“Estava malalt i em vau visitar” (Mt. 25,36)

27 Abril 2008 

La malaltia existeix, i no lluny de casa nostra, quan no dintre de la nostra família. Quan gaudim de salut no pensem en els malalts que podem tenir ben a prop nostre. Am el sofriment que comporta, la malaltia transforma la vida del qui la pateix i dels seus familiars més propers. Però s’esdevé un bon comunicador d’altres realitats humanes. Des d’ella es comprenen les febleses i limitacions de l’ésser humà. El malalt invita des de la seva pobresa a la solidaritat, a l’amor servicial i desinteressat, a viure uns valors evangèlics sovint oblidats: la gratuïtat de l’existència, la pobresa total, la capacitat de valorar allò realment important. 

Des del sofriment es pot parlar de Déu d’una forma veritable i creïbles, suscitar interrogants sobre el sentit de la vida i de la mort; es compren millor el Déu Pare que comparteix totalment i per amor el dolor humà. Llavors, la malaltia esdevé un sagrament de la presència del Senyor. Per això l’Església ens convida a pregar perquè el Senyor, que va acollir amb amor als malalts, revifi en ells l’esperança i el do de la curació, i en nosaltres el gest concret de la solidaritat. 

La malaltia pot desfigurar el cos i incapacitar-lo, però mai no degrada la grandesa i dignitat de l’home. El malalt és fill de Déu. En el malalt se’ns revela d’una manera especial el Déu que, encarnant-se, va viure també la soledat, l’angoixa, la impotència davant la mort; i amb la Creu assumia la feblesa i el sofriment de tots els homes. Al peu de la Creu, Maria. Ella acompanya amb amor i tendresa al seu Fill. Imitem a Maria, prop del qui pateix, vora del seu llit o la cadireta de rodes: “estava malalt i em vau visitar”. 

És d’agrair el treball dels professionals de la salut, dels voluntaris i familiars que estan al costat dels malalts. El seu paper és insubstituïble. No oblidem els visitadors parroquials que acompanyen els malalts i les seves famílies, i col·laboren en l’atenció religiosa als hospitals i als domicilis. Totes les comunitats parroquials haurien de tenir equips de visitadors. Ells ajuden al malalt, i no poques vegades a la família. No oblidem que la malaltia pot enfonsar una persona o ajudar-la a madurar i viure en esperança. 

El Papa Benet ens diu: “Podem intentar limitar el sofriment, lluitar contra ell, però no podem suprimir-lo… el que guareix l’home no és esquivar el sofriment i fugir davant el dolor, sinó la capacitat d’acceptar la tribulació, madurar en ella i trobar-hi un sentit mitjançant la unió amb Crist, que ha sofert amb un amor infinit” (SS 37). La missió dels visitadors en la pastoral de la salut és ajudar a viure la malaltia des de la fe.

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida