“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Mt 22,21)

2 Març 2008

Hi ha qui pensa que l’Església no acaba de situar-se en la societat democràtica perquè de vegades els seus plantejaments entren en conflicte amb les lleis que aproven els qui tenen la missió de procurar el bé comú dels ciutadans. És un problema de sempre. Fins i tot Jesús s’hi va trobar. D'aquí la seva afirmació: “al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. Es tracta de respectar l’àmbit de responsabilitat dels polítics però també la consciència de les persones.  

L'Església, com a comunitat de fidels, no té com a missió pròpia l’acció política. Aquesta és una responsabilitat particular de cadascun dels batejats, que no poden romandre al marge en la recerca de la justícia. En realitat, com ens recorda el Papa Benet XVI, “La societat justa no pot ser obra de l'Església, sinó de la política” (Deus Caritas est, 28). No obstant això, l’acció política, que té la seva pròpia autonomia, no ha d’excloure les referències ètiques que tenen el seu fonament en la religió. L’autonomia de les realitats humanes no exclou la seva íntima relació amb les exigències d’una visió integral de l’home i del seu destí etern.  

Per tot això, en el moment d’elegir les persones i els programes que millor puguin contribuir a l’èxit del bé comú de la societat i de tota persona en particular, un creient no pot deixar d’exercir la seva responsabilitat. En l’hora present, les paraules que Benet XVI va adreçar a un grup de polítics poden ser realment il·luminadores:   

“Pel que afecta l'Església catòlica, el que pretén principalment amb les seves intervencions en l’àmbit públic és la defensa i promoció de la dignitat de la persona; per això, presta conscientment una atenció particular a principis que no són negociables. Entre aquests, avui es poden destacar els següents: -protecció de la vida en totes les seves etapes, des del moment de la concepció fins a la mort natural; -reconeixement i promoció de l’estructura natural de la família, com a unió entre un home i una dóna basada en el matrimoni, i la seva defensa contra els intents d’equiparar-la jurídicament a formes radicalment diferents d’unió que, en realitat, contribueixen a la seva desestabilització, enfosquint el seu caràcter particular i el seu irreemplaçable paper social; -protecció del dret dels pares a educar els seus fills. Aquests principis no són veritats de fe, tot i que reben de la fe una nova llum i confirmació. Estan inscrits en la pròpia naturalesa humana i, per tant, són comuns a tota la humanitat”. Negar això porta a qüestionar la veritat de la persona humana. I un cristià no pot romandre al marge d’aquesta veritat.

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida