“Els creients vivien tots units i ho tenien tot en comú... venien els béns i ho repartien entre tots” (Ac 2,44-45)

16 Desembre 2007  

Des dels primers temps de l’Església s’ha vinculat la celebració de l’Eucaristia a la caritat fraterna. Per a les primeres comunitats cristianes la “fracció del Pa” comportava “repartir els béns entre tots”. L’Església, com a comunitat que viu la comunió, sempre ha mirat de posar en pràctica el manament nou: “que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”. Justament en l’Advent, l’exercici de la caritat esdevé una expressió concreta de l’esperança en un món just i fratern.  

El Papa Benet, en la seva encíclica “Déu és amor”, presenta la caritat com a factor essencial de les comunitats cristianes (20-25). Ens recorda que aquella primera vivència és l’inici d’un camí que va teixint tota la comunitat al llarg dels segles; ens dóna la capacitat de veure les necessitats dels demés i a respondre a elles amb obres d’amor. Per això, l’exercici de la caritat és essencial en l’Església, sempre unit a la celebració dels Sagraments i a l’Anunci de la Paraula. Com diu el Papa, “L'Església no pot descurar el servei de la caritat, com tampoc no pot ometre els Sagraments i la Paraula”. Per això Càritas no és una obra més d’assistència social, sinó que és manifestació irrenunciable de la identitat i missió de l’Església. 

L’Església no es pot comparar a una ONG. La missió que Crist li ha donat va més enllà de tot ordre econòmic i social. La missió de l’Església és enfortir la comunitat humana d’acord amb la llei divina. Per això, “d’acord amb les circumstàncies de temps i lloc, també ella pot i àdhuc té l’obligació d’establir obres per al servei de tothom i principalment dels pobres, com són les obres de misericòrdia i d’altre semblants” (GS 42). Això és el fonament de l'existència d’una Càritas diocesana, i també la que ha de créixer en cada comunitat parroquial, amb la missió de realitzar l’acció caritativa i social del Poble de Déu. Càritas és un instrument perquè les comunitats parroquials puguin fer realitat el comprimís de compartir, d’oferir els mitjans necessaris per atendre als més necessitats. Sense renunciar mai a la construcció d’una societat justa. Viure la fe, ens interpel·la a ser bons samaritans avui, a no fugir de les necessitats dels germans sinó a sentir-les com a pròpies, a passar dels bons sentiments a les accions possibles. 

A la llum d’aquesta exigència, tota obra apostòlica, ja sigui al si de la parròquia o en altres àmbits, hauria de fer propi aquest criteri: “actuar de tal manera que els pobres se sentin, en cada comunitat cristiana, com “a casa”. ¿No seria aquest estil la presentació més gran i eficaç de la Bona Nova del Regne?...  La caritat de les obres assegura una força inequívoca a la caritat de les paraules”(NMI, 50).  

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida