“Veniu amb mi... Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir” (Mc 1,17-18)

13 Abril 2008 

El futur de les nostres comunitats parroquials està vinculat a moltes coses, però hi ha una de gran abast: les vocacions a la vida religiosa i al ministeri sacerdotal. Tota vida cristiana és vocació, perquè és resposta a la crida de Déu que ens estima. Una vocació fonamental en la vida cristiana és la de l’amor mutu entre el home i la dona en el matrimoni, que té com a fruit la família. Però la comunitat cristiana també necessita d’altres vocacions d’especial consagració. Aquesta és una missió ineludible en l’acció pastoral de l’església. 

Avui més que mai la nostra Església està necessitada de cristians que responguin a la crida del Senyor en la vida consagrada i el ministeri sacerdotal. Certament, la vocació és un do de Déu, no una realitat que puguem assolir per nosaltres mateixos. I és l’Església qui, en nom del Senyor, reconeix aquesta vocació i ens consagra per a una missió. Ningú té dret a reclamar ser ordenat ni diaca, ni prevere ni bisbe. Només podem estar disponibles, però és el Senyor qui, mitjançant l’aprovació de l’Església, ens farà el regal de dur endavant la vocació a la qual ens creiem cridats.

La joventut és una etapa de la vida en la que es plantegen moltes preguntes, una de les quals, tard o d’hora, es revela decisiva: què faré de la meva vida? S’endevina la resposta en la forma de viure, en les idees que ens orienten, en els desitjos que mouen el nostre cor. Un cristià que aspira a tenir el pensament de Crist i a estimar com Ell no pot deixar de preguntar-se: què faré per col·laborar amb la meva vida en la construcció del Regne de Déu present en Jesús? I una de les moltes respostes pot ser més preguntes: per què no dedicar-la al servei de l’Evangeli? per què no seguir a Jesús com a pastor del seu poble? Aquí es situa la vocació a la vida religiosa i al ministeri sacerdotal. Davant del futur cadascú s’ha de deixar interpel·lar per l’Evangeli, i, de forma particular, per la seva realització actual en la nostra història, que és la vida de l’Església.

En aquest any centenari de la mort del Beat tortosí Manuel Domingo i Sol, a qui el Papa Pau VIè va assenyalar com “el Sant Apòstol de les vocacions sacerdotals”, recordem unes paraules seves: “No sabem si som destinats a ésser un riu ràpid que faci florir en els seus ribatges jardins plaents, o potser assemblar-nos a la gota de rosada que Déu envia al desert a la planta desconeguda; però, més brillant o més humil, la nostra vocació és certa: no estem destinats a salvar-nos sols”. La disponibilitat i el servei a l’Església fou una de les coses més sorprenents en la seva vida del Beat.

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida