Tipus
Prop de vosaltres (Bisbe Salvador)
Producció
Data publicació: 
dg., 02/17/2019

Benvolguts diocesans:

He escrit diverses vegades sobre el tema de la religió a l’escola. Em preocupa molt no només com a exigència de la meva missió episcopal sinó com a convicció ciutadana d’ajuda a la formació integral dels alumnes que no han de perdre mai les arrels que constitueixen la seva cultura i la seva vida.

Em disgusta la polèmica sobre les qüestions fonamentals de l’existència. Per suposat que hi ha temes opinables amb postures i arguments diferents i oposats. La pluralitat és essencial en un sistema democràtic i la convivència es construeix amb pauses, sense presses i amb paciència a base del respecte a las persones que opinen diferent. Per això és una condició que interessa a tothom; no és una cosa  que obliga a uns més que a uns altres. Malgrat tot amb la lectura d’algunes col·laboracions periodístiques i amb les paraules i actes d’alguns responsables educatius s’arriba a una precipitada conclusió sobre l’ensenyament de la religió a l’escola: és una imposició per a tots els que trepitgen les aules; o bé és una relíquia del passat sense cap afegit desitjable per a la cultura actual; o bé és una matèria que només s'imparteix en el nostre sistema educatiu o, el que és pitjor, és un instrument per radicalitzar o fanatitzar les consciències dels més joves.

Com poden entendre no estic d’acord en cap dels supòsits descrits abans. Només vull centrar-me en una de les alternatives que alguns exhibeixen descaradament i que implícitament donen a entendre que cap país d’Europa té aquesta disciplina en el seu currículum. No recorreré al nostre text constitucional que ens empara a tots i que en el seu article 27 descriu la responsabilitat dels pares en què els seus fills siguin educats segons les seves pròpies conviccions (1978) o en l’article 18 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant (1989) o a la Declaració Universal de Drets Humans (1948), o l’article 2 del protocol addicional al Conveni Europeu dels Drets Humans i de les Llibertats (1952) o l’article 5 de la Declaració de la UNESCO sobre la lluita contra la discriminació en l’àmbit de l’ensenyament (1960), o l’article 18.4 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966) o a la Declaració de l’Assemblea General de la ONU de l’any 1981. O també a l’article 1 de la Resolució del Parlament Europeu sobre la Llibertat d’Ensenyament (1984) i altres moltes aportacions legislatives fins arribar a l’article 14 de la Carta Europea de Drets Fonamentals, aprovada en el Consell europeu de Niça (2000).

Porto l’esmentada i llarga referència legislativa sobre aquest tema per informar del què es fa en l’actualitat a Europa. La perspectiva històrico-cultural de la religió, oferta normalment de forma obligatòria, està present en països com el Regne Unit i en la majoria dels països escandinaus. A Itàlia i Alemanya, els seus respectius Tribunals Constitucionals han afirmat que aquest ensenyament de la religió és compatible amb el principi de la laïcitat de l’Estat. En països com Àustria, Bèlgica, Xipre, Grècia i Irlanda la base d’aquest ensenyament es troba en les respectives Constitucions. I en altres molts països, com Espanya, Croàcia, Lituània, Malta, Portugal, Hongria, la República Txeca i Polònia, l’Estat ha pactat amb les confessions religioses a través dels concordats, tractats o acords l’establiment de la religió en el sistema educatiu de forma facultativa, no obligatòria. La situació en la que un Estat no ofereixi aquest tipus d’ensenyament és certament estranya. Només dos països, França i Eslovènia, no l’ofereixen. Són, com poden comprovar, dos casos aïllats. Existeix molta bibliografia sobre aquest tema a la que es pot recórrer per informar sense ocultar dades.

Amb la meva benedicció i afecte.       

                                                                   + Salvador Giménez, bisbe de Lleida.