“Tu has creat el meu interior, m’has teixit en les entranyes de la mare.” (Mt. 22,21)

30 Març 2008 

Durant els últims mesos s’ha debatut molt un tema fonamental per al futur de la nostra societat: el valor de la vida. Hem estat testimonis de com distints mitjans de comunicació ens mostren que l’avortament -eliminació deliberada i directa d’un ésser humà en la fase inicial de la seva existència, que va de la concepció al naixement- és una realitat innegable en la nostra societat. Una qüestió que té moltes dimensions. Una d’elles que no podem ometre és que, quan una dona es planteja avortar, no sempre és conscient que “el qui s’elimina és un ésser humà que comença a viure, és a dir, allò més innocent en absolut que hom pugui imaginar: mai no podrà ser considerat un agressor, i menys encara un agressor injust! És dèbil, inerme, fins al punt d’estar privat àdhuc d’aquella mínima forma de defensa que constitueix la força implorant dels gemecs i del plor del nadó. Es troba totalment confiat a la protecció i a la cura de la dona que el porta al si. Amb tot, a voltes, és precisament ella, la mare, la qui decideix i en demana l’eliminació, i àdhuc la procura” (Joan Pau II, Evangelium vitae, n 58). 

Incessants missatges intenten posicionar la societat en el lloc de la mare, intentant que tots vegem justificable el fet de l’avortament, almenys en algunes situacions. Creix cada cop més aquesta forma de veure les coses, de manera que fins i tot es planteja com un dret de la dona, oblidant la implicació d’un segon ésser humà. Des de la perspectiva del valor radical de la vida és un plantejament totalment abominable. No obstant això, vivim en un món en el que tot es relativitza en funció dels interessos personals dels qui estan en condicions d’exercir-los. 

L’avortament constitueix, com diu el Concili Vaticà II, juntament amb l’infanticidi, “crim nefand”. Però és una valoració que qualsevol ésser humà pot descobrir simplement mirant la realitat. I, no obstant això, què passa en la nostra societat que tantes persones disculpen i relativitzen aquesta barbàrie? Potser és una crida, una invitació a despertar de la somnolència, a refermar valors innegociables que constitueixen el fonament del nostre propi existir: la vida, o s’afirma totalment o ja no és tal. Tot ésser humà conscient de la seva dignitat pot arribar a aquesta conclusió. Un cristià també l’afirma i l’assumeix amb totes les seves conseqüències. El contrari seria negar la pròpia humanitat i també la pròpia fe en la revelació de Déu, que ens mostra el valor sagrat de la vida. Per això, la comunitat eclesial no pot deixar d’esforçar-se per recordar a tots el valor innegociable de la vida, i en buscar camins perquè aquelles dones que es vegin en el tràngol de pensar en un possible avortament del fill de les seves entranyes, puguin trobar les ajudes necessàries per a superar la situació. 

A tots us desitjo bona i santa Pasqua de Resurrecció.

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida