Per: Jordi Curcó

Historiador i periodista

 

La pregunta que il·lustra el titular d’aquest article, me la va fer l’amic Joan Saura, el matí de la vigília de la festa del Pilar mentre preníem un “tallat” al bar-restaurant “La Forastera”, a la Plaça Cervantes (ja, perdoneu la publicitat). La meva resposta va ser un xic lacònica: “això sembla, però a Lleida no ha tingut cap ressò la seva beatificació”. Ell prosseguí fent-me un encàrrec: “Doncs ja saps que et toca amic Jordi, posa't a escriure i ens ho expliques”.

 

Dit i fet!. Almenys per no decebre a l’amic Saura i per tal de complir el seu encàrrec, tot i que també jo tenia una certa curiositat, m’he posat a esbrinar qui era i què va fer aquesta dona, suposadament nascuda a la Lleida del S. XV, per arribar a ser declarada beata sis segles després. Certament que diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò de la beatificació de la fundadora de les clarisses-caputxines, la religiosa Maria Llorença Llong, celebrada el passat 9 d’octubre a la catedral de Nàpols, presidida pel cardenal Marcello Semerano, prefecte de la Congregació per a les Causes del Sants. Curiosament la notícia no ha tingut cap ressò a casa nostra, tot i que es tractaria de la beatificació d’una catalana.

 

La nova beata, segons els seus biògrafs va néixer a Lleida l’any 1463 i, per aquest motiu, la documentació pontifícia l’anomena “mulier catalana”. L’actual arxiver dels caputxins de Catalunya Fra Valentí Serra, explica que era d’ascendència nobiliària, del llinatge familiar dels Llorens (o Llorenç, feminitzat “Llorença”), tot i que alguns la fan originaria de la família dels Recasens. L'any 1483 s’emmaridà amb el jurista valencià Joan Llong, secretari de Ferran el Catòlic i arran de la incorporació l’any 1504 del Regne de Nàpols a la corona catalano-aragonesa, dos anys després, el 1506, Maria Llorenç, que comptava amb 43 anys, deixà Lleida a la que no tornaria mai més, per establir-se a Nàpols amb el seu marit, que hi exercia de Regent del Consell d’Aragó.

 

L'any 1510, ja vídua i amb tres fills, es veié afectada d’una gravíssima malaltia provocada per un emmetzinament causat, sembla ser, per una criada i, quasi paralítica, va peregrinar al santuari de la Santa Casa de Loreto, on va tenir una curació miraculosa. A Loreto mateix va demanar l'hàbit de terciària franciscana, prenent des d’aleshores el nom de Llorença i es va dedicar a servir els més pobres i malalts.

 

De retorn a Nàpols va fundar, juntament amb altres companyes l'hospital de Santa Maria del Popolo, al servei dels malalts pobres i incurables. Obert el 23 de març de 1522, va obtenir nombrosos privilegis dels papes Lleó X i Adrià VI, amb uns estatuts aprovats per Climent VII el 1523. Durant deu anys va dirigir l'entitat i amb Ettore Vernazza va fundar la Confraria de Sant Joan Degollat, per a assistir els condemnats a mort. Curiosament aquest era el nom amb el qual anomenaven aleshores els lleidatans a l’actual església de Sant Joan. En 1530, quan els teatins van arribar a Nàpols, va prendre com a director espiritual Gaietà de Thiene, que dirigia l'Oratori de l'Amor Diví. Fou així com Maria Llorença va prendre la determinació de deixar l'hospital i fer-se monja de clausura. El 19 de febrer de 1535, el papa Pau III li concedí de poder fundar un nou monestir de terciàries franciscans sota l’advocació de Santa Maria de Jerusalem, que seguí la regla de Santa Clara i del qual en fou abadessa fins el 1539. El 1538, quan el monestir fou posat sota la direcció espiritual dels framenors caputxins, les religioses adoptaren difinitivament dita regla. La fundació culminà amb un breu apostòlic del papa Pau IV (4 de setembre de 1555), reconeixen les monges de Santa Maria de Jerusalem com les primeres clarisses-caputxines del món.

 

Maria Llorença Llong va morir a Nàpols l’any 1542, als 79 anys. L'any 1879 es va promoure la seva beatificació i el 1892 Lleó XIII va signar la introducció de la causa, però no fou fins el 12 de juny del 2004 que es va reprendre. El 9 d'octubre de 2017 es va signar el decret de virtuts heroiques i fou declarada venerable. Posteriorment, es promulgà el decret de confirmació d'un miracle produït el 1881, amb la curació d’una caputxina napolitana greument malalta –Queribuna Pirro- que es guarí totalment degut a la seva intercessió i que ha fet possible la seva beatificació, aprovada el 27 d’octubre de 2020 pel papa Francesc i celebrada el passat 9 d’octubre a la catedral de Nàpols.