Per Esther Díaz, carmelita missionera.
El beat P. Francesc Palau, nascut a Aitona, testimoni del misteri de Déu encarnat o, en la seva pròpia experiència, MISTERI DE L’ESGLÉSIA, augmenta avui la seva proximitat per tal de celebrar el 7 de novembre, la seva festa. Va ser un home teologal, que va expressar-ho a través del conegut trípode: fe, esperança i amor. Va viure l'amor des de l'entramat de la fe, que albira el futur amb un autèntic interès. Desitja que succeeixi allò que intueix, de manera que l'esperança creix i se li eixampla. En certes situacions esclata tal plenitud, fins a esdevenir un testimoni enlluernador. No obstant això, de manera habitual, aquesta fe és tan real com discreta. La viu per dins, com ho descriu Sant Pau: carisma excel·lent. Si parlés llengües... si entengués tots els misteris, si posseís abundant coneixement…, però em faltés l'amor, no seria res.
I descriu la naturalesa de l'amor: pacient, no té enveja, es confon amb el servei... s’alegra amb la veritat. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no s’extingeix.
Ara romanen fe, esperança i amor. Aquestes tres. Però la més gran d'elles és l'amor. Sí, Palau viu l'amor tamisat pel triple colorit amb el qual ens l’ofereix Joan de la Creu: vermell - aquest amor, blanc - la fe i verd - l’esperança -. Una preciosa capa per transcendir-nos i esdevenir d'una condició superior. No va trobar, en el terme del camí, la finalitat del seu procés sinó en el recorregut d'aquest mateix. I ho va fer per un doble motiu: la seva pròpia condició i el seu imperatiu vocacional.
Una altra dimensió a considerar, en el seu trajecte, és la recerca. Palau cerca durant la major part de la seva vida. A la matinada: No coneixent-te vaig anar darrere del bo, del bell: sacerdoci, vida religiosa… I el claustre va eixamplar el meu cor. Cerca al migdia del mateix. En cercar, els seus valors s’autentiquen i augmenten.
Cerca, sí, a la llum del dia i quan l'horitzó perd diafanitat i perspectiva. A la penombra cerca: Jo, encara que a les fosques, et cercava a tu. I cerca en la nit fosca i prolongada: Als 31 anys vaig començar a morir vivint… Situació que es va prolongar fins als 50. -Sense comentaris!-
En el camí roman la foscor, ja que tot és misteri… Instantània, fugaç, la lluminositat. Roman la dialèctica presència - absència: Quan m’acolliràs en el teu si! Creix en ell el sentit de l’èxtasi continu i durador. ....Obre els teus braços i acull-me en el teu si.
Per la qual cosa afirma amb contundència que, en aquest recorregut temporal nostre, si no vivim en clima teologal, no estem en comunió, ni amb Déu, ni amb els altres. Ho va viure i va intentar comunicar-ho. Avui a nosaltres.