“Per causa meva us conduiran davant governadors i reis perquè doneu testimoni” (Mt 10,18)

20 Abril 2008 

Queda lluny el soroll que es va produir entorn de la nota dels Bisbes de la Permanent de la Conferència Episcopal amb ocasió de les Eleccions Generals. Un enrenou que dóna que pensar. És l’actualització d’una qüestió que ha marcat la història de l'Església: les seves relacions amb la comunitat política. Unes relacions que, des del punt de vista de l'Església han dut la recerca d’un necessari espai de llibertat per viure i manifestar la fe. 

L’experiència històrica dels últims segles i la visió de la pròpia acció política ha dut l'Església a afirmar que, des del punt de vista de la fe cristiana, “en raó de la seva funció i competència, no es confon de cap manera amb la comunitat política ni està lligada a cap sistema polític” (Concili Vaticà II, GS, 76). La tasca pròpia de l'Església no és entrar en l’acció política, sinó desenvolupar, dins del respecte i reconeixement que aquesta li mereix, la seva tasca específica, que és d’orde religiós i moral. Per això el papa Benet XVI ens recorda que l'Església “S’hi ha d’inserir -en l’acció política- amb l’argumentació racional i ha de desvetllar les forces espirituals, sense les quals la justícia, que sempre exigeix renúncies, no es pot afirmar ni prosperar” (Déu és Amor, 28). Es tracta de contribuir, especialment entre els cristians, a una visió de la realitat que permeti escollir aquelles iniciatives que es considerin més justes i verdaderes per a l’èxit del bé comú. 

El nostre actual sistema constitucional afirma l’aconfessionalitat de l'Estat, és a dir, la seva no identificació amb cap religió, garantint alhora la llibertat i el desenvolupament de totes les religions, per estar aquestes vinculades al dret de llibertat religiosa dels ciutadans. Per això l'Estat renúncia a exercir cap tipus de tutela o control sobre les religions, i es compromet a respectar i promoure les iniciatives dels ciutadans amb vista al cultiu de la seva dimensió espiritual i religiosa. En aquest sentit, no queden fora de lloc algunes de les amenaces que s’han deixat caure sobre l'Església en aquests últims temps? a què ve amenaçar amb un tema ja resolt, com és el seu finançament econòmic, el qual recau sobre els ciutadans que lliurement volen recolzar-la? En resum: per què en una societat de llibertats l'Església és la única que no pot aportar la seva visió sobre la situació apel·lant a la consciència i a la llibertat de les persones? 

Recuperar fantasmes de temps passats en les relacions entre l'Església i la comunitat política és una quimera. Estem en una nova situació que exigeix també de l'Església una nova capacitat per comunicar el seu missatge.

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida