Patrimoni Artístic

Foto: Basílica de San Pietro in Vincoli, Roma, segle V, àmpliament reformada al Renaixement i al Barroc, i també durant el segle XIX. Visió del Moisès de Miquel Àngel Buonarroti (c.1510-1545); a la seva dreta hi veiem Raquel, símbol de la vida contemplativa; i a la seva esquerra hi ha Lea (o Lia), símbol de la vida activa; totes dues eren germanes, filles del personatge bíblic, Laban, i esposes del patriarca Jacob (Gn 29,16-17).