Vivim un moment humà-social complicat, ja que malgrat els esforços per erradicar la pandèmia de la covid-19, no aconseguim fer-la desaparèixer. Al contrari, es troba a plaer entre nosaltres i ha tornat amb major intensitat. Comptem amb moltes pèrdues humanes, nombrosos malalts, famílies destrossades, majors desapareguts en l'aïllament més dolorós i moltes altres conseqüències. Escruixidor escenari!
Avui 7 de novembre celebrem la festa del beat P. Francesc Palau, una bona oportunitat per a apuntar-nos a la seva biografia, marcada també per la successió de pestes que li va tocar viure i implicant-se en les pròximes. Així va ser amb l'epidèmia del còlera de 1865, que va assolar el poble d'Aitona, bressol del P.Palau. La seva família es va comptar entre les contagiades, amb la seva germana greument malalta sol•licitava, incansable, la presència del seu germà, qui feia temps no visitava el seu poble natal, perquè el bisbe li havia retirat les llicències ministerials.
La població es trobava en situació límit, ja que les víctimes se succeïen de manera colpidora. I donat el prestigi de Palau, els malalts demanaven, amb insistència, ser atesos per ell. Motius tindrien per a fer-ho, veritat? La situació s'agreujava, raó per la qual urgia crear un fons d'almoines per a atendre millor a les persones i famílies necessitades. Així va ser com les autoritats li van pregar que intervingués, perquè estaven convençuts que amb la seva paraula podia moure el cor dels més rics en funció del bé comú i impulsaria, també, l'ànim de la població. Dramàticament abatut, tal dit tal fet el P. Palau es va posar al servei dels seus paisans, en tot. Sol·lícit sempre! El bisbe va reaccionar en to despòtic urgint-li a abandonar la seva diòcesi. Amb la mort de la seva germana i amb la seva sortida d'Aitona, va desaparèixer l'epidèmia, fet que va ser atribuït a la seva intercessió. En 1868, de nou, a Aitona es repeteix la situació de tres anys enrere. Incomptables epidèmics, viatge de Palau, atenció incondicional a ells i intervenció semblant del bisbe. Inexplicable!.
La febre groga de Barcelona, 1870 o el tifus histeroides va envair, amb violència, la Ciutat Comtal provocant multitud de defuncions. En els barris del nord -els més saludables- s'amuntegaven les gents, fugint del focus epidèmic. L'alcalde es negava a acollir-los. Motiu?, frenar l'expansió del contagi. Davant la dolorosa realitat el P. Palau els va oferir el seu habitatge que va transformar en un veritable hospital. Acompanyat per col·laboradors i familiars va rebre als contagiats i tots, responsables i solidaris en aquell tràngol, es van lliurar a la seva cura. Al P. Palau no li va resultar fàcil, després escriuria sobre aquest tema: Hem sofert, per causa de l'epidèmia, molts i horribles combats. Fart dolor inclou, amb freqüència, el generós servei!
Com a complement va posar un altar en ple vessant de Collserola. Allí celebrava l'Eucaristia diàriament i demanava a Déu la fi de l'epidèmia. De només ell podia venir el desenllaç d'aquella demolidora macro-catàstrofe.
Acabava l'any 1871 a Calasanz, els habitants contagiats pel tifus i molt aterrits, van sol·licitar l'ajuda de les carmelites del P. Palau i ell va acudir per a visitar a les seves filles i acompanyar-les, perquè moltes d'elles s'hi havien contagiat.
Cuidava, també als epidèmics. Com a bon periodista, va escriure un article anònim titulat Els àngels de la caritat, valorant en ell l'atenció femenina al servei dels malalts. Imponent li semblava: Les dones repten a la mort en oferir la seva vida per a auxiliar al qual sofreix. Però molt més, en lliurar-la en atenció als empestats".
Al cap de pocs dies, Francesc va emmalaltir de gravetat. Li van diagnosticar congestió pulmonar i res es va poder fer per ell. Va morir el 20 de març de 1872 a Tarragona a l'edat de 61 ays i tot indica que va ser una altra víctima del tifus, contret en Calasanz. També ell va lliurar la seva vida per atendre els contagiats. Bon referent per als nostres herois sanitaris i per a tots.
Ester Díaz, S.
Carmelita misionera del P. Palau