Els laics, al cor de l'Església

Per: Esther Díaz, Carmelita missionera

Imprescindibles, a l'Església, són els laics. Avui i ahir. Ells conformen la seva immensa majoria. La seva base i suport: el sant poble fidel de Déu. Gràcies als laics existeixen, tant els ministres ordenats, com tota mena de vocacions a la vida consagrada. I al seu servei es troba la minoria dels uns i els altres. Origen comú: els sacraments de la iniciació.

No compartia el P. Francisco Palau molts projectes gestionats pel clericalisme. Sí que valorava a les persones pel que eren. Confiava en elles. Com a resultat es veia envoltat de laics. Els qui desitjaven tenir-lo per guia. Romandre en la seva companyia. Incorporar el seu estil de viure l'evangeli.

Aquells laics -homes i dones- percebien la vida de Déu que encoratjava l'existència de Palau. Els uns i les altres sabien que aquell home els conduiria al millor port: Al de l'evangeli. Pel sender del Carmel de Teresa. Els uns i les altres desitjaven que, entre ells/as, es privilegiessin l'acolliment i l'escolta. Un inconfusible clima de llibertat i servei. Una manera intensa de viure la comunió: amb Déu i amb els altres. Saber-se col·lectiu transeünt. Fins a accedir a la frontera. Per a des d'allí atendre els més vulnerables.

I Palau els acollia, els escoltava i ajudava a discernir. Els orientava i acompanyava. Des de semblant disposició els convocava a caminar en comunió. Comptava amb ells a l'hora de viure, opinar i decidir.

Al costat de Palau els laics van recórrer un esplèndid itinerari interior. Van viure amb generositat i fondària la comunió amb el Senyor Jesús. Conreaven somnis de fraternitat. Acceptaven les peculiaritats i diferències alienes. Com a possibilitat per a enriquir-se tots. Van ensopegar, van caure i es van aixecar. Sí, es van estimar, van ajudar i van perdonar. L'estil era el de l'amor concret, encara que no vistós. El que es proposa però no s'imposa. Com el del Mestre. I l'alegria profunda naixia de tot això. Perquè reproduïen la conducta de Déu.

Aviat van connectar amb el seu entorn. Van ampliar la mirada. Van viure alerta al que el context els demanava. Milloraven les penúries. Van ser col·lectiu de proximitat, humanisme i tendresa. Apresos en l'amistat amb Jesús: l'oració. Accentuaven la dignitat humana quan era calcigada. I la denúncia no era polèmica contra algú. Sí, profecia per a tots. Esdevenien, així, signe d'esperança. Des d'aquesta manera de viure, Palau els valorava. En anar assimilant l'evangeli, els ajudava a pujar fins al cor de l'Església. Els reconeixia inclosos en aquest cor. Tot un referent per a l'Església d'avui i per a nosaltres.